El poema de la son (LXV)

La boca grossa se m'acostà a mitjanit i em cridà a l'orella:

No puc dormir

i te'n culpo a tu,

persona morta,

fracàs immund.

Fora d'aquí,

deixa'm dormir,

pèrfid record

oblidat a miques.

Ves-te'n tot tu!

Si n'ets, de podrit,

com jo d'adormit.

El poema de la mort (LXIV)

I vaig somiar que una boca gegant em recitava un poema molt a prop de la cara, amb reverberació:

Mort.

Morin les plantes.

Morin dues vegades.

Que no tinguin fills.

Que sigui de cop,

no per alleujar-les,

ans perquè morin aviat,

sens falta, ara mateix.

Morin els brots verds,

les tiges altes,

les soques velles

i els fongs que hi nien.

Que caiguin les fulles,

que s'assequin al vol

i que el vol sigui curt.

Que tornin a morir un cop a terra.

I que el terra se les empassi,

abraçades i mortes,

desesperades i mortes,

amb un sol glop a totes.

Que el bosc sigui carbó

i ho embruti tot

de negre, de fosc, de fosca.

De mort.

Mort.