De quan vaig recuperar la centralitat (XVI)

Encara quedaven per superar els recels que en Gimfrau servava calladament després de veure'm al bosc amb n'Esgroc Verdet, menjant mores, però jo li vaig dir que eren verdes i em vaig centrar en donar-li consol després de la decepció amb en Grumoll. I així, qui dia passa any empeny, van tornar els dies de glòria, l'ombra d'altres cavallers s'esvaní i jo vaig recuperar la centralitat i el protagonisme que em mereixia. Recordo que m'agradava d'enllustrar-li amb saliva les botes, sense escopir ni utilitzar les mans. Sempre he considerat una cosa molt íntima enllustrar les sabates d'algú, i més si es tracta d'en Gimfrau, i li demanava d'allunyar-nos una mica del campament (certament, les hi enllustrava posades). En un d'aquells passeigs entre les acàcies i les prímules, els cocos i les falgueres, ens vam punxar amb captus i embolicar amb lianes. Collons, ens havíem ficat en un jardí botànic. I riguérem i riguérem. Atacs de riure d'aquells en què aprofites per posar la mà a l'espatlla de l'altre, o a la cintura, o a la cama.

Pètula Camafreita (XV)

Eliminat n'Esgroc, calia acabar amb en Grumoll Mitxeval. Vaig necessitar l'ajut de la meva bona amiga Pètula Camafreita. En Grumoll era un home abotifarrat amb un nucli de grassa acumulat al coll, com si tingués dues nous, amb la diferència que quan empassava, una de les dues es quedava quieta. Era un home que suava en fer una passa. No vull ni pensar en la calor que devia passar amb l'elm posat. Li eren permanents les marques a la roba, les del sota-braç. No acabo d'entendre què li va veure el meu estimat Gimfrau d'Arinyolà, alguna virtut amagada que jo no vaig saber intuir. En fi, vaig esperar que en Mitxeval ronqués, allà sota el pi gran, per preguntar-li a n'Arinyolà si en Grumoll li havia explicat aquella història del recompte de morts a batalla de Camperdut, quan va identificar divuit dels cadàvers del seu bàndol només mirant-los de cintura en avall. N'Arinyolà s'interessà de seguida per la història i volgué que n'hi expliqués tots els detalls, però jo el vaig adreçar a n'en Grumoll.

-M'ha dit que anava a reflexionar sobre noves tàctiques de guerra sota el gran pi.

En Gimfrau va anar corrents a cercar el seu nou i efímer ídol. En acostar-se al pi, va veure que en Grumoll no estava sol. Jaient al seu costat hi havia un cos nu, el cos nu d'una dona. Així que allò eren uns pits, va reflexionar enmig del xoc emocional. N'Arinyolà no va acostar-se prou com per comprovar que en Grumoll dormia com una soca i tampoc es va adonar que la Camafreita, la molt Pètula, s'aixecà i desaparegué sigil·losament en l'espessor just després que ho fes ell.

En Grumoll, sent com n'era de Mitxeval, no va entendre mai per què n'Arinyolà perdé l'interès en les seves batalletes i com que ja no l'escoltava ningú, es buscà un nou ramat de cavallers.

De com em vaig desfer d'Esgroc Verdet (XIV)

