Marçal Marcial (XLIV)

Au, Faristol, ja ens veurem! I cap al bosc. Ep, tu qui ets? Marçal Marcial. Ja et conec. Mossegues? Rucu-rucu. Mandra. Adéu!

Faristol Fatil (XLIII)

No van passar ni quatre dies que vaig concloure quin paio més empallegós. I pensar que jo li havia fet de gosset falder! Era d'aquells que es posava a plorar mirant un paisatge, aulorant una flor o amb una posta de sol. Li queien les llàgrimes per tot. Quan trepitjava una formiga sense voler, quan queien les fulles dels arbres, quan li sortia una cana nova... Si n'era, de fleuma! Deixa't de plors i mossega fort, coi! On hi havia un bon mossegador com el que jo necessitava?

El vaig abandonar, esclar que el vaig abandonar! Feia temps que no em decebia tan ràpid un cavaller, però en el fons, sempre havia tingut la sensació que m'enamorava de la mateixa persona, amb atributs diferents, però sempre la mateixa persona. El següent en entrebancar-se amb mi va ser en Faristol Fatil. Xerrava pels descosits. Quina mandra conèixer una persona nova! Però fet i fet, segur que seria la mateixa de sempre. Amb ell vaig fer-me sangonera, xucla que xuclaràs, energèticament parlant. Jo li esgotava les energies i d'aquesta manera deixava de parlar, així almenys no m'atabalava. Sempre he estat un cavaller amb recursos.

Null (XLII)

Vaig conèixer un altre cavaller. Aquell bosc n'era ple. Talment, semblava que m'esperés. Ens vam fer amics i tota la pesca. Es deia Null, de cognom desconegut. Desitjava que em col·loqués un collaret al coll i m'arrossegués amb una cordeta allà on anés. No sé si només ho vaig desitjar o si va acabar passant. En el meu record, no m'havia d'anar estirant, jo anava al seu costat, ell mirant endavant i jo mirant-lo a ell. Em feia el cansat perquè em carregués una estona en braços. No m'avergonyeixo de dir que al llarg de la vida he actuat de gos, de gat, de formiga, de poltre, d'escurçó i de gallina. I alguna vegada, també de rateta. He fet tots els papers de l'arca.

Me'l mirava pensant que potser ell em podria mossegar de valent. Però la meva timidesa (no us pot sorprendre, a aquestes alçades, que sigui tímid) m'impedia de preguntar-li si em volia clavar les dents. I llavors, arribat el moment de l'ardor incommensurable que espeternega a cor què vols, quan dels desitjos profunds se'n fan borbolls i la saba nova fa un esclafit, només llavors en Null es posava a plorar. Desconcertant, però ver.

-Null, els teus ulls no es mereixen plorar.

Potser tampoc no era el meu cavaller, però que tendre, no? Ja buscaria el mossegador en un altre moment, ara m'havia de dedicar a agombolar en Null per allunyar-lo de les pors que el feien plorar.

El meu cavaller (XLI)

Em vaig adonar que, qui més qui menys, a tots els avis els faltava un membre. El lòbul d'una orella, el dit gros del peu, tots havien passat per experiències esgarrifoses de plaer, però cap d'ells no recordava el nom del cavaller que els havia estimat tant que s'havia empassat un tros d'ells. Els antics combatents no eren complets sense aquest cavaller misteriós, que en l'instant de màxim esplendor de la foguerada, quan tots els perquès del cos troben una única resposta en forma de gotim visceral, quan la voluptuositat es garratiba, llavors mossega ben fort allà on posa la boca. El cavaller havia fugit amb totes les peces del trencaclosques sentimental d'aquella comunitat d'octogenaris venerables. Suposo que l'amor era això, endur-se part d'algú de manera irreparable. Malgrat el que pogués semblar, ells eren feliços de no ser-hi del tot. I jo em sentia malament per estar complet. En el fons, amb un temor excitant, anhelava poder experimentar aquell estat de mancança, però no acabava de decidir quina part preferia perdre, si s'escaigués. Es clar que primer hauria de trobar-me amb un cavaller que em volgués mossegar.

Em vaig acomiadar del grup per anar a cercar qui em mossegués.

-Ep, tu, cavaller, que potser em voldries mossegar? -vaig dir a un passavolant del bosc.

-Mmm, home, si m'ho demanes així...

-I què em mossegaries?

-Què vols que et mossegui?

-No ho sé, tu què et deixaries mossegar? - vaig preguntar-li.

-Si fossis jo, què voldries mossegar-te?

-Per mossegar-me a mi mateix no et necessito.

Llavors va anar per feina i em va mossegar l'espatlla, però no amb ímpetu. S'assemblava més a un massatge. No, aquell no era el meu cavaller.

