El poema de la son (LXV)

La boca grossa se m'acostà a mitjanit i em cridà a l'orella:

No puc dormir

i te'n culpo a tu,

persona morta,

fracàs immund.

Fora d'aquí,

deixa'm dormir,

pèrfid record

oblidat a miques.

Ves-te'n tot tu!

Si n'ets, de podrit,

com jo d'adormit.

El poema de la mort (LXIV)

I vaig somiar que una boca gegant em recitava un poema molt a prop de la cara, amb reverberació:

Mort.

Morin les plantes.

Morin dues vegades.

Que no tinguin fills.

Que sigui de cop,

no per alleujar-les,

ans perquè morin aviat,

sens falta, ara mateix.

Morin els brots verds,

les tiges altes,

les soques velles

i els fongs que hi nien.

Que caiguin les fulles,

que s'assequin al vol

i que el vol sigui curt.

Que tornin a morir un cop a terra.

I que el terra se les empassi,

abraçades i mortes,

desesperades i mortes,

amb un sol glop a totes.

Que el bosc sigui carbó

i ho embruti tot

de negre, de fosc, de fosca.

De mort.

Mort.

Dels moments en què s'és triat per esdevenir una joguina en un bosc ple de follets per acabar tricotant (LXIII)

Hi ha un moment en la vida en què has de triar entre una amistat amb el cap gros i una amistat calba, però amb pèls a l'esquena. A mi aquest moment no m'ha arribat mai, però si m'ho demaneu us puc parlar d'una vegada en què la tria vaig ser jo. Imagineu que sou en un bosc ple de follets del bosc. Doncs bé, jo passejava taral·lejant una cançó fútil quan de sobte els follets van baixar dels arbres i em van encerclar fent una rotllana. 'T'hem triat per a un dels nostres jocs de follets del bosc', van comunicar-me. 'Ah, doncs, endavant, m'hi presto', vaig dir-los, tot resolut. 'Ens has de respondre una pregunta i així et deixarem jugar amb nosaltres, d'acord?'. 'D'acord', vaig contestar. I amb aquesta resposta, em van deixar jugar.

El joc consistia en amagar la roba dels altres pel bosc. A la de tres ens despullàrem i amagàrem els drapots entre les arrels dels arbres, en un clot o sota una pedra. Llavors ens reunírem de nou al mateix lloc i començà el joc. No sé com s'ho feren, però tots trobaren la seva roba menys jo. Aquests follets del bosc, que la saben llarga... Així que, vaig compilar unes quantes fulles i les vaig relligar amb una liana en forma de tanga. I vaig prosseguir el meu camí, que em menava cap endavant.

Froll i Masagat (LXII)

Senzillament, no era possible tant de ritme. I desférem l'amistat. Ara, el següent cavaller que es creuà amb mi també era per recordar. Fou el més ardit de tots els que em vénen al cap. Froll, es deia. Froll Amfilat. Tenia uns acudits, quins acudits! Jo en deia frollades. I vinga frollar! Si xalàvem! Era una bellíssima persona. Amfilat aquí, Amfilat allà, què us haig de dir... Bé, en realitat no recordo gaire cosa més. Només que frollàvem. Tinc el record de la sensacions viscudes. I eren sensacionals.

No pretenc que recordeu tots els amics amb qui he compartit el temps, només que recordeu els que us explico.

He fet mai referència a l'aventura que vaig viure amb en Masagat Quimfrau? Em féu unes confidències d'entrada que jo no volia tornar en reciprocitat. Em vaig deixar embriagar gustosament amb històries sobre puresa, blancor i boix grèvol. Em deia que hi havia moltes coses que no havia fet mai de la vida, que no havia desfullat cap margarida, que no havia romput cap anhel, que no havia fet mai palanca i tot de coses estranyes més. Jo, pobre de mi, no tenia gaire clar a què es referia ni on volia anar a parar, però me l'escoltava per cortesia. 'I tu?', em preguntava. Jo li responia que tampoc, perquè no s'adonés que no el seguia; que no volia desfullar res ni rompre ningú, però que el podia ajudar a fer palanca si així se sentia més bé. Que en sóc, d'abnegat.

L'aventura que vaig viure amb ell no us-e-l'explico perquè no té interès.

