Malabaristes

Si n'era un malabarista, que llançava ben amunt les pilotetes per compensar la curta estatura. D'aquelles persones que es toca el pit mentre parla, amb la mà per dins la camisa mig oberta, vinga a fregar la panxa com un hàbit durant mitja conversa. Gestos que denoten que alguna cosa no va bé, de satisfacció d'un mateix. Ben bé es podia estirar els calçotets per posar-ho tot a lloc allà mateix. Vulgar, parlava molt, deia poc. Cada tarda anava al parc de la Ciutadella, a passar l'estona entre gossos, pollosos i gossos pollosos. Un rodamón havia dormit sota el mamut, aquell pobre animal desbancat pel gat del Raval. La Ciutadella és un parc que de petit sembla gegant i que després descobreixes que ja s'ha acabat abans de començar, tan ple de gent fent iogues estranys, amb aquells crits que vénen del zoo però que semblen més sorgits d'una sala de tortures. Els hivernacles haurien de preservar els ciutadans de la calor, que desconsola. I el general Prim cridant que volem córrer massa i podríem caure, un advertiment al Parlament, allà a tocar, ple de polítics malabaristes.

Presumpció

Odio moltes coses: la gent imbècil, com jo, però que no sap que n'és. Els dèspotes, la mediocritat inconscient, a parts iguals la intolerància i la tolerància, odio tant com puc l'estupidesa mundana, la depressió per virtut, el mal humor, el compromís cec en ideologies prefabricades, l'estereotip incrustat, el desconeixement radical perpetu, la injustícia humana, la pol·lució. Vull insultar, condemno els peus de plom, la diplomàcia i el protocol. Censuro l'autocensura i la pretensió. El tòpic, la congruència. No desitjo la mort de ningú, desitjo el no naixement de molts. Sovint la incompetència em corrou. Però suposo que haig de triar. Doncs em quedo amb la mediocritat immobilista, no la puc sofrir. No, no haig de triar: si l'amor és immens, puc odiar encara més i més i més, fins a l'extenuació. Maleeixo el verb fàcil, façana immunda, de pallussos que enganyen altres pallussos. La manca d'autenticitat. M'enerva la por al canvi i l'evolució estruncada i el desperdici. Els que donen lliçons i no se saben cordar els cordons. Merda, el món és brut, put.

Moments verds

En aquell moment, tot era verd. Hi havia pau. Tres rierols baixaven cristal·lins cap a la platja. No només els rierols confluïen. També els desitjos del nostre petit protagonista i el seu nou amic.

- Els pensaments es poden controlar -va dir l'un a l'altre. Però els desitjos no.

Els rierols havien degradat el pendís. Entre tartera i tartera, el corrent havia serpentejat la baixada. La degradació era bella. A través de l'aigua pura es veia un fons net. El tall del rierol penetrava en el paisatge i en mostrava la cara més autèntica, com en el cas del nostre petit protagonista, a qui la degradació havia fet aflorar la humanitat soterrada.

Sobre les hamaques

Ja recordo per què sento aquest amor cap a les hamaques. De petit en tenia una de blanca, plena de nusos, que anava d'arbre a arbre al sorral de baix de la torre dels meus avis, a Sant Pere de Ribes. N'hi cabíem uns quants. Era una època feliç. Al costat del sorral hi havia un hortet. M'imaginava com creixien les pastanagues sota terra (va ser el meu primer pensament lasciu). Un cop em vaig posar a plorar perquè em pensava que l'etiqueta del pijama, que em rascava el clatell, era una abella. El terra era ple de pinassa i de formigues de mida gran que el meu germà jugava a matar amb un encenedor i un aerosol. M'hi vaig passar mesos sencers als estius veient cada tarda Cristal i jugant amb els avis al dòmino (a la garrafina, una paraula que no he utilitzat mai més). Jo creia que m'afegia a les seves partides diàries, però en realitat els avis hi jugaven perquè hi era jo. Dins d'un pot blau hi guardaven les galetes que sucava a la llet de quatre en quatre. Encara avui en menjo de la mateixa marca, de sis en sis, però el gust d'aquelles mai no ha estat superat. Nant amb bici sense frens hi vaig deixar un tros de dent que encara em falta (deu ser per llà) i m'hi vaig partir el llavi superior. Fixeu-vos-hi.