En Purgí Samalús de Cànoves (XL)

En un d'aquells passeigs pels caminois, entre micció i micció, de quatre passes en quatre passes, un altre dels meus vells amics, en Purgí Samalús de Cànoves m'ensenyà un pit. En realitat m'ensenyà el que no tenia, el mugró esquerre. Em contà que una vegada conegué un cavaller, gentil de cor i ardit de voluntat, amb qui intimà i en el moment de l'eclosió del doll de virtuts, quan la vitalitat curulla apoteòsicament tots els caus que troba pel camí i les tibantors comencen a declinar, en l'instant precís de l'escampall de fermeses, sí, aquell batec definitiu que sadolla el combatent de l'estima que emana sens parar, aleshores, el cavaller, de nom desconegut, li arrencà d'un mos el mugró. Nyac! Us estalviaré tota la part de la sang, del regalim per la barbeta i el coll, tot tacat d'un vermell viscós. No us parlaré del raig i del degoteig constant, com de dida diabòlica. Aquest relat meu no vol ser escabrós, vol estalviar-vos detalls com el forat fosc que quedà a en Purgí al lloc on hi hagué hagut un mugró, o les samarres que tacà en els dies subsegüents. A mi, en Purgí no em va escatimar com la ferida anà canviant de color i tonalitat, ni com supurà, ni com després arribà la crosta, que caigué i fou succeïda per una altra crosta, una secreció, una altra crosta i una altra. Sé que m'ho agraireu. El que sí que us puc dir és que en Purgí no posà prou èmfasi ni prou ardidesa en la recuperació del mugró, com aquell Gimfrau meu i la seva punteta. Sempre li'n quedaria l'altre. Em vaig proposar de no permetre més usufructuaris dels meus mugrons, doncs el mossegador podia continuar campant pels verals, a punt per mutilar algú.

Víctimes del plaer (XXXIX)

De vegades donava un tomb per la zona i m'espantava un arbre que parlava. Es camuflaven tan bé els avis, que els confonia amb escorces d'alzina surera.

N'hi havia un que no deia mai res. Algú em va explicar que havia ficat la llengua allà on no tocava i li l'havien mossegada. Jo vaig anar a preguntar-li directament pel tema, perquè no faig cas de les xafarderies. I em va explicar, amb signes, que va ser víctima del plaer. Que va conèixer un cavaller que, en el zenit de la comunió, quan els sentits capitulen irrefrenables en el fragor de la moixaina total, com l'espurna que espetega, mentre es besaven apassionadament, va prémer fortament la mandíbula. I així fou com perdé la llengua. Em va confessar, també amb signes, que al cap i a la fi preferia haver perdut la llengua que segons què. No em va dir el nom del cavaller. Però jo vaig agafar por de ser víctima algun dia del mateix fat, ja que l'escapçador de llengües continuava allà fora, i jo ja havia patit prou maldats amb les Foixardes de les tenalles. Per si de cas, en endavant, més valia no fer petons a dingú.

En Brutot Malfoll (XXXVIII)

Un dia em vaig fer una ferida i en Llupià va arrencar-se un pèl de la barba i me la va cosir. Eren un pou de saviesa, els meus iaiots. Aquell altre, en Brutot Malfoll m'ensenyà a parlar sol. Vaig veure que un dia repapiejava entre els lledoners i em vaig dir: ah, això és l'experiència. Com més gran ets més coses saps fer. Així que vaig demanar-li que m'ensenyés a repapiejar, així quan m'arribés el moment ja en sabria. En Malfoll, però tenia molta mala baba i em va cuitar a desaparèixer. Però jo l'observava de lluny, entre el brancatge, i imitava els seus gestos tremolosos i parlars inaudibles. Era com si es trobes permanentment en un estat de plaer abundós.

En Llupià de Segsepolit (XXXVII)

La meva història amb en Llupià eren figues d'un altre paner. En cas que vulgueu que us ho expliqui, heu de saber que el meu bon amic octogenari duia barba. Una barba llarga de predicador. Amb ell, hom s'hi podria passar mitja vida, sense menjar. Ho dic perquè esclar, amb tanta barba hi ha molt d'espai per a l'acumulació de trossets de fideu i engrunetes de formatge sec d'ovella, el feia ell mateix en una perola. Els seus petons eren molt digestius, diguem-ne. Bé, això m'han dit.

En Llupià va néixer a Segsepolit d'Allabaix. Era molt net en tot el que feia. Passava la llengua per tot arreu abans que res. S'escopia a les mans per fregar-se-les. També m'escopia a les meves perquè considerava que no anava prou net. 'Frega, frega', em deia. De fet, cada dia a trenc d'alba, quan es llevava, ens feia posar a tots en fila índia per anar-nos escopint a la mà. Un cop al mes fèiem neteges bucals. Si en voleu més detalls, m'ho dieu. També empràvem gossos per als peus. Van molt bé per fer net entre els dits.

Per a la resta del cos, en Llupià em va regalar una esponja hermafrodita. Jo no n'havia vist mai cap. Em va dir que funcionava sola i que li recordava els seus darrers anys de vida.

