dijous, 27 de maig de 2010

El poema de la son (LXV)

La boca grossa se m'acostà a mitjanit i em cridà a l'orella:

No puc dormir
i te'n culpo a tu,
persona morta,
fracàs immund.
Fora d'aquí,
deixa'm dormir,
pèrfid record
oblidat a miques.
Ves-te'n tot tu!
Si n'ets, de podrit,
com jo d'adormit.

dimecres, 19 de maig de 2010

El poema de la mort (LXIV)

I vaig somiar que una boca gegant em recitava un poema molt a prop de la cara, amb reverberació:

Mort.
Morin les plantes.
Morin dues vegades.
Que no tinguin fills.
Que sigui de cop,
no per alleujar-les,
ans perquè morin aviat,
sens falta, ara mateix.
Morin els brots verds,
les tiges altes,
les soques velles
i els fongs que hi nien.
Que caiguin les fulles,
que s'assequin al vol
i que el vol sigui curt.
Que tornin a morir un cop a terra.
I que el terra se les empassi,
abraçades i mortes,
desesperades i mortes,
amb un sol glop a totes.
Que el bosc sigui carbó
i ho embruti tot
de negre, de fosc, de fosca.
De mort.
Mort.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Dels moments en què s'és triat per esdevenir una joguina en un bosc ple de follets per acabar tricotant (LXIII)

Hi ha un moment en la vida en què has de triar entre una amistat amb el cap gros i una amistat calba, però amb pèls a l'esquena. A mi aquest moment no m'ha arribat mai, però si m'ho demaneu us puc parlar d'una vegada en què la tria vaig ser jo. Imagineu que sou en un bosc ple de follets del bosc. Doncs bé, jo passejava taral·lejant una cançó fútil quan de sobte els follets van baixar dels arbres i em van encerclar fent una rotllana. 'T'hem triat per a un dels nostres jocs de follets del bosc', van comunicar-me. 'Ah, doncs, endavant, m'hi presto', vaig dir-los, tot resolut. 'Ens has de respondre una pregunta i així et deixarem jugar amb nosaltres, d'acord?'. 'D'acord', vaig contestar. I amb aquesta resposta, em van deixar jugar.

El joc consistia en amagar la roba dels altres pel bosc. A la de tres ens despullàrem i amagàrem els drapots entre les arrels dels arbres, en un clot o sota una pedra. Llavors ens reunírem de nou al mateix lloc i començà el joc. No sé com s'ho feren, però tots trobaren la seva roba menys jo. Aquests follets del bosc, que la saben llarga... Així que, vaig compilar unes quantes fulles i les vaig relligar amb una liana en forma de tanga. I vaig prosseguir el meu camí, que em menava cap endavant.

dijous, 4 de març de 2010

Froll i Masagat (LXII)

Senzillament, no era possible tant de ritme. I desférem l'amistat. Ara, el següent cavaller que es creuà amb mi també era per recordar. Fou el més ardit de tots els que em vénen al cap. Froll, es deia. Froll Amfilat. Tenia uns acudits, quins acudits! Jo en deia frollades. I vinga frollar! Si xalàvem! Era una bellíssima persona. Amfilat aquí, Amfilat allà, què us haig de dir... Bé, en realitat no recordo gaire cosa més. Només que frollàvem. Tinc el record de la sensacions viscudes. I eren sensacionals.

No pretenc que recordeu tots els amics amb qui he compartit el temps, només que recordeu els que us explico.

He fet mai referència a l'aventura que vaig viure amb en Masagat Quimfrau? Em féu unes confidències d'entrada que jo no volia tornar en reciprocitat. Em vaig deixar embriagar gustosament amb històries sobre puresa, blancor i boix grèvol. Em deia que hi havia moltes coses que no havia fet mai de la vida, que no havia desfullat cap margarida, que no havia romput cap anhel, que no havia fet mai palanca i tot de coses estranyes més. Jo, pobre de mi, no tenia gaire clar a què es referia ni on volia anar a parar, però me l'escoltava per cortesia. 'I tu?', em preguntava. Jo li responia que tampoc, perquè no s'adonés que no el seguia; que no volia desfullar res ni rompre ningú, però que el podia ajudar a fer palanca si així se sentia més bé. Que en sóc, d'abnegat.

L'aventura que vaig viure amb ell no us-e-l'explico perquè no té interès.

dijous, 18 de febrer de 2010

Sobre tradicions i populeses (LXI)

Potser us farà bé saber que, de bo de bo, només he congeniat de veritat amb una persona, i no és cap de les q'us he presentat. Son nom era Belluc Cavalluga i ballava danses tradicionals i populars quan les danses tradicionals i populars encara no eren ni tradicionals ni populars. Faixa, gralla i espardenya de set vetes. Ens vam fer molt. L'ajudava a cargolar la faixa i a fermar les vetes, cama amunt. Qui balla i canta massa té el cap de carbassa, deia la meva àvia. Quan el recordo penso més en un carbassó, però potser és la meva memòria que me la vol jugar. I dansàvem, i tant si dansàvem! Em feia ballar tot de danses que jo no coneixia ni remotament. Taló, punta; taló, punta; punta, punta; taló, punta. Volta i volta i comencem. Anàvem posant en pràctica tots els passos coneguts i moviments que inventava. Vam deixar de caminar pel bosc, tot eren saltirons, que si t'agafo per 'quí, que si et deixo anar una mica, que si llisco fins allà, i ara un giravolt adés adés sincopat. No sé com dir-ho, no sabia que jo mateix tenia tanta gràcia en el moviment. Com és possible tant de ritme?

Sobre Déu, ves quina cosa (LX)

-L'he morit! L'he morit! He morit la poesia! -van cridar els ecos de la vall amb mi. La poesia, instrument malèvol per cantar l'amor carnal, la impuresa i l'obscenitat dels cossos voluptuosos en solfa. Em va servir de redempció pels pensaments viciosos que mai hagués recreat mentalment, encara que teniu raó que eren pocs, i per la lascívia inherent a l'impuls creador, a la vanitat, vaja. Vaig matar la vanitat que rau en tota escriptura. Perquè jo abominava allò que és va. Perquè el món no es mereixia la poesia si jo no la podia haver. Perquè era el meu món i jo hi era Déu. Qui no ha sigut mai Déu del seu negociat?

Era curiós matar la vanitat sense matar-me a mi. Però per això hom és Déu.

dimecres, 17 de febrer de 2010

De com vaig matar la poesia (LIX)

Vaig matar la poesia. Els versos, els del poeta o els meus, eren massa intensos, massa atavisme per la realitat circumdant, massa emocions per un deler tan feble com el meu. I me'ls vaig menjar. Vers a vers, rima a rima, vaig anar engolint les paraules, les figures retòriques i els dodecasíl·labs amb mansuetud, sense exaltacions. Fins que no en va quedar rè. De les metàfores en vaig fer xixines, amb les dents, vaig mastegar la melodia dels mots, i em vaig permetre la llicència de fer un rot en forma d'inspiració prosopopeica:

I tu no hi ets,
no hi ets tot.