La iaia mirava el Cifras y letras. Quan jo era nen, la iaia tenia més pit. I m'hi adormia al damunt. L'avi el que tenia era panxa, com la que vull tenir jo de gran (de molt gran). Hi reposava el cap i escoltava com li retrunyien els budells. A mi no me'ls escoltarà ningú. Però arribarà el dia en què em compraré una hamaca i em balancejaran els records. Vull morir així.

Les mitges veritats

Hi havia una vegada un petit mentider que deia sempre la veritat. No sentia el que deia, però era el que hi havia en realitat. Li deia lleig a un lleig, però ell el veia maco. D'acord, li mentia, però també era cert el que deia. Amb el temps, es va acabar fent especialista en mitges veritats. A tots els homes amb qui s'arrambava els deia 't'estimo'. Si bé no se'ls estimava d'aquella manera, se'ls estimava d'alguna manera.

Un dia es va enamorar de veritat. Bojament. La boca de l'estómac se li va estretir. Anava al wàter però no feia caca. Els budells se li van paralitzar durant setmanes. S'havia tornat com un gos espantadís; qualsevol soroll l'exaltava. Això era amor, sí senyor! Tenia nàusees i es marejava tot sovint i no es concentrava ni per fer una suma. Una nit, al llit, tot fent el cigarret, va mirar als ulls del seu estimat per dir-li que l'estimava, però va ser incapaç de fer-ho. No podia expressar l'amor que sentia amb la mateixa paraula mig vertadera de sempre. En lloc d'això i amb els ulls negats, la seva boca va pronunciar 't'odio'.

...s'ho estava dient a ell mateix.

El nen del clot

Aquell nen, el que va créixer entre flors, ara vivia entre arbustos. Toc toc!, feia un pica-soques al seu cap. No acabava de despertar. Encara s'embadalia amb la flaire del romaní, però ja havia oblidat com n'era, de flonja, la fullaraca. Es passava l'estona buscant coses, com a distracció. Un dia es va encaparrar en trobar la realitat. Es va ficar les mans a les butxaques, però res, no hi era. Va mirar sota la sola de les sabates i tampoc. Va pensar que la realitat s'amagava més enllà del bosc. Però caminava i caminava i no en sortia mai. Va pujar a un arbre per viam si l'atalaiava. Però no veia més que una mar selvàtica. Qui sap si la realitat era sota terra. Va començar a cavar i a cavar, amb les mans. Va fer un sot que déu n'hi do. Quan se'n va cansar, es va ajaure al clot en posició fetal. Plorava, frustrat. Tot d'una, va pensar que la realitat s'amagava sota la pell. Va agafar un sílex (d'aquells que es troben en qualsevol moment, quan vas al bosc i en necessites) i es va fer un tall a la mà... Li va sortir sang, esclar. Va perseverar. Se'n va fer un altre al braç. I un altre a la cama. A la panxa, a l'esquena, al coll... La sang no parava de rajar pertot. Se li escolava per les ferides. Enclotat i dessagnat, va morir feliç perquè finalment havia trobat el que buscava.

La roda

Aquell dia et podies mirar el sol directament. L'amor va decidir fer vaga i la verdor de les fulles es va apaivagar. Posaves la boca a l'aixeta i en sortia aigua tèbia. Els vidres del món es van entelar, igual com ulls dels gats i dels gossos. Els homes vam deixar d'estar en zel. Tothom es va llevar amb mal de cap i amb les cames entumides. Les secretàries alegres deien bons dies secs i els netejavidres entercs de la Diagonal es van asseure a dormir. Els nens van deixar de botar les pilotes de camí cap al cole. Sense amor, no hi havia música, i sense música, el dia era somort.

Però, qui ja vivia somort va experimentar una sensació nova. Va veure com el món es posava al seu nivell, que compartia amb la resta de la gent la grisor i la monotonia. I això el va empentar cap amunt. Li va insuflar vigor a l'ànima i va començar a cantar...

