I vaig somiar que una boca gegant em recitava un poema molt a prop de la cara, amb reverberació:
Mort.
Morin les plantes.Morin dues vegades.
Que no tinguin fills.
Que sigui de cop,
no per alleujar-les,
ans perquè morin aviat,
sens falta, ara mateix.
Morin els brots verds,
les tiges altes,
les soques velles
i els fongs que hi nien.
Que caiguin les fulles,
que s'assequin al vol
i que el vol sigui curt.
Que tornin a morir un cop a terra.
I que el terra se les empassi,
abraçades i mortes,
desesperades i mortes,
amb un sol glop a totes.
Que el bosc sigui carbó
i ho embruti tot
de negre, de fosc, de fosca.
De mort.
Mort.
