diumenge, 31 de gener del 2010

Del que de vegades indica una cosa que sovint condueix a pensar veritablement diferent del que després resulta que la realitat capritxosa dicta (LII)

I aleshores va passar el que no esperava, que aquella cabellera rossa no era com jo pensava. La llargada dels cabells, els ajuntaments amb l'armadura posada, potser la deshidratació, o bé l'ofuscació del cor o qui sap si les hores que vaig passar sota el sol (la meva vida tribulada, vaja) em van dur a confondre amb un cavaller de cabellera rossa una cavallera de cabellera rossa. Què coi, vaig pensar, el mal ja està fet. I vaig deixar-me portar per aquella nova dimensió concupiscent, la turgència del destí i la frugalitat del moment. A bodes em convides!

Com que la curiositat us pot, us diré que en aquell moment no hi vaig trobar especificitats. Els dies amb la meva amiga i salvadora s'encavalcaven com qui no vol la cosa. No trobava a faltar anar a buscar bolets -pinetells o pixacans barbuts, és igual- perquè en tenia prou amb flairar una mica les margarides perquè m'estovessin l'enteniment.

dissabte, 23 de gener del 2010

Del que us ha passat i del que no us ha passat (LI)

Us heu trobat mai convertits en estipendi d'algú només perquè us ha salvat de morir en una gàbia penjada d'un pal a causa d'haver-vos presumptament menjat una altra persona? Heu passat mai tanta fretura d'amor que us heu vist empesos a llançar-vos àvids als braços del primer passavolant que us acarona? Heu practicat ajuntaments a tothora i tostemps sense poder-vos recuperar en l'endemig? Us heu deixuplinat per amargor davant la possibilitat que un cavaller de cabellera rossa desaparegui com tants altres han fet encara que fossin calbs o de trena morena? Ultra això, heu patit la plagasitat insadollable que suposa la manca de mansuetud de dos cossos febrils? I el pit, que s'us ha abrusat algun cop per 'ver-vos familiaritzat massa amb qui més us vol masegar? A mi, no. No ni poc, vull dir.

dilluns, 18 de gener del 2010

No de com vaig sortir de la gàbia (L)

La meva única preocupació era si, quan finís allà engabiat, em moriria amb la llengua a fora. Se m'aniria tornant d'un color morat, com un llimac; i a fe que jo no volia tenir cap llimac a la boca. Ja havia llepat prou coses llefiscoses en vida. Per això vaig procurar, a les nits, de respirar sempre pel nas.

Sí, és evident que vaig aconseguir sortir de la gàbia. Suposo que voleu saber com, però em fa vergonya explicar-ho. Hom a la vida sempre ha de servar els secrets més sentits en un racó recòndit de la memòria i no em veig amb cor de reviure el moment en què un cavaller de cabellera rossa va venir una nit, rampant, a obrir-me la porta un cop es desféu dels sentinelles. Em costaria massa rememorar el moment en què els despullà, els lligà de cara, pectoral contra pectoral, mugró contra mugró, maluc contra maluc, tot encarat, i em deslliurà d'aquell suplici vergonyant. Evitaré de contar-vos, per no emmalaltir de follia, que el cavaller de la cabellera rossa m'agafà en braços -ah, quin mal- i em mirà blandant en la fosca. Quina cremor! Quina claror! Quin voleiar de cabells esfilagarsats!
-Cavaller, d'abonta surts, tu que em salves dels llimacs i l'oprobi? Ets conscient de la meva habitud antropòfaga?
-Prou.
La paraula feliç del cabellut de cavallerissa m'omplí de joia. Mai prou havia significat tant. Tornaria a lluitar per algú, tornaria a sofrir per l'amort, tornaria a vèncer la ignomínia.

Mai em va revelar la procedència, però sospito modestament que les veus que Sunyer de Vànova, cavaller de cavallers, gojós exponent de la llarga estirp de Vànova, ell, en persona, havia estat capturat i escarnit s'escamparen per tota la contrada i més enllà i, en saber la nova, l'enrossit nou amic quedà encisat per les meves gestes i bo i no haver-me vist mai, se sentí atret indefectiblement per una llegenda viva com jo. No seria la primera vegada.