Sobre tradicions i populeses (LXI)

Potser us farà bé saber que, de bo de bo, només he congeniat de veritat amb una persona, i no és cap de les q'us he presentat. Son nom era Belluc Cavalluga i ballava danses tradicionals i populars quan les danses tradicionals i populars encara no eren ni tradicionals ni populars. Faixa, gralla i espardenya de set vetes. Ens vam fer molt. L'ajudava a cargolar la faixa i a fermar les vetes, cama amunt. Qui balla i canta massa té el cap de carbassa, deia la meva àvia. Quan el recordo penso més en un carbassó, però potser és la meva memòria que me la vol jugar. I dansàvem, i tant si dansàvem! Em feia ballar tot de danses que jo no coneixia ni remotament. Taló, punta; taló, punta; punta, punta; taló, punta. Volta i volta i comencem. Anàvem posant en pràctica tots els passos coneguts i moviments que inventava. Vam deixar de caminar pel bosc, tot eren saltirons, que si t'agafo per 'quí, que si et deixo anar una mica, que si llisco fins allà, i ara un giravolt adés adés sincopat. No sé com dir-ho, no sabia que jo mateix tenia tanta gràcia en el moviment. Com és possible tant de ritme?

Sobre Déu, ves quina cosa (LX)

-L'he morit! L'he morit! He morit la poesia! -van cridar els ecos de la vall amb mi. La poesia, instrument malèvol per cantar l'amor carnal, la impuresa i l'obscenitat dels cossos voluptuosos en solfa. Em va servir de redempció pels pensaments viciosos que mai hagués recreat mentalment, encara que teniu raó que eren pocs, i per la lascívia inherent a l'impuls creador, a la vanitat, vaja. Vaig matar la vanitat que rau en tota escriptura. Perquè jo abominava allò que és va. Perquè el món no es mereixia la poesia si jo no la podia haver. Perquè era el meu món i jo hi era Déu. Qui no ha sigut mai Déu del seu negociat?

Era curiós matar la vanitat sense matar-me a mi. Però per això hom és Déu.

De com vaig matar la poesia (LIX)

Vaig matar la poesia. Els versos, els del poeta o els meus, eren massa intensos, massa atavisme per la realitat circumdant, massa emocions per un deler tan feble com el meu. I me'ls vaig menjar. Vers a vers, rima a rima, vaig anar engolint les paraules, les figures retòriques i els dodecasíl·labs amb mansuetud, sense exaltacions. Fins que no en va quedar rè. De les metàfores en vaig fer xixines, amb les dents, vaig mastegar la melodia dels mots, i em vaig permetre la llicència de fer un rot en forma d'inspiració prosopopeica:

I tu no hi ets,

no hi ets tot.

De com l'amor de veritat es manifesta en forma de poema grotesc (LVIII)

Em parlava d'anàfores, polisíndetons i al·literacions, però se'm feia molt repetitiu. Preferia que m'iniciés en els encavalcaments, què voleu que us digui, o encara millor, en les sinècdoques: agafar la part pel tot, posem per cas. I en aquests casos, evidentment, que no hi faltés una bona hipèrbole. El meu amic era tota una figura poètica.

-Va, pensa en l'experiència amorosa més intensa que hagis viscut mai, en l'amor de veritat, i resumeix què va passar.

Em feia molta vergonya reconèixer que no havia tingut mai cap experiència amorosa intensa, ja ho sabeu, i a més, no parlo mai de la meva vida personal. Així que no em vaig poder inspirar en dingú però vaig posar-hi imaginació, tot sigui per la poesia. Com devia ser, allò de l'amor de veritat?

M'has sembrat de mines,

i ara em trepitges.

M'has cobert d'espines,

i ara te m'abraces.

M'has punxat per dins,

i ara et dessagnes.

De quan vaig aprendre a interpretar metàfores (LVII)

-Mira -em digué-. Per ser un bon poeta has d'experimentar. I experimentarem junts, tu tranquil, jo et mostraré empíricament la creació literària, les fonts on brolla la inspiració, el ritme de les frases, les oracions més intricades, els mots més estimulants, els predicats que més s'ajusten als nostres subjectes. I practicarem metàfores. Va vinga, endevina què et vull dir amb aquesta:

Tu, poma,

jo cuquet.

-Bé -vaig fer jo-. Jo suposo que em vols dir que sóc com una poma i que les pomes tenen cor, i que tu ets un cuc i que els cucs ni tan sols tenen ulls. O sigui que jo et faré de guia espiritual de l'amor.

-Erm... bé, sí, però no hi llegeixes res més?

-Esclar, que com que no tens ni cor ni ulls no tens ulls per ningú.

-I alguna cosa més terrenal?

-Ah, ja sé què vols, dir, pillo! Quins acudits que tens! Ja sé què vols dir, tu, amb la poma i el cuquet, i amb això de terrenal! Vols dir que els cucs van per sota terra i les pomes vénen de l'arbre! Que tenim orígens diferents!

-Realment, estàs dotat per la poesia. Estàs molt ben dotat... -constatà-.

Muntanya (LVI)

Ens férem amiguets, convergència del destí. Ens escrivíem mútuament a l'esquena, però cada vegada havíem d'acostar-nos al rierol per netejar la pissarra improvisada. El sistema d'aprenentatge tenia algunes llacunes: ell mai no em podia corregir les faltes de la seva esquena. Però no vaig voler-lo contrariar. I a més, eren poemes pensats per ser recitats en veu alta:

Una gota caigué en un sim,

partida en dues, per les arestes devallà.