Era abominable.

El nen que va créixer entre flors II

Hi havia una vegada un nen que va créixer entre flors. El bosc li havia ensenyat com de bonica podia ser la combinació de les bardisses amb les maduixes, però també com de ferotge podia ser la frondositat i el sotabosc. Un dia, tot ensumant un crisantem en una clariana, va pensar que feia molt bona olor. Ensuma que ensumaràs, es va preguntar quina era la flor que feia més bona olor del món. Potser la rosa, el llessamí, el clavell? Va començar a fer una llista de flors oloroses per determinar quina d'elles emanava una fragància més embolcalladora; la que embriagava més. Sabia, d'antuvi, que no es podria decidir per cap perquè totes eren diferents, però igual d'encisadores. Malgrat això, va perseverar. Pensava que la millor aulor del bosc seria una barreja entre totes les flors. Va fer un ram ben gros per mirar d'olorar-les totes alhora, però es trobava que en flairava una o una altra, però mai totes juntes. Tot i això, ho intentava i ho tornava a intentar. S'havia convertit en una frenesia. Va acabar estornudant, marejat i sense poder distingir cap olor. Abaltit, va avorrir les flors.

La petita hiena

La petita hiena havia nascut com un pet. Va sortir disparada de l'úter de la seva mare. Com que estava llefiscosa, les comadrones no van poder-la agafar al vol i va relliscar fins a l'altra punta del cau. Es va donar un cop ben fort al cap. Això explicava, per exemple, la manca de memòria o l'orientació sexual. Sigui per una cosa o per una altra, al llarg de la seva vida s'havia anat arrossegant llefiscosament pels puestus. Va visitar tota mena de locals de depravació, perversió, vici i degradació mental; va conèixer gent sense cor, freda, distant, altiva, estirada, decebedora i grisa. Gent morta, vaja. Va pensar que tota aquesta gent menyspreava la vida per viure d'aquella manera i per ser com eren. I se'ls va començar a menjar. Un per un. Ella era una hiena i ells, carronya.

El nen que va créixer entre flors

Hi havia una vegada un nen que va créixer envoltat de flors, de confitura, de colors clars i de música alegre. Esclafia a riallades sonores sense motiu i cantava cançons entendridores. Desconeixia la negrúnia que se li atansava. Un dia la foira se li va instal·lar a l'enteniment i va començar a fer llistes de paraules funestes. De mica en mica va anar oblidant les paraules boniques que en altre temps li evocaven les melodies de les arpes i els pianos i les olors del jardí. Al seu vocabulari només hi quedaven mots foscos i amargs. Pel seu cap no hi passaven insults; cap ni un. Però s'imaginava claus clavats al ventre, ulls buidats amb culleres, colls punxats amb plastidecors i mans cremades per planxes. Pensava en vísceres al bany maria, extremitats arrencades i escrots esberlats amb pedres punxegudes, en boques mastegant fulles d'afaitar i en llonzes de porc. El nas se li va tapar perpètuament i ja no podia flairar les fragàncies de l'entorn. De la sensibilitat, en va fer xixines. No es va pansir, es va podrir. Les ulleres delataven una ànima emmalaltida. Podria algun dia recuperar la brillantor als ulls, l'espontaneïtat del cor i la innocència perduda? I si és així, com?

Un bon dia de primavera va aflorar un mig somriure a la cara del nostre amic protagonista. Bé, no sabem si era un mig somriure o era l'efecte Kulechov. El cas és que va tenir una pensada: va agafar la llista de paraules negres i va canviar el significat de cada una d'elles. No recordava la paraula 'felicitat', però sí que associava la felicitat a 'negrúnia'. No recordava el mot 'content', però per ell estar content era estar 'deprimit'. A poc a poc, tot va tornar a lloc i el nen que va créixer entre flors va viure per sempre més en la negrúnia i la depressió.

