De com la veritat és cruel amb els homes justos (XLIX)

És urgent que sapigueu que quan vaig tornar a la costa m'esperaven un parell de bordegassos que em menaren fins a una garjola, acusat d'haver-me cruspit en Farlupí. Havia corregut la brama que jo era un cavaller que, sota la parença d'anar cercant algú que em mossegués, era jo qui clavava queixalades al proïsme. Això, o algun porta-platets em volia mal. Em seguiren la pista per camps i boscos (on anaren trobant cavallers apedaçats; quin cavaller no n'estava en aquelles contrades?) fins a la mar, on uns pescadors els informaren que havia marxat amb en Farlupí mar endins.

-T'has menjat en Farlupí? Contesta!

I jo, que no dic mai mentida:

-Sí, no ho he pogut evitar. Se m'ha ficat a la boca sense voler.

Em declararen culpable i em confinaren a una gàbia penjada d'un pal, a dos metres d'alçada, perquè em podrís i se'm mengessin els animals, aital fou mon turment i vituperi. M'assignaren dos escarcellers, el de dies i el de nits, per impedir que dingú em llancés molletes de pa o m'atansés porronets de garnatxa. Hi eren debades. Se m'escarnia per haver arrencat llengües d'un mos, dits, cabelleres i membres diversos. M'acusaren fins i tot d'haver escapçat cavallers infortunats, sobrevivents migpartits de batalles cruentes i altres destins tràgics. Sunyer de Vànova, l'ase de tots els cops, fou bescantat a la intempèrie. Em llançaren pedres, peles de plàtan (que roseguí), escopinades (que també roseguí) i efluvis corporals diversos, amb la permissivitat i complaença dels meus guardians, nuls en magnanimitat. Vaig haver de trobar conhort en mi mateix, com en l'adolescència, car no tenia res més a fer.

La senzillesa del món (XLVIII)

Per què era tan complicada la senzillesa del món? Jo tenia ganes de fer petons a tort i a dret, d'arribar i besar i besar. Adesiara un rampell m'hi abocava. Per què havia de refrenar-me com si fos un desfici llord? Un dia vaig fer-ne la prova, que em reportà un regalim de sang al nas i un blau al costat. Però un de cada deu intents fructificava i jo no era dels qui defallien al novè. Per què era tan escadussera la bellesa al món? Nou de cada deu intents no coincidia amb els ideals del cànon de set caps de Policlet. Topava amb xics, tics, mics, camacurts i ballarics. En fi, que no es pot dir que la ventura m'acompanyés. Però ai las, quan s'ajuntaven la sort amb tots els caps necessaris a la faisó clàssica! Allò era verament una filigrana del destí que m'obligava a postrar-me, de bocaterrosa, en senyal d'humiliació.

Aquest cúmul de causalitats fou el que em conduí fins an Farlupí, que se'm morí. Us adoneu ara de la magnitud de la tragèdia?

En Farlupí i la mart (XLVII)

Vagi per endavant que en Farlupí se'm morí. En el moment més dolç de la nostra existència coincident. En Farlupí Farlupí, el cavaller mariner, se n'anà. Se n'anà a buscar pops sota l'aigua i morí aufegat. Aufegat per un pop, que li tapà tots els orificis amb les ventoses. La vida no és compatible amb l'obstrucció d'orificis. Almenys no de tots alhora.

Vaig plorar tot un mar. Se n'anava just quan havia començat a distingir la proa del babord.

-Per què em fas aixòs? Per què t'enduus amb tu els teus records de mi?

Vaig haver d'improvisar. Si l'abocava a l'aigua se l'acabarien menjant els peixos per mi i jo no estava disposat a deixar que ningú més li clavés queixalada. En Farlupí era més meu que mai. Ell anava dient que no amb el cap, amb el vaivé, però era més meu que mai.

Cendres, hauria de cremar-lo abans no comencés a canviar de colors, amb aquell sol a la coberta.

-I tu no hi ets, no hi ets tot -vaig recitar.

N'hauria d'escampar les cendres al mar, no per la cosa romàntica d'un mariner que retorna al mar, no hi havia gaire més opció. Érem a alta mar. Bé, aleshores ja no érem, només hi era jo. D'en Farlupí només en restava el cos, els tatuatges, la natura morta. Inerta, sí, però quina natura! I quin malbaratament!

Vaig fer la crema de Farlupí. Abans li vaig espellar els trossos amb tatuatges, els assecaria al sol i em folraria el sarró, per recordar-lo per sempre més.

Una persona crema igual que un porc, primer fa olor de cabells socarrimats i després de carn, de què si no? Interpretarem que la vostra sensibilitat quedaria afectada si us en contés els detalls. Almenys deixeu-me dir que em va costar de separar les cendres de la fusta amb les d'en Farlupí, però com que en Farlupí quedà ben reduït, com quan fas una sípia a la planxa (em sembla que una sípia no seria el millor exemple, tenint en compte les circumstàncies de la mort d'en Farlupí), doncs, com que en Farlupí quedà ben reduït, vaig engrossir el piló amb la cendra sobrera, el que alguns dirien per fer 'bultu'. Jo penso que en Farlupí no era al piló de cendra. Em va semblar veure'l marxar amb el fum, cap al cel. El fum sempre va cap al cel i jo no sóc científic, però diria que es deu acumular tot el fum del món més amunt del cel. Per això a la nit és fosc. Allà se n'anà en Farlupí.

Per si de cas no fos així i en Farlupí continués a les cendres, igualment les vaig llançar al mart. El vent em va fer un últim favort. M'envià una mica de Farlupí a la boca. En Farlupí tornà a mi. Fou la darrera vegada que se'm ficà a la boca, saladet com sempre. La darrera vegada que el vaig llepar. I vaig empassar.

Alta mart (XLVI)

En Farlupí Farlupí em duia a alta mart i m'ensenyava a amollar les cordes, frunzir el velam, enllefiscar el dull, ungir l'estai de cabeça, greixar els estrops i embragar fardells d'arpillera. Segurament pensareu que en el fons el més important era ormejar. I és cert, ens limitàvem a disposar les vergues, estendre l'eixàrcia i vinga! Jo que venia del món del camp, on havia après a apollegar-ho tot, ara em trobava ensulsiat entre soltes i almadraves, amb en Farlupí guaitant-me amb cara de què fas agafant la fitora amb dos dits, o de per què no fas servir l'escàlem en lloc de deixar els rems pel mig.

-Compte amb el topall dels mastelers!

Era inútil, se'm dirigia emprant tot aquest vocabulari, jo feia cara de pòquer i li feia repetir tot en termes de fica això aquí o treu allò d'allà.

Farlupí Farlupí (XLV)

De tots els cavallers que recordo d'aquella època, cap no va deixar tanta petjada com en Farlupí Farlupí. Era pescador. Tenia una barca. Salpàvem a la mar. Pescàvem a la mar. Ens gronxava la mar. La mar ens feia tot el que ens podia fer, i nosaltres ens deixàvem acompanyar pels seus moviments, en un marejol de vivències més aviat salades. Era un llop de mar, udolava. Amb tots aquells tatuatges als braços. Visquérem una amistat ultramarina, dins i fora de l'aigua, fonda, fonda fins a l'abisme. Les onades ens gronxaven i nosaltres a elles. En creàvem de noves que s'expandien fins ben enllà. Ens enfilàvem al pal major per atalaiar tot aquell bé de déu d'immensitat. Sentírem l'aïllament, caminàrem per l'aigua, fregàrem l'escuma, es reflectiren els estels a l'aigua en un vaivé sideral. Vaig quedar enrampat en la seva xarxa. I m'ancorà.

Marçal Marcial (XLIV)

Au, Faristol, ja ens veurem! I cap al bosc. Ep, tu qui ets? Marçal Marcial. Ja et conec. Mossegues? Rucu-rucu. Mandra. Adéu!

Faristol Fatil (XLIII)

No van passar ni quatre dies que vaig concloure quin paio més empallegós. I pensar que jo li havia fet de gosset falder! Era d'aquells que es posava a plorar mirant un paisatge, aulorant una flor o amb una posta de sol. Li queien les llàgrimes per tot. Quan trepitjava una formiga sense voler, quan queien les fulles dels arbres, quan li sortia una cana nova... Si n'era, de fleuma! Deixa't de plors i mossega fort, coi! On hi havia un bon mossegador com el que jo necessitava?

El vaig abandonar, esclar que el vaig abandonar! Feia temps que no em decebia tan ràpid un cavaller, però en el fons, sempre havia tingut la sensació que m'enamorava de la mateixa persona, amb atributs diferents, però sempre la mateixa persona. El següent en entrebancar-se amb mi va ser en Faristol Fatil. Xerrava pels descosits. Quina mandra conèixer una persona nova! Però fet i fet, segur que seria la mateixa de sempre. Amb ell vaig fer-me sangonera, xucla que xuclaràs, energèticament parlant. Jo li esgotava les energies i d'aquesta manera deixava de parlar, així almenys no m'atabalava. Sempre he estat un cavaller amb recursos.

Null (XLII)

Vaig conèixer un altre cavaller. Aquell bosc n'era ple. Talment, semblava que m'esperés. Ens vam fer amics i tota la pesca. Es deia Null, de cognom desconegut. Desitjava que em col·loqués un collaret al coll i m'arrossegués amb una cordeta allà on anés. No sé si només ho vaig desitjar o si va acabar passant. En el meu record, no m'havia d'anar estirant, jo anava al seu costat, ell mirant endavant i jo mirant-lo a ell. Em feia el cansat perquè em carregués una estona en braços. No m'avergonyeixo de dir que al llarg de la vida he actuat de gos, de gat, de formiga, de poltre, d'escurçó i de gallina. I alguna vegada, també de rateta. He fet tots els papers de l'arca.

Me'l mirava pensant que potser ell em podria mossegar de valent. Però la meva timidesa (no us pot sorprendre, a aquestes alçades, que sigui tímid) m'impedia de preguntar-li si em volia clavar les dents. I llavors, arribat el moment de l'ardor incommensurable que espeternega a cor què vols, quan dels desitjos profunds se'n fan borbolls i la saba nova fa un esclafit, només llavors en Null es posava a plorar. Desconcertant, però ver.

-Null, els teus ulls no es mereixen plorar.

Potser tampoc no era el meu cavaller, però que tendre, no? Ja buscaria el mossegador en un altre moment, ara m'havia de dedicar a agombolar en Null per allunyar-lo de les pors que el feien plorar.

El meu cavaller (XLI)

Em vaig adonar que, qui més qui menys, a tots els avis els faltava un membre. El lòbul d'una orella, el dit gros del peu, tots havien passat per experiències esgarrifoses de plaer, però cap d'ells no recordava el nom del cavaller que els havia estimat tant que s'havia empassat un tros d'ells. Els antics combatents no eren complets sense aquest cavaller misteriós, que en l'instant de màxim esplendor de la foguerada, quan tots els perquès del cos troben una única resposta en forma de gotim visceral, quan la voluptuositat es garratiba, llavors mossega ben fort allà on posa la boca. El cavaller havia fugit amb totes les peces del trencaclosques sentimental d'aquella comunitat d'octogenaris venerables. Suposo que l'amor era això, endur-se part d'algú de manera irreparable. Malgrat el que pogués semblar, ells eren feliços de no ser-hi del tot. I jo em sentia malament per estar complet. En el fons, amb un temor excitant, anhelava poder experimentar aquell estat de mancança, però no acabava de decidir quina part preferia perdre, si s'escaigués. Es clar que primer hauria de trobar-me amb un cavaller que em volgués mossegar.

Em vaig acomiadar del grup per anar a cercar qui em mossegués.

-Ep, tu, cavaller, que potser em voldries mossegar? -vaig dir a un passavolant del bosc.

-Mmm, home, si m'ho demanes així...

-I què em mossegaries?

-Què vols que et mossegui?

-No ho sé, tu què et deixaries mossegar? - vaig preguntar-li.

-Si fossis jo, què voldries mossegar-te?

-Per mossegar-me a mi mateix no et necessito.

Llavors va anar per feina i em va mossegar l'espatlla, però no amb ímpetu. S'assemblava més a un massatge. No, aquell no era el meu cavaller.

En Purgí Samalús de Cànoves (XL)

En un d'aquells passeigs pels caminois, entre micció i micció, de quatre passes en quatre passes, un altre dels meus vells amics, en Purgí Samalús de Cànoves m'ensenyà un pit. En realitat m'ensenyà el que no tenia, el mugró esquerre. Em contà que una vegada conegué un cavaller, gentil de cor i ardit de voluntat, amb qui intimà i en el moment de l'eclosió del doll de virtuts, quan la vitalitat curulla apoteòsicament tots els caus que troba pel camí i les tibantors comencen a declinar, en l'instant precís de l'escampall de fermeses, sí, aquell batec definitiu que sadolla el combatent de l'estima que emana sens parar, aleshores, el cavaller, de nom desconegut, li arrencà d'un mos el mugró. Nyac! Us estalviaré tota la part de la sang, del regalim per la barbeta i el coll, tot tacat d'un vermell viscós. No us parlaré del raig i del degoteig constant, com de dida diabòlica. Aquest relat meu no vol ser escabrós, vol estalviar-vos detalls com el forat fosc que quedà a en Purgí al lloc on hi hagué hagut un mugró, o les samarres que tacà en els dies subsegüents. A mi, en Purgí no em va escatimar com la ferida anà canviant de color i tonalitat, ni com supurà, ni com després arribà la crosta, que caigué i fou succeïda per una altra crosta, una secreció, una altra crosta i una altra. Sé que m'ho agraireu. El que sí que us puc dir és que en Purgí no posà prou èmfasi ni prou ardidesa en la recuperació del mugró, com aquell Gimfrau meu i la seva punteta. Sempre li'n quedaria l'altre. Em vaig proposar de no permetre més usufructuaris dels meus mugrons, doncs el mossegador podia continuar campant pels verals, a punt per mutilar algú.

Víctimes del plaer (XXXIX)

De vegades donava un tomb per la zona i m'espantava un arbre que parlava. Es camuflaven tan bé els avis, que els confonia amb escorces d'alzina surera.

N'hi havia un que no deia mai res. Algú em va explicar que havia ficat la llengua allà on no tocava i li l'havien mossegada. Jo vaig anar a preguntar-li directament pel tema, perquè no faig cas de les xafarderies. I em va explicar, amb signes, que va ser víctima del plaer. Que va conèixer un cavaller que, en el zenit de la comunió, quan els sentits capitulen irrefrenables en el fragor de la moixaina total, com l'espurna que espetega, mentre es besaven apassionadament, va prémer fortament la mandíbula. I així fou com perdé la llengua. Em va confessar, també amb signes, que al cap i a la fi preferia haver perdut la llengua que segons què. No em va dir el nom del cavaller. Però jo vaig agafar por de ser víctima algun dia del mateix fat, ja que l'escapçador de llengües continuava allà fora, i jo ja havia patit prou maldats amb les Foixardes de les tenalles. Per si de cas, en endavant, més valia no fer petons a dingú.

En Brutot Malfoll (XXXVIII)

Un dia em vaig fer una ferida i en Llupià va arrencar-se un pèl de la barba i me la va cosir. Eren un pou de saviesa, els meus iaiots. Aquell altre, en Brutot Malfoll m'ensenyà a parlar sol. Vaig veure que un dia repapiejava entre els lledoners i em vaig dir: ah, això és l'experiència. Com més gran ets més coses saps fer. Així que vaig demanar-li que m'ensenyés a repapiejar, així quan m'arribés el moment ja en sabria. En Malfoll, però tenia molta mala baba i em va cuitar a desaparèixer. Però jo l'observava de lluny, entre el brancatge, i imitava els seus gestos tremolosos i parlars inaudibles. Era com si es trobes permanentment en un estat de plaer abundós.

En Llupià de Segsepolit (XXXVII)

La meva història amb en Llupià eren figues d'un altre paner. En cas que vulgueu que us ho expliqui, heu de saber que el meu bon amic octogenari duia barba. Una barba llarga de predicador. Amb ell, hom s'hi podria passar mitja vida, sense menjar. Ho dic perquè esclar, amb tanta barba hi ha molt d'espai per a l'acumulació de trossets de fideu i engrunetes de formatge sec d'ovella, el feia ell mateix en una perola. Els seus petons eren molt digestius, diguem-ne. Bé, això m'han dit.

En Llupià va néixer a Segsepolit d'Allabaix. Era molt net en tot el que feia. Passava la llengua per tot arreu abans que res. S'escopia a les mans per fregar-se-les. També m'escopia a les meves perquè considerava que no anava prou net. 'Frega, frega', em deia. De fet, cada dia a trenc d'alba, quan es llevava, ens feia posar a tots en fila índia per anar-nos escopint a la mà. Un cop al mes fèiem neteges bucals. Si en voleu més detalls, m'ho dieu. També empràvem gossos per als peus. Van molt bé per fer net entre els dits.

Per a la resta del cos, en Llupià em va regalar una esponja hermafrodita. Jo no n'havia vist mai cap. Em va dir que funcionava sola i que li recordava els seus darrers anys de vida.

N'Escrot el Vell (XXXVI)

N'Escrot, posem. N'Escrot el Vell era tot un cavaller. Elegant, senyor, gentil, ple d'atencions, com cal, vaja. Conversàvem en llatí de literatura clàssica, d'Aristòfanes, de Sotades de Maronea, Llucià, Príap, Juvenal i Plaute. També de Catul, Horaci i Ovidi. Però especialment de Boccaccio i Beccadelli, sense oblidar Pierre de Brantôme ni tampoc John Cleland (ah, no, aquest encara no havia escrit res, que és del segle XVIII). I sobretot sobretot de l'exquisit John Wilmot, pobre, que morí de sífilis. Debades, em parlava del seu fill pubill, n'Escrot el Jove, com si li volgués passar el testimoni per a glòries ara inaccessibles. Era igual, li tenia una devoció forassenyada, un 'li ho perdono tot': la vellesa i la caiguda de les pells. Amb ell m'entretenia a apartar els plecs de les pelleringues, a sospesar el pengim-penjam de l'edat, a allisar les arrugues, a hidratar la dermis decaiguda. A trenc d'alba, que era quan es llevava, em dedicava a posar-li a lloc les faccions, a recompondre els òrgans i ordenar-li el cos, que no s'estrafés. Fèiem el que podíem.

Els meus avis (XXXV)

Apa adéu, els vaig dir. I em vaig encaminar cap al bosc, d'on havia vingut. Vaig trobar un grup d'avis, antics combatents, retirats de la guerra, però no de la baralla. I la pugna era constant entre ells, malgrat que es necessitaven mútuament per sobreviure a la muntanya. N'hi havia set o vuit. Els vaig preguntar si em podia unir a ells una temporada, jo que vagava, i de seguida em van dir que sí, que sí, que sí. Vivien entre murtres i branquillons. Què voleu que us digui, vaig començar a notar mirades de reüll, ullades furtives quan em girava, com si els camins fossin passarel·les i jo una musa peluda. D'antuvi em feia cosa, em sentia com el conillet d'índies d'aquella gerontocràcia. Jo els respectava, per allò de l'experiència de la gent gran, però m'adonava que l'alegria que reflectien els seus ulls no es corresponia amb la resta de la seva positura ni l'actitud corporal que adoptaven. Sigui dit de passada que amb l'edat s'aprèn a deixar de banda permanentment la roba, per les vicissituds que comporta anar vestit: frec-a-frecs incòmodes, pells encetades... El temps que queda de vida no es desaprofita cordant i descordant botons.

Més endavant vaig prendre consciència de la importància del meu paper en la comunitat. Només amb l'expressió de la cara em transmetien que jo els insuflava vida. Sempre em deien 'ai, si fos més jove...' però no acabaven mai la frase. Amb el temps les fitades es van fer descarades i inquietants, però jo ja m'havia acostumat a ser el centre d'atenció. Totes les cures abnegades que havia procurat jo a en Gimfrau o en Llúpol les trobava ara amb en Llupià, n'Escrot i tota la resta. Com m'estimava els meus avis!

L'arribada del fred (XXXIV)

-Oh, Llúpol. Ronsegem?

En 'cabat de ronsejar enllardàvem les freixures. Cada dia enllardàvem freixures.

Va arribar el fred i jo tenia por que em sortissin penellons a les extremitats. Així que vaig optar per demanar-li a n'en Llúpol si podia dormir amb ell, per compartir escalf. Em vaig fixar que des d'aleshores, a les nits, la vermellor de les seves galtes s'intensificava. La meva vermellor també s'intensificava. Ens vam acostumar a dormir l'un sobre l'altre, com els gats d'una camada. Compassàvem la respiració de manera que quan ell expirava, jo inspirava. La manta que ens tapava, per tant, no es movia. Ens divertíem mirant d'evitar que la manta es mogués malgrat el moviment que hi pogués haver a sota.

En una d'aquelles nits de moviments soterrats es va obrir la porta d'una revolada. Era Blanca Darragó, la promesa d'en Llúpol que jo no sabia que tenia, que, en veure quatre peus sobresortint de la mateixa manta, pots comptar què interpretà.

-He sentit riures ofegats. Qui hi ha sota la vànova?

-El Sunyer.

-No juguis amb mi. Qui hi ha sota la vànova?

-El Sunyer -va repetir innocentment.

Jo vaig treure el cap per demostrar-li que, efectivament, sota la vànova hi era jo i per explicar-li que estàvem respirant amb les galtes vermelles perquè no em sortissin penellons, que feia fred, i que si volia podia afegir-s'hi. No sé per què, però no em va voler ni escoltar. Va constatar que tinc barba i va començar a esgaripar no sé què de les meves cames peludes i que abans preferia una ovella que jo. Tenia raó, d'una ovella se'n fan jerseis i de mi, com a màxim, extensions. Però no calia que ho digués cridant.

Els nostres jocs (XXXIII)

Vam inventar un joc molt divertit. Es tractava d'agafar embranzida, al mig del camp, saltar traient pit i xocar a l'aire amb el pit de l'altre. Si en aquell moment de col·lisió de tors picàvem amb la boca oberta, la caixa toràcica ressonava i ens feia emetre un so gutural profund, vingut directament dels pulmons, com de 'ha'. Jo ho havia vist fer als cérvols en zel, amb la cornamenta, per impressionar les femelles. Nosaltres no teníem banyam ni ningú a qui impressionar, però, amb molt de zel, ens passàvem l'estona mirant de col·lidir en suspensió. Pit contra pit. Tot un espectacle de la natura.

De vegades practicàvem el nostre ball de bastons particular. Aquell d'embenar-se els ulls i brandar el bastó, sense mans, fins a tocar l'altre. O el tocat i enfonsat. Amb aquest recordo que xalàvem molt. Jo toco i tu enfonses, o a l'inrevés. O el joc de veure qui pixa més lluny. Què us he d'explicar, res que no hàgiu fet mai.

També jugàvem, esclar, a arrencar cebes. Per qui no el conegui, es col·loquen els jugadors en fila índia, asseguts, amb les cames eixarrancades. Algú ha d'estirar el primer de la fila dels braços per separar-lo de la resta mentre els de darrere ho intenten evitar. D'acord, és una mica difícil jugar a arrencar cebes entre dues persones, suposo que per això ens quedàvem asseguts en aquella postura esperant que ens arrenquessin. Ens ho passàvem la mar de bé en el nostre paper de cebes sense arrencar.

Sobre les eines del camp (XXXII)

En Llúpol m'ensenyà a fer anar les eines. Tenia una força animal desmesurada, producte de tants d'esforços sota el sol. No hi havia espiga que es resistís a la seva dalla, ni tronc que no esberlés amb la destral. Múscul, suor. Feia anar la forca amb un mestratge que garratibava i l'aixada, ai l'aixada!, quina manera de cavar! Destriàvem el gra de la palla, segàvem el blat i arrencàvem les males herbes. Jo m'iniciava en el món de la pagesia amb devoció. No hi havia res més enllà de l'amistat, per bé que treballàvem despullats, com pertoca entre els pagesos. Quin sentit té vestir-se per anar al camp?

En Gimfrau, què dic, en Llúpol tenia una arada descomunal, feia respecte. Jo li suplicava que me la deixés utilitzar, però ell s'hi negava, tenia un alt valor sentimental. L'havia heretat del seu pare, que l'havia heretat del seu avi, i així successivament. N'estava molt orgullós i no la deixava a qualsevol. Jo intentava imaginar quants solcs havia fet al llarg dels temps. La veritat és que es veia una mica atrotinada, de tant d'ús, i vaig concloure que en Llúpol era un destraler per segons què.

-Almenys deixa que te l'envernissi. Tinc uns olis que la deixaran relluent -vaig oferir-li.

Finalment vaig vèncer les seves reticències i li vaig revelar els secrets de la restauració, que jo dominava i que ell no havia pogut conèixer mai, sempre dedicat a les faneques. En Llúpol em va demostrar que la vida al camp és molt dura.

Llúpol Iradié (XXXI)

Ho vaig deixar tot enrere. Amistats, amors i altres falòrnies i em vaig dirigir cap a mi. Jo era un cavaller amb molts recursos, deixeble de mi mateix. No estava sol, sentia la presència dels insectes poligonals, feia massatges a les fulles, em refregava en les alzines sureres, com els óssos, però de cara. Saltava de nenúfar en nenúfar sense enfonsar-me i afaitava els captus del camí. Mantenia una vertadera relació amb la natura. M'embolicava amb les plantes enfiladisses i em creixien alguns líquens escadussers pel cos. Havia llegit llibres d'històries personals d'unions espirituals amb un tot místic i perenne, però només jo m'havia fusionat físicament amb la natura. Tant, que dels peus em sortiren arrels, dels narius, flors, i tossia pol·len. Cof cof. Vaig restar una temporada com un vegetal, recuperant-me de les derrotes, catàrtic i eremític.

Fins que un bon dia em trasplantaren. Vaig obrir els ulls en una casa desconeguda. Em feien mal tots els ossos. Per una finestra vaig poder observar un jove ferreny que llaurava un camp despullat. El vaig mirar durant no sé quantes hores. Vinga fer anar l'arada! Em vaig tornar a endormiscar fins que vaig notar l'esguard d'una mirada escrutadora. La veu, no diré rogallosa, però sí una mica ronca del pagès de galtes vermelles, suor al front i mirada franca em digué:

-Calma't, et vaig trobar al bosc arrupit, mig enterrat entre falgueres. Tossies. Et vaig portar a casa meu, et vaig netejar i curar. Em dic Llúpol i ara necessites repòs.

Qüestió d'universos (XXX)

Ens arribaren veus que les Foixardes havien enterrat els trossets dels cavallers desventurats. No tinc clar si els van enterrar o si en realitat el que van fer va ser plantar-los, perquè cresquessin, ben drets, ben amunt.

Per la nostra banda, en Gimfrau semblava un nen amb sabates noves. Ja no es tornà a vestir més. La batalla ens havia unit i em vaig acostumar a tolerar els pèls de tots els racons del seu cos. Sovint es despertava amarat de suor cridant: 'No, la meva no!' Llavors es palpava per corroborar que hi era tot. I m'ho feia comprovar a mi també, com per tenir una segona opinió. Si no, no podia tornar-se a adormir, el pobre.

Passaren els dies i semblà que vivíem una nova esplendor. Grimpàvem pels marges, trescàvem camins, ens deturàvem a explorar caus i rodolàvem pels codolars. Però va resultar ser tot un miratge. En Gimfrau estava més fixat en el fet de saber-se complet que no pas en completar-se amb mi. S'obsessionà, vaja. Allò que passa quan quedes escapçat i et recuperes després de molt desitjar-ho. Per moltes coves que fondegéssim i lianes que enrosquéssim, encara que compartíssim la fullaraca i el sotabosc, ell solament veia la punta de l'univers, el seu univers. I un bon dia es llevà sol.

Pensàveu que hi hauria Gimfrau per sempre? Jo també. Però un món nou se m'atansava, i aquest món es deia Llúpol Iradié.

Temps de bolets (XXIX)

Ja ho veieu. Em vaig quedar sol. Sor Fullarda trencà el vincle que més m'unia als cavallers. Tots anaren a trobar-se a ells mateixos, literalment; caminaren cap-cots xutant les pedretes del camí per si al dessota s'hi descobrien extraviats. Regiraren el camp de punta a punta. N'hi hagué que reeixiren en la recerca, però les peces no acabaven d'encaixar. En fi, desaparegueren per sempre més, en forma d'autèntics cavallers migpartits. Tots menys en Gimfrau, o el que quedava d'ell, que es quedà al meu costat. No volgué despullar-se més en presència d'altri, o en presència meva, però era el mateix. No quedava ningú. Ell hi havia perdut molt, en la contesa.

Havíem de refer-nos de tot allò, però com? Jo volia complaure'l però m'era impossible. N'Arinyolà hi posava dedicació, però es donava cops de cap contra la realitat. M'acompanyava a tot arreu i se m'arrapava a la cama com un gos en zel que no acaba de trobar el camí. De resultes de l'escabetxada, projectava en mi les seves frustracions. Desitjava tant recuperar-se d'aquell infortuni! El veia que posava totes les forces en concentrar-se, es posava vermell de l'esforç. Amb molt d'èmfasi, esma i força de voluntat, en un d'aquells esforços sobrehumans, com un bolet, plop!, li cresqué una punta nova. Jo no sé si li sortí un tros de budell o si realment se li regenerà el pinetell. Misteris de la natura.

L'aixecament foixard (XXVIII)

No és gaire difícil d'imaginar que tot plegat va acabar com el rosari de l'aurora. Una remor provinent de l'est em despertà. Semblava una cascada, una ventada entre les fulles o el rum-rum d'en Gimfrau amplificat. Cada cop era més forta. S'acostava inexorablement. Clac, clac, clac. No sabíem de què es tractava però venia del bosc. Ens vam posar en guàrdia i ens vam mirar els uns als altres amb ulls d'esglai. Érem cavallers, però teníem por. Ho reconec, érem uns mitja-tites i, despullats com estàvem, encara era més evident.

La venjança de la Fullarda de les Foixardes no tenia aturador. Volia aixafar tots els homes que havia conegut, prendre'ls la virilitat, desbrossar-los d'estultícia, castigar-los per la penúria que havia hagut de patir només pel fet d'anar de flor en flor, com les abelles. Però ella s'havia convertit en abella reina, en la més inspiradora de les Foixardes, que la seguien amb l'ànim esbatanat. La Regarda havia anat explicant maldats dels cavallers a les Foixardes, neòfites en la masculinitat. Tot el que sabien dels homes ho havien après de la ressentida Fullarda, que els havia explicat que per calmar el delit dels homes, i de retruc, el seu, havien de menester unes tenalles.

Clac, clac, clac. La remor de l'aixecament foixard s'apropava. I nosaltres sense saber el fat que ens esperava. El bosc canvià de color en un 'plis' i les fulles passaren del verd al vermell. No, era una munió de foixardes que es barrejaven en l'espessor. S'acostaven assedegades, fulgurants. L'adrenalina les feia escopir i escopir, cosa que esparverà els meus amics cavallers. Ai uix! Clac, clac. Les mongetes, tenalles en mà, s'abraonaren a sobre nostre tot cridant: 'Calma'm, cavallera!' i 'Mostra'm la cosa!'

En el regne de la confusió, tot es viu a càmera lenta. Així fou com vaig poder observar amb detall, com si la cosa no anés amb mi, l'escapçament general dels membres de la meva troupe de cavallers a mans d'un eixam de monges de vermell. No quedà ningú sencer, excepte jo. Tampoc en Gimfrau. ¿Que com vaig aconseguir preservar la meva integritat? Ben fàcil: em vaig tapar amb la flassada.

Quan el clac clac s'acabà, aparegué na Fullarda, triomfal, virginal, que anà recollint un per un trossets dels meus amics cavallers, que van esfumar-se plorant cap al bosc. Si n'eren, de mitja-tites! Més que mai. La Regarda recomptà els trossets i en regalà un a cada mongeta. Per alguna estranya raó, les mongetes no se sentiren sadollades. Com és que el seu ventre continuava regurgitant? Es giraren cap a la Fullarda inquisidores. Per què se sentien més tenallades elles que ells? Que potser na Regarda les havia utilitzades per executar la seva venjança personal? Les havia engalipades! Havia despertat en elles la fam hormonal i els havia tret la mel dels llavis. Seria l'última cosa que faria com a dama de les Foixardes. Les germanetes de la vermellor arrossegaren la Regarda pel cabell fins al convent, on viuria un dels finals més esgarrifosos que s'han llegit mai. Us l'explicaria, però les Foixardes no el deixaren escrit, per allò de la dislèxia.

El convent de les Foixardes (XXVII)

Les monges del convent de les Foixardes no parlaven gaire entre elles, perquè ja parlaven prou amb Déu. Vestien un hàbit vermell, perquè la fundadora del seu orde, Foixa d'Arda, mai va estar d'acord amb què el blanc fos virginal i pensava que el roig de la sang s'esqueia més, i també era més sofert. Què hi havia més pur que la sang de Crist?

Les monges aprenien de tot: llegir -però no escriure, perquè Foixa d'Arda fou dislèctica-, plantar cols i pastanagues -però no bròquils ni raves ni res que fos masculí-, descosir -però no cosir, perquè na Foixa observava que només Déu pot crear- i escopir -perquè a la d'Arda, ja de gran, li queia la bava i no volien assemblar-s'hi en això-. De fet, quan parlaven, que era poc, ho feien només amb paraules de gènere femení. No tenien plats, sinó plates; ni gots, sinó copes; ni tampoc crucifixos, sinó creus. Si no trobaven la paraula, feien servir 'cosa'.

El convent era ple de proscrites de l'amor, poetesses sense inspiració, vídues virginals, màrtirs de cor i presoneres de la vida, totes per vocació. I ara, també fetilleres. L'arribada de na Fullarda Regarda commocionà el convent, era l'única que havia extraviat la puresa, i de quina manera. Així que totes s'interessaren per les experiències virils de la Regarda, per les tonalitats, les mides i les textures d'aquella cosa que encara que tingués nom femení preferien continuar anomenant cosa.

La nova Fullarda de les Foixardes, adonant-se que tenia informació i que la informació és poder, va anar dosificant els coneixements que havia adquirit pels castells de la contrada a canvi de guanyar llibertats dins el