De com la veritat és cruel amb els homes justos (XLIX)

És urgent que sapigueu que quan vaig tornar a la costa m'esperaven un parell de bordegassos que em menaren fins a una garjola, acusat d'haver-me cruspit en Farlupí. Havia corregut la brama que jo era un cavaller que, sota la parença d'anar cercant algú que em mossegués, era jo qui clavava queixalades al proïsme. Això, o algun porta-platets em volia mal. Em seguiren la pista per camps i boscos (on anaren trobant cavallers apedaçats; quin cavaller no n'estava en aquelles contrades?) fins a la mar, on uns pescadors els informaren que havia marxat amb en Farlupí mar endins.

-T'has menjat en Farlupí? Contesta!

I jo, que no dic mai mentida:

-Sí, no ho he pogut evitar. Se m'ha ficat a la boca sense voler.

Em declararen culpable i em confinaren a una gàbia penjada d'un pal, a dos metres d'alçada, perquè em podrís i se'm mengessin els animals, aital fou mon turment i vituperi. M'assignaren dos escarcellers, el de dies i el de nits, per impedir que dingú em llancés molletes de pa o m'atansés porronets de garnatxa. Hi eren debades. Se m'escarnia per haver arrencat llengües d'un mos, dits, cabelleres i membres diversos. M'acusaren fins i tot d'haver escapçat cavallers infortunats, sobrevivents migpartits de batalles cruentes i altres destins tràgics. Sunyer de Vànova, l'ase de tots els cops, fou bescantat a la intempèrie. Em llançaren pedres, peles de plàtan (que roseguí), escopinades (que també roseguí) i efluvis corporals diversos, amb la permissivitat i complaença dels meus guardians, nuls en magnanimitat. Vaig haver de trobar conhort en mi mateix, com en l'adolescència, car no tenia res més a fer.

La senzillesa del món (XLVIII)

Per què era tan complicada la senzillesa del món? Jo tenia ganes de fer petons a tort i a dret, d'arribar i besar i besar. Adesiara un rampell m'hi abocava. Per què havia de refrenar-me com si fos un desfici llord? Un dia vaig fer-ne la prova, que em reportà un regalim de sang al nas i un blau al costat. Però un de cada deu intents fructificava i jo no era dels qui defallien al novè. Per què era tan escadussera la bellesa al món? Nou de cada deu intents no coincidia amb els ideals del cànon de set caps de Policlet. Topava amb xics, tics, mics, camacurts i ballarics. En fi, que no es pot dir que la ventura m'acompanyés. Però ai las, quan s'ajuntaven la sort amb tots els caps necessaris a la faisó clàssica! Allò era verament una filigrana del destí que m'obligava a postrar-me, de bocaterrosa, en senyal d'humiliació.

Aquest cúmul de causalitats fou el que em conduí fins an Farlupí, que se'm morí. Us adoneu ara de la magnitud de la tragèdia?

En Farlupí i la mart (XLVII)

Vagi per endavant que en Farlupí se'm morí. En el moment més dolç de la nostra existència coincident. En Farlupí Farlupí, el cavaller mariner, se n'anà. Se n'anà a buscar pops sota l'aigua i morí aufegat. Aufegat per un pop, que li tapà tots els orificis amb les ventoses. La vida no és compatible amb l'obstrucció d'orificis. Almenys no de tots alhora.

Vaig plorar tot un mar. Se n'anava just quan havia començat a distingir la proa del babord.

-Per què em fas aixòs? Per què t'enduus amb tu els teus records de mi?

Vaig haver d'improvisar. Si l'abocava a l'aigua se l'acabarien menjant els peixos per mi i jo no estava disposat a deixar que ningú més li clavés queixalada. En Farlupí era més meu que mai. Ell anava dient que no amb el cap, amb el vaivé, però era més meu que mai.

Cendres, hauria de cremar-lo abans no comencés a canviar de colors, amb aquell sol a la coberta.