La petita pàtina

Hi havia una vegada una pàtina en una paret blanca. Era petiteta. Ens hi podríem referir, si voleu, com a 'la petita pàtina'. Era negra com el color negre. S'assemblava a un 'topu', però no ho era. Era, com dic, una pàtina. No diré que la pàtina patinava, com espereu. No es movia, només s'engrandia; al mateix ritme que s'empetiteix el baf d'una respiració en un vidre. L'avanç de la pàtina per la paret era inexorable. S'anava estenent i estenent. No tenia aturador. Fagocitava la blancor de la paret sense miraments. Una paret d'una habitació sense portes ni finestres. La petita pàtina s'havia fet gran, havia passat l'adolescència patinil. Ara, l'habitació era més negra que blanca. En poc temps, irremeiablement, ho seria del tot.

Ja ho era, tot fosc, tot pàtina. No, la pàtina ja no hi era.

L'home no decebedor

Hi havia una vegada un home no decebedor. Se sentia l'únic home no decebedor del món. Es trobava sol, decebut amb tota la resta d'homes del planeta. La gent feia coses que el decebien a tothora i no se'n sabia avenir. Un dia va decidir anar a voltar per trobar algú que fos com ell. Va trepitjar camps i muntanyes, va passar per rius i mars. Allà auonta anava preguntava a qui es trobava pel camí: 'Coneixeu algun home que no sigui decebedor?' Però sempre rebia la mateixa resposta negativa. Va tornar cap a casa, decebut per la recerca infructuosa, i va caure en una llarga nit de letargia. Quan era jove encara pensava que trobaria homes al món que no en fossin. Confiava un cop i un altre en homes que resultaven ser diferents de com s'havia imaginat. I cada vegada la seva decepció es feia més gran i més gran i més gran. Fins al punt que havia desaparegut definitivament el bri d'esperança del fons del seu cor. Un dia van trucar a la porta. Cansat i amb la mirada perduda, la va obrir i va aparèixer un home igual de cansat i perdut de la vida. L'home li va preguntar: 'Coneixeu algun home que no sigui decebedor?' I l'home no decebedor va respondre que no.

Agònica Patagònia

Hauria agraït que algú m'ho hagués explicat. M’advertís. Per això ara us en faig cinc cèntims. Hi ha boscos petrificats de pins encrespats, pentinats enrere amb laca. Pujols nevats, quatre brins d'herba groga, de tija curta, escopint la vida amunt. Vastitud hirsuta, tota a l'engròs en l’indòmit sud. Ara un riu congelat, ara una plana blanca. I aquí i allà matolls arrapant-se a la terra, engrapant-la perquè no s'enfonsi en l'oceà. Vaques negres, aigües grises, verdets sota rosada. Els llacs gelats són com blaus de cops propinats al terra. Què és allò? Un tronc, un cavall? Un centaure escapat d'enlloc. Veig una pedra brunyida pel sol, un bon roc de serrell enfarinat. Espera, que ara el cel és blau clar, plastidecor. Els arbres s'estarrufen. Arbres amb corones, nius molsuts de branquillons morts. I amb un cop de cap, al front emergeixen les muntanyes, llepades, amb moltes clenxes en ziga-zaga, ziga-zaga. Bufetades de fred. Còndors, carronyers, jo què sé! Vénen ganes de cridar. Viatjar és anar perdent de mica en mica la molta ignorància que arrosseguem. Els cotxes duen claus a les rodes, pel gel, però tot i això no volen, només rellisquen. Els llacs més grans no tenen peixos més grans.

A la Patagònia encerclen els llacs amb tanques. Els prats, cosits per filferro, estaca rere estaca. És un patchwork gegant que entapissa el sòl d’herbei ressec, esquitxat d’ovelles peludes. A cops l'arbust es transforma en ovella. El terra pren vida en forma d'estruç. De tant en tant, l'esquelet d'una vaca morta. Agònica Patagònia, que fins l’esmorteïda terra retrocedeix i s'escola, en el sentit contrari d’un rellotge de sorra, cap a la fi del món. I a la punta, a les arenes, el baf de la humanitat hi ha creat un núvol fosc. Austràlia és aquí. He oblidat Espanya.