No sabeu com em va costar redreçar la situació i desempallegar-me d'aquell parell de carcamals. Un cert dia en Gimfrau em descobrí casualment entre les bardisses collint mores, aquest cop sí, ajupit amb n'Esgroc Verdet. Ara jo n'hi poso una a la boca, ara ell me'n posa una als llavis. Em sembla que en aquell moment concret, en Verdet m'eixugava amb el dit gros la comissura dels llavis, que segurament devia tenir morada. El vaig veure de reüll i estic pràcticament segur que ens va esguardar durant una estona entre el fullam. El cas és que des d'aquell dia n'Esgroc ja només m'explicava batalletes a mi, que no m'importaven gens malgrat que simulava el contrari davant de tothom, sobretot quan n'Arinyolà hi era present. Aquella era la meva! Vaig encisar n'Esgroc amb històries de quan veia cultivar l'hort als meus serfs, a la casa-castell de Vànova. Li parlava de com creixien les pastanagues, de les formes que prenien els raves, del diàmetre dels cogombres, de com a les nits, m'escapolia de tota mirada per baixar a l'hort i dialogar amb els fruits, de tu a tu, en converses íntimes. Quan vaig tenir n'Esgroc en un puny, vaig canviar l'estratègia i vaig començar a parlar-li d'antics cavallers que m'havien fet favors, de galans a qui jo havia enriquit, de donzells a qui havia ensenyat el meu saber. A cada història, n'Esgroc s'anava esllanguint més i més, feia cara com de malalt del fetge, fent honor al seu nom. La pell deixava que se li traslluïssin les venetes de les temples, d'un to turquesa, un punt verdoses. Fins que les forces l'abandonaren i no pogué seguir el pas de la nostra caravana de cavallers. Quin greu!

Tant se val (XIII)

Va ser més o menys en aquells dies quan van irrompre a les nostres plàcides vides dos, diguem-ne, cavallers toscs d'aire arnat esgarriacries! Enganya-pobres! Enredaires! De noms funestos: Grumoll Mitxeval i Esgroc Verdet. Van arribar amb el mal de cap i la nafra. En Gimfrau, pallús tot ell, influenciable si és que no l'influenciava jo, es va encaterinar amb les batalles guanyades per aquells dos energúmens. Qui l'afaitaria més arranat que jo? Qui li faria uns bons massatges als peus, i li fregaria l'esquena sota la cascada després de la batalla, qui li faria d'escut i de fletxa destrament com jo? Vaig acostar-m'hi en el moment que vaig considerar més oportú i procliu a l'entesa per pidolar:

-Què hi ha entre nosatres?

-Què hi ha entre nosatres? -em va ventar com a resposta.

Els records viscuts s'acumulaven i s'empenyien els uns als altres a la meva gola tot volent sortir alhora per fer justícia:

-El piu-piu, gotetes, el doll de pellofes, pallers rodolats, i jo, i tu, i jo, piu-piu...

Vaig veure que no entenia res del que li deia i vaig entendre que la nostra amistat s'havia esgrogueït, o agrumollat, tant se val. És així.

De dessota la cascada estant (XII)

Com hi ha món, que quan em banyo sota la cascada, a la bassa dels pagesos, tot regalimat, me'n recordo de les braçades amb en Gimfrau sota l'aigua, amb la nuesa per vestit. Jugàvem a submergir-nos en el nostre món particular. Quan érem amb el cap a la superfície, n'Arinyolà em tapava les orelles perquè em volia reproduir l'aïllament que vivíem sota l'aigua. Jo tancava els ulls i la resta de sentits se'm disparaven. Doll, raig, esquitx, regalim, esquitx. Ja us ho podeu imaginar. Érem gotetes immergides en aigua. I totes les gotes de la bassa eren una.

Piu-piu (XI)

Vist amb perspectiva, potser sí que el desenllaç es podia preveure amb antelació suficient. Però en aquells moments de trastocament, quan tot el meu món no gravitava al seu voltant, sinó que trontollava sota el seu pes feixuc, tot semblava que duraria per sempre. Tenia la sensació que els nostres encontres furtius al bosc, on recitàvem poesia, què dic, palpàvem la poesia en estat pur, eren eterns, perennes en un brancatge caducifoli. Què m'havia de fer pensar que aquell vigor dels primers dies es faria fonedís i s'escolaria de badall en badall fins a empetitir-se i desaparèixer a la vista? No era prou lluent el camí que ens menava cap a l'encastament? Pobre de mi, jo, un cavaller del meu rang, el mateix que el d'en Gimfrau, hauria d'heure-me-les amb una pesantor que no m'agombolava, com antany feia n'Arinyolà. Centrem-nos, doncs, en aquells moments de glòria dels sentits, de frec a frec joliu. Perquè en varen ser molts i molt variats. Com dos pardalets, piu-piu, ens sufragàvem les necessitats mútues, sojornàvem en l'altre i els camins rinxolats els transformàvem en erectes. Els arbres s'estremien al nostre pas, piu-piu, les fulles trempaven i es deixaven anar, en una mort sobtada, preludi de l'esdevenidor. Piu-piu, el sotabosc creixia i ens feia de jaç.