N'Escrot el Vell (XXXVI)

N'Escrot, posem. N'Escrot el Vell era tot un cavaller. Elegant, senyor, gentil, ple d'atencions, com cal, vaja. Conversàvem en llatí de literatura clàssica, d'Aristòfanes, de Sotades de Maronea, Llucià, Príap, Juvenal i Plaute. També de Catul, Horaci i Ovidi. Però especialment de Boccaccio i Beccadelli, sense oblidar Pierre de Brantôme ni tampoc John Cleland (ah, no, aquest encara no havia escrit res, que és del segle XVIII). I sobretot sobretot de l'exquisit John Wilmot, pobre, que morí de sífilis. Debades, em parlava del seu fill pubill, n'Escrot el Jove, com si li volgués passar el testimoni per a glòries ara inaccessibles. Era igual, li tenia una devoció forassenyada, un 'li ho perdono tot': la vellesa i la caiguda de les pells. Amb ell m'entretenia a apartar els plecs de les pelleringues, a sospesar el pengim-penjam de l'edat, a allisar les arrugues, a hidratar la dermis decaiguda. A trenc d'alba, que era quan es llevava, em dedicava a posar-li a lloc les faccions, a recompondre els òrgans i ordenar-li el cos, que no s'estrafés. Fèiem el que podíem.

Els meus avis (XXXV)

Apa adéu, els vaig dir. I em vaig encaminar cap al bosc, d'on havia vingut. Vaig trobar un grup d'avis, antics combatents, retirats de la guerra, però no de la baralla. I la pugna era constant entre ells, malgrat que es necessitaven mútuament per sobreviure a la muntanya. N'hi havia set o vuit. Els vaig preguntar si em podia unir a ells una temporada, jo que vagava, i de seguida em van dir que sí, que sí, que sí. Vivien entre murtres i branquillons. Què voleu que us digui, vaig començar a notar mirades de reüll, ullades furtives quan em girava, com si els camins fossin passarel·les i jo una musa peluda. D'antuvi em feia cosa, em sentia com el conillet d'índies d'aquella gerontocràcia. Jo els respectava, per allò de l'experiència de la gent gran, però m'adonava que l'alegria que reflectien els seus ulls no es corresponia amb la resta de la seva positura ni l'actitud corporal que adoptaven. Sigui dit de passada que amb l'edat s'aprèn a deixar de banda permanentment la roba, per les vicissituds que comporta anar vestit: frec-a-frecs incòmodes, pells encetades... El temps que queda de vida no es desaprofita cordant i descordant botons.

Més endavant vaig prendre consciència de la importància del meu paper en la comunitat. Només amb l'expressió de la cara em transmetien que jo els insuflava vida. Sempre em deien 'ai, si fos més jove...' però no acabaven mai la frase. Amb el temps les fitades es van fer descarades i inquietants, però jo ja m'havia acostumat a ser el centre d'atenció. Totes les cures abnegades que havia procurat jo a en Gimfrau o en Llúpol les trobava ara amb en Llupià, n'Escrot i tota la resta. Com m'estimava els meus avis!

L'arribada del fred (XXXIV)

-Oh, Llúpol. Ronsegem?

En 'cabat de ronsejar enllardàvem les freixures. Cada dia enllardàvem freixures.

Va arribar el fred i jo tenia por que em sortissin penellons a les extremitats. Així que vaig optar per demanar-li a n'en Llúpol si podia dormir amb ell, per compartir escalf. Em vaig fixar que des d'aleshores, a les nits, la vermellor de les seves galtes s'intensificava. La meva vermellor també s'intensificava. Ens vam acostumar a dormir l'un sobre l'altre, com els gats d'una camada. Compassàvem la respiració de manera que quan ell expirava, jo inspirava. La manta que ens tapava, per tant, no es movia. Ens divertíem mirant d'evitar que la manta es mogués malgrat el moviment que hi pogués haver a sota.

En una d'aquelles nits de moviments soterrats es va obrir la porta d'una revolada. Era Blanca Darragó, la promesa d'en Llúpol que jo no sabia que tenia, que, en veure quatre peus sobresortint de la mateixa manta, pots comptar què interpretà.

-He sentit riures ofegats. Qui hi ha sota la vànova?

-El Sunyer.

-No juguis amb mi. Qui hi ha sota la vànova?

-El Sunyer -va repetir innocentment.

Jo vaig treure el cap per demostrar-li que, efectivament, sota la vànova hi era jo i per explicar-li que estàvem respirant amb les galtes vermelles perquè no em sortissin penellons, que feia fred, i que si volia podia afegir-s'hi. No sé per què, però no em va voler ni escoltar. Va constatar que tinc barba i va començar a esgaripar no sé què de les meves cames peludes i que abans preferia una ovella que jo. Tenia raó, d'una ovella se'n fan jerseis i de mi, com a màxim, extensions. Però no calia que ho digués cridant.