La meva única preocupació era si, quan finís allà engabiat, em moriria amb la llengua a fora. Se m'aniria tornant d'un color morat, com un llimac; i a fe que jo no volia tenir cap llimac a la boca. Ja havia llepat prou coses llefiscoses en vida. Per això vaig procurar, a les nits, de respirar sempre pel nas.
Sí, és evident que vaig aconseguir sortir de la gàbia. Suposo que voleu saber com, però em fa vergonya explicar-ho. Hom a la vida sempre ha de servar els secrets més sentits en un racó recòndit de la memòria i no em veig amb cor de reviure el moment en què un cavaller de cabellera rossa va venir una nit, rampant, a obrir-me la porta un cop es desféu dels sentinelles. Em costaria massa rememorar el moment en què els despullà, els lligà de cara, pectoral contra pectoral, mugró contra mugró, maluc contra maluc, tot encarat, i em deslliurà d'aquell suplici vergonyant. Evitaré de contar-vos, per no emmalaltir de follia, que el cavaller de la cabellera rossa m'agafà en braços -ah, quin mal- i em mirà blandant en la fosca. Quina cremor! Quina claror! Quin voleiar de cabells esfilagarsats!
-Cavaller, d'abonta surts, tu que em salves dels llimacs i l'oprobi? Ets conscient de la meva habitud antropòfaga?
-Prou.
La paraula feliç del cabellut de cavallerissa m'omplí de joia. Mai prou havia significat tant. Tornaria a lluitar per algú, tornaria a sofrir per l'amort, tornaria a vèncer la ignomínia.
Mai em va revelar la procedència, però sospito modestament que les veus que Sunyer de Vànova, cavaller de cavallers, gojós exponent de la llarga estirp de Vànova, ell, en persona, havia estat capturat i escarnit s'escamparen per tota la contrada i més enllà i, en saber la nova, l'enrossit nou amic quedà encisat per les meves gestes i bo i no haver-me vist mai, se sentí atret indefectiblement per una llegenda viva com jo. No seria la primera vegada.