-I tu no hi ets, no hi ets tot -vaig recitar.

N'hauria d'escampar les cendres al mar, no per la cosa romàntica d'un mariner que retorna al mar, no hi havia gaire més opció. Érem a alta mar. Bé, aleshores ja no érem, només hi era jo. D'en Farlupí només en restava el cos, els tatuatges, la natura morta. Inerta, sí, però quina natura! I quin malbaratament!

Vaig fer la crema de Farlupí. Abans li vaig espellar els trossos amb tatuatges, els assecaria al sol i em folraria el sarró, per recordar-lo per sempre més.

Una persona crema igual que un porc, primer fa olor de cabells socarrimats i després de carn, de què si no? Interpretarem que la vostra sensibilitat quedaria afectada si us en contés els detalls. Almenys deixeu-me dir que em va costar de separar les cendres de la fusta amb les d'en Farlupí, però com que en Farlupí quedà ben reduït, com quan fas una sípia a la planxa (em sembla que una sípia no seria el millor exemple, tenint en compte les circumstàncies de la mort d'en Farlupí), doncs, com que en Farlupí quedà ben reduït, vaig engrossir el piló amb la cendra sobrera, el que alguns dirien per fer 'bultu'. Jo penso que en Farlupí no era al piló de cendra. Em va semblar veure'l marxar amb el fum, cap al cel. El fum sempre va cap al cel i jo no sóc científic, però diria que es deu acumular tot el fum del món més amunt del cel. Per això a la nit és fosc. Allà se n'anà en Farlupí.

Per si de cas no fos així i en Farlupí continués a les cendres, igualment les vaig llançar al mart. El vent em va fer un últim favort. M'envià una mica de Farlupí a la boca. En Farlupí tornà a mi. Fou la darrera vegada que se'm ficà a la boca, saladet com sempre. La darrera vegada que el vaig llepar. I vaig empassar.

Alta mart (XLVI)

En Farlupí Farlupí em duia a alta mart i m'ensenyava a amollar les cordes, frunzir el velam, enllefiscar el dull, ungir l'estai de cabeça, greixar els estrops i embragar fardells d'arpillera. Segurament pensareu que en el fons el més important era ormejar. I és cert, ens limitàvem a disposar les vergues, estendre l'eixàrcia i vinga! Jo que venia del món del camp, on havia après a apollegar-ho tot, ara em trobava ensulsiat entre soltes i almadraves, amb en Farlupí guaitant-me amb cara de què fas agafant la fitora amb dos dits, o de per què no fas servir l'escàlem en lloc de deixar els rems pel mig.

-Compte amb el topall dels mastelers!

Era inútil, se'm dirigia emprant tot aquest vocabulari, jo feia cara de pòquer i li feia repetir tot en termes de fica això aquí o treu allò d'allà.

Farlupí Farlupí (XLV)

De tots els cavallers que recordo d'aquella època, cap no va deixar tanta petjada com en Farlupí Farlupí. Era pescador. Tenia una barca. Salpàvem a la mar. Pescàvem a la mar. Ens gronxava la mar. La mar ens feia tot el que ens podia fer, i nosaltres ens deixàvem acompanyar pels seus moviments, en un marejol de vivències més aviat salades. Era un llop de mar, udolava. Amb tots aquells tatuatges als braços. Visquérem una amistat ultramarina, dins i fora de l'aigua, fonda, fonda fins a l'abisme. Les onades ens gronxaven i nosaltres a elles. En creàvem de noves que s'expandien fins ben enllà. Ens enfilàvem al pal major per atalaiar tot aquell bé de déu d'immensitat. Sentírem l'aïllament, caminàrem per l'aigua, fregàrem l'escuma, es reflectiren els estels a l'aigua en un vaivé sideral. Vaig quedar enrampat en la seva xarxa. I m'ancorà.