L'auca (X)

Paller, pal de paller i palla. Gimfrau d'Arinyolà desenvolupava tots els papers de l'auca. Jo em convertia en l'agulla, embolcallada de pallada. Després de dinar i com a bon cavaller, en Gimfrau feia un gran i sonor rot que jo dissimuladament mirava de flairar, com per comprendre millor l'essència d'aquell home, a qui admirava. Al capdavall, l'aire és de tots. També era jo qui l'afaitava, i procurava d'afaitar-me amb la mateixa fulla, sense netejar, per compartir rudesa. El meu bon amic d'Arinyolà tenia por de les navalles i només confiava en mi perquè el rasurés ben rasurat. Jo sentia que tenia poder, quan l'afaitava. Una amiga em va dir una vegada que se sentia poderosa entronitzada en el pinacle de l'amor. Bé, ella emprava altres mots. El cas és que jo sentia una forta garratibança cada cop que li passava la fulla pels plecs, com un sotrac compassat que em conhortava. Amb dedicació.

Pellofes de l'amor (IX)

La persona que hi havia rere Gimfrau d'Arinyolà, rere l'armadura, rere el cavaller, era jo, que continuava trotant d'esma per encalçar el ritme de les cames fermes del meu jove amistançat. De sentiments, no en vam parlar mai. No calia posar paraules al que sentíem Arinyolà i jo. Era, i punt. És només ara, temps després, per intentar que us en feu una idea, que m'obligo a verbalitzar allò que ens unia. Quan Arinyolà reia, dins meu alguna cosa es glatia. Quan Arinyolà tenia el rostre taciturn, s'esmicolava un món en cristalls de tendresa que es clavaven ben endins. En la nostra amistat maldestre niava un pols incessant de voluptuositat i nervadura. En altres paraules, un estat d'adolescència permanent ens tenallava, ens inflava les venes del coll fins al límit de rebentar. O fins i tot en altres paraules, l'ambigüitat de gest i el dissentiment inexistent aixoplugaven palpitacions a tothora. Jèiem i fruíem convertits, a ulls d'estranys, en pellofes de l'amor, amor en el sentit més càndid que us pugueu imaginar (i compto que tingueu poca imaginació).

A rodolons (VIII)

Gimfrau, Gimfrau, Gimfrau! Em vaig despertar amarat de suor, de la suor d'en Gimfrau, que havia rodolat fins a sobre meu, allà sota un salze, a la vora d'unes brases. Era aquella hora del matí, just abans del despertar, en què l'alegria del subconscient s'enlaira. En obrir els ulls i adonar-me de la presència del cos calent d'en Grimfrau abassegant-me bo i dormint, i jo en aquella situació matinal encrespada, em vaig preguntar si continuava dins del meu somni càlid o si la realitat desperta s'havia empeltat del meu somni. Fos com fos, no vaig gosar moure ni un sol múscul, no fos cas que n'Arinyolà es desvetllés i interpretés que jo havia propiciat aquella positura. El meu delit de l'alba tampoc no davallava i temia pressionar el fetge d'en Gimfrau. Diuen que, segons de quin cop al fetge, no ho expliques. Al seu torn, algun roc afilat em pressionava la melsa. No sé què passa quan et pressionen la melsa, però vaig descobrir que m'agradava. Què volíeu, amb aquell tros de cavaller deixant anar un fil de baba contra el meu pit nu, amb la boca mig oberta, els llavis arran de pell i amb una respiració entretallada, com d'esbufec? Doncs em vaig tornar a adormir i quan em vaig llevar en Gimfrau havia rodolat enllà, de manera que em va quedar per sempre més el dubte de si per ventura tot plegat qui sap si tal vegada s'hagué esdevingut mai.

D'aquella piga (VII)

Ara que ho recordo, en Gimfrau d'Arinyolà tenia una piga a l'abdomen.