I les mitats se separàren,

com més avall, a més distancia.

Tu i io.

El poeta (LV)

Un poeta! Vaig apartar unes mates i el vaig observar mentre cantava. S'estava pentinant amb una mica de pinassa, emmirallant-se en un bassal. Ara taral·lejava una altra cançó:

Tu pistil, jo pistil,

convergència del destí

que, del pol·len, n'és mancada.

Jo estam, tu estam,

el mestral ens portarà

el fruit d'una altra flor...

Endut pel vent de l'emprenedoria, vaig fer un acte de presència:

-Hola! -vaig interrompre.

El jove formós, en edat de casar, es va girar i em va mirar com si amb la meva arribada triomfal hagués profanat el racó més íntim del seu ésser, hagués truncat el poema més bell recitat mai en aquells verals o hagués aparegut la criatura més apetitosa del món conegut i per conèixer.

-Ei -m'adreçà, jovenívol ell.

-Quins poemes més bonics que cantes. M'ensenyaries a escriure'n? Jo no tinc tant talent com tu, però ho puc intentar -vaig flirtejar tot esperant que em dugués la contrària.

-Segur que sí, gamarussot. No puc sinó accedir-hi. Veig tanta poesia en els teus ulls! -va concedir-me, en aquesta dansa d'aparellament literari. Això sí, per ser poeta, era una mica tòpic...

Em va donar una ploma, tinta i com que no teníem res on escriure, em va fiar l'esquena com a suport:

Acompanya'm,

que et mostraré el camí

de la plenitud,

de la immensitat.

Segueix-me

i veuràs la brillantor de la lluna

que ens subjugarà impàvids.

Atansa't,

i t'escapçaré el membre d'un mos.

Aquesta última estrofa no la hi vaig llegir. Se l'endugué posada.

De com cal deixar les conclusions a banda quan sona una tonada sense saber qui ni on l'interpreta de manera embriagadora (LIV)

Em vaig convertir en un cavaller errant, errant de comalada en comalada, d'erm en erm i d'elm en elm. Això era jo! Un cavaller errant per la vida. Tants i tants homes, el nom dels quals sabeu que no recordo, m'havien ensenyat alguna cosa profunda. Una conclusió vital, una sentència definitiva amb què pontificar, que no acabava d'extreure, per bé que la tenia a la punta de la llengua. Mentrestant, potser que continués aprofundint en el viatge iniciàtic, que ja em sortiria.

Belles fraules,

poncelles bonhomioses,

dringueu, danseu, voleieu,

sarbatanes de l'amor.

Una melodia morisca em foragità de les abstraccions que em subjugaven. Quina cara devia tenir aquella veu harmoniosa?

Dolces fraules,

grumollets de vermellor,

fruïu, fruïu, petites,

joies folles de mon cor.

D'on devia venir aquella música que m'embriagava? Mmm, quina cançó més bonica! On ets, cantor, et clamo!

Delitoses fraules,

farcellets de fruïció,

jo us en daré tres,

jo us en daré mil,

jo us daré vint mil petons.

A mi, a mi! Quina lletra més engrescadora. Hola? Quina tonada més melosa! Et conec? Quin cant més xamós. Ja m'he enamorat!

Ergasme (LIII)

Era flor d'un dia, no patiu. Allò nostre, fos què fos, va durar fins que vaig conèixer per primera vegada l'Ergasme. Dic per primera vegada perquè el vaig conèixer moltes vegades més. Em xuclava l'energia perquè havia d'estar molt per ell, me'l trobava per tot arreu. Que m'asseia a descansar, ja teníem n'Ergasme allà. Que pujava dalt d'un arbre per mirar l'horitzó, n'Ergasme en una branca. De bon matí, Ergasme; a mitjanit, Ergasme; abans de sopar, Ergasme; després de dinar, Ergasme! Ergasme, Ergasme, Ergasme, Oh, Ergasmeeeeee! M'agradaria poder-vos explicar com era, però se'm fa difícil de descriure: quatre cullerades de llum, tres petricons de plaer, un litru de relax, una punteta de suor i una llagrimeta de goig i de nostàlgia. Així el recordo jo, sempre tan sol d'esperit, amb la necessitat d'aferrar-se'm, a mi o al primer passerell del camí.

Bella

Avui recuperem aquest relat escrit el juliol del 2008.

Bella. La vista era esplèndida. Al voral, la pol•lució havia calat en les plantes, que havien deixat de ser verdes. A l’horitzó, una boirina grisosa, flaire de fum. Arbres pansits, flors sense llum, gespa esgrogueïda i la mar, sense fons, amb plàstic surant sobre un tèl oliós, membrana gruixuda estesa sobre un glop d’agror. Sorra de tots colors, brillant en un punt diferent a cada pas, petites engrunes somortes. Sorra cobrint les plantes, sorra damunt de sorra. Muntanyes de bosses de plàstic negres com l’atzabeja. Ocells amarats de suor, piulant amb gravetat, com d’afonia. El cel oferia aquell corol·lari tènue de boira i núvol tèrbol, on la fosca desdibuixa l’encaix amb la mar. El sol més malaltís cremava els núvols per dalt i els esblaïmava. Una gata verge miolava delitosa ran de mar amb crits histèrics de nadó. Sense aturador. Un tuf com de quitrà marcia el moment. La pesantor pal·lidia l’aire pèrfid de baf amortallat. I enmig del paisatge, esplèndid, tu. Bella.

Del que de vegades indica una cosa que sovint condueix a pensar veritablement diferent del que després resulta que la realitat capritxosa dicta (LII)

I aleshores va passar el que no esperava, que aquella cabellera rossa no era com jo pensava. La llargada dels cabells, els ajuntaments amb l'armadura posada, potser la deshidratació, o bé l'ofuscació del cor o qui sap si les hores que vaig passar sota el sol (la meva vida tribulada, vaja) em van dur a confondre amb un cavaller de cabellera rossa una cavallera de cabellera rossa. Què coi, vaig pensar, el mal ja està fet. I vaig deixar-me portar per aquella nova dimensió concupiscent, la turgència del destí i la frugalitat del moment. A bodes em convides!

Com que la curiositat us pot, us diré que en aquell moment no hi vaig trobar especificitats. Els dies amb la meva amiga i salvadora s'encavalcaven com qui no vol la cosa. No trobava a faltar anar a buscar bolets -pinetells o pixacans barbuts, és igual- perquè en tenia prou amb flairar una mica les margarides perquè m'estovessin l'enteniment.

Del que us ha passat i del que no us ha passat (LI)

Us heu trobat mai convertits en estipendi d'algú només perquè us ha salvat de morir en una gàbia penjada d'un pal a causa d'haver-vos presumptament menjat una altra persona? Heu passat mai tanta fretura d'amor que us heu vist empesos a llançar-vos àvids als braços del primer passavolant que us acarona? Heu practicat ajuntaments a tothora i tostemps sense poder-vos recuperar en l'endemig? Us heu deixuplinat per amargor davant la possibilitat que un cavaller de cabellera rossa desaparegui com tants altres han fet encara que fossin calbs o de trena morena? Ultra això, heu patit la plagasitat insadollable que suposa la manca de mansuetud de dos cossos febrils? I el pit, que s'us ha abrusat algun cop per 'ver-vos familiaritzat massa amb qui més us vol masegar? A mi, no. No ni poc, vull dir.

No de com vaig sortir de la gàbia (L)

La meva única preocupació era si, quan finís allà engabiat, em moriria amb la llengua a fora. Se m'aniria tornant d'un color morat, com un llimac; i a fe que jo no volia tenir cap llimac a la boca. Ja havia llepat prou coses llefiscoses en vida. Per això vaig procurar, a les nits, de respirar sempre pel nas.

Sí, és evident que vaig aconseguir sortir de la gàbia. Suposo que voleu saber com, però em fa vergonya explicar-ho. Hom a la vida sempre ha de servar els secrets més sentits en un racó recòndit de la memòria i no em veig amb cor de reviure el moment en què un cavaller de cabellera rossa va venir una nit, rampant, a obrir-me la porta un cop es desféu dels sentinelles. Em costaria massa rememorar el moment en què els despullà, els lligà de cara, pectoral contra pectoral, mugró contra mugró, maluc contra maluc, tot encarat, i em deslliurà d'aquell suplici vergonyant. Evitaré de contar-vos, per no emmalaltir de follia, que el cavaller de la cabellera rossa m'agafà en braços -ah, quin mal- i em mirà blandant en la fosca. Quina cremor! Quina claror! Quin voleiar de cabells esfilagarsats!

-Cavaller, d'abonta surts, tu que em salves dels llimacs i l'oprobi? Ets conscient de la meva habitud antropòfaga?

-Prou.

La paraula feliç del cabellut de cavallerissa m'omplí de joia. Mai prou havia significat tant. Tornaria a lluitar per algú, tornaria a sofrir per l'amort, tornaria a vèncer la ignomínia.

Mai em va revelar la procedència, però sospito modestament que les veus que Sunyer de Vànova, cavaller de cavallers, gojós exponent de la llarga estirp de Vànova, ell, en persona, havia estat capturat i escarnit s'escamparen per tota la contrada i més enllà i, en saber la nova, l'enrossit nou amic quedà encisat per les meves gestes i bo i no haver-me vist mai, se sentí atret indefectiblement per una llegenda viva com jo. No seria la primera vegada.