(Perdoneu, però ara mateix no puc continuar, els records m'aclaparen.)

De quan collíem figues (VI)

Si no us e-sap greu, continuaré parlant-vos d'en Gimfrau una estoneta. No és que em faci feliç, més aviat em fa mal al cort quan n'evoco el nom. Però cal, i cal molt, que us expliqui aquell episodi de la nostra relació. El de quan vam anar a collir figues. Sempre he pensat que collir implicava per força ajupir-se. Però es veu que no. El meu amiguíssim estirava el braç i jo parava el cove. Fins que va arribar el moment en què totes les figues més a l'abast ja estaven collides i calia enfilar-se en algun lloc per arribar a les de més amunt. Vaig deixar el cove a terra i em vaig oferir perquè Arinyolà pugés a coll-i-be. Vam muntar-nos-ho. Vam muntar-nos-ho de manera que les seves cames em sobresortien per davant i tot ell, rampant, m'envoltava el clatell en un fregadís constant que m'encetava el coll. N'Arinyolà estava molt entusiasmat. Jo em malfiava pel seu deler per collir figues, però en aquella postura li ho perdonava tot. Aleshores s'esdevingué que, en un intent d'atansar una branca curulla de fruita, n'Arinyolà va arrapar-se a la branca de forma que vam perdre l'equilibri per moments i el meu coll, acompanyat de retruc pel meu cos, va girar 120 graus. En canvi, en Gimfrau no es va moure. En efecte, em vaig trobar en una tessitura comprometedora. Flairava fruits secs fermentats; alguna cosa emanava olor de figa seca, peix cru i naftalina. No semblava importar-li la situació, donat que va continuar amb la fal·lera de les figues. I jo, què voleu que us digui, tampoc no vaig donar-li més importància de la que tenia. Vull dir, que vaig donar-li tota la importància que tenia. Molta.

Pedregot de Rocsfreds (V)

No, us heu fet una idea equivocada de la meva relació amb Arinyolà. Hi havia molts altres cavallers al nostre voltant, interactuant -si voleu- amb nosaltres. Sense anar més lluny, recordo en Pedregot de Rocsfreds, que venia de les contrades més allunyades. El meu món era molt més ampli que Arinyolà i Arinyolà. Però en Pedregot era d'un caràcter estirabotat, i de pell aspra. Ho sé perquè una vegada vaig haver-li de fer unes fregues. A contracor, evidentment, però vaig haver-me de sacrificar. És que em posa molt tens quan criden si hi ha voluntaris per fer una cosa i de seguida m'ofereixo, sigui pel que sigui. I en Pedregot va demanar si hi havia alguna ànima caritativa que li fes unes fregues, perquè havia cavalcat moltes hores i tenia les cames entumides, del genoll a l'entrecuix. Pobre, vaig haver d'aplicar-m'hi a fons.

De quan ens dèiem pel nom (IV)

Arinyolà! Jo el cridava pel cognom, per marcar unes distàncies que no m'atrevia a retallar. Sabeu, aleshores la procedència dels cavallers actuava de cognom, igual com jo sóc de Vànova. No sé si es notava en el meu to de veu la veneració cap a n'en Gimfrau, però de fet, quan ell es dirigia a mi, de la seva boca molsuda en sortien melodies. Tonades que després jo taral·lejava tot el dia sense adonar-me'n, i de vegades davant d'ell. Només quan manteníem les converses més íntimes, les converses més íntimes que poden mantenir dos cavallers (és a dir, arran d'orella), l'anomenava pel nom. "Gimfrau!" I aquesta efa seva, l'allargava fins a fer-li voleiar els cabells del clatell. En canvi ell, en veure'm arribar, no tenia problemes per dir-me sempre:

-A veure aquest Sunyer!

I jo, perdut de mi, no sabia si em cridava o si em convidava a jaure.

De quan pedregava (III)

Què us penseu! No tots els dies que vam compartir plegats en Gimfrau i un servidor van ser harmoniosos. Una vegada va venir tot enutjat perquè una pedregada havia malmès una collita. Jo li vaig indicar que no es podia enfadar amb els designis de la natura igual com hi ha qui es resigna als avatars amorosos d'altri. Secretament, estava parlant de mi, però alguna cosa en la seva intensa mirada em va fer adonar que en Gimfrau entenia la complexitat dels meus pensaments. O potser m'ho imaginava, però m'agradava pensar que una connexió còsmica lligava les nostres idees i les convertia en una de sola. Per la meva part, només coneixia una manera de calmar la seva ànsia, i era, com podeu imaginar, amb un bon massatge als peus. De manera que cada dia, en llevar-me, mirava al cel tot anhelant que pedregués.

De quan passejàvem (II)

Arinyolà i jo passejàvem per la llera d'un riu, un riu cabalós, que cabriolava i regurgitava solcant les escletxes de la terra. No hi havia escletxes entre Arinyolà i jo. En Gimfrau cantava, joliu, i jo li feia els cors. Una papallona va venir a raure'm a l'espatlla sense que me n'assabentés. I el meu estimat amic de l'ànima em va deturar, sense deixar de cantar, i de les seves mans fermes i colrades en va sortir una sorprenent carícia, d'una delicadesa gens d'acord amb els seus dits ferrenys, que no va espantar la papallona. Ans al contrari: Ella, tota sol·lícita, va estendre les ales tant com el seu petit cos de juntura li permeté. I allà ens estàrem, tots tres, papallonejant.

Gimfrau d'Arinyolà (I)

Us he parlat d'Arinyolà? Gimfrau d'Arinyolà va ser un cavaller de, com molt bé indica son nom, Arinyolà. Érem molt amics. Tant com ens permetíem de convenir. Em va acompanyar de cavallerissa en cavallerissa, cosa que no oblidaré mai, per triar un bon exemplar per recórrer món. Vam triar un pura sang, un bon poltre a qui es marcaven les venes gruixudes a les cames. Vam recórrer la costa a cavall. Platges verges, paisatges verges, en Gimfrau, jo, tots verges. Trobo que Gimfrau i Sunyer són noms que queden bé junts. Sempre ho he pensat. Com que no trobàvem ningú que s'interposés en el nostre camí, ens traguérem la roba. Però cadascú la seva. Excepte els pantalons, que m'anaven tan estrets que em va haver d'ajudar a baixar-me'ls. Ell estirava per davant i jo per darrere. I així cavalcàvem, nus, per la sorra fina interminable, al so de l'escuma espetegant sota els peus. Esquitxos de mar salada ens activaven la sang, que ens pujava a glopades galopades. Que ens venia de gust aturar-nos a jaure una estona? Doncs aquí o allà, a recer d'una roca que ens fes de racó, el nostre racó. Que volíem accelerar el pas per arribar abans fins a la punta? Doncs fins a la punta corrents! Quin gran membre de la meva colla de dos, en Gimfrau!

Us he dit com el vaig conèixer? Era un matí plujós, encara que amb molta llum que es colava entre gota i gota, com sol fer-ho. En Gimfrau estava assegut en una soca vella, en un marjal. Mirava enlaire i reia i obria la boca de bat a bat. Anys més tard em confessà que volia veure com queia la pluja en contrapicat i no mirar cap avall, com tothom quan es troba sota la pluja. No tenia por dels trons, ni dels llampecs. En Gimfrau era tot un homenàs. Si n'era, de valent! Jo l'admirava, per què no dir-ho. Se'n pot dir admiració o es pot anomenar d'una altra manera, però en direm admiració. En veure'l assegut sota la pluja, aquell dia plujós però lluminós, vaig atansar-m'hi com qui no vol la cosa, com qui passa per allà i s'asseu casualment al costat. Sense deixar de mirar la pluja, en Gimfrau em va posar la mà a l'espatlla i em va dir:

-T'esperava.

I així va començar la nostra bonica amistat, que es pot anomenar d'altres maneres, però en direm amistat o profunda amistat. O potser que en diguem amistat d'aquelles amb qui vas a cavalcar despullat pels 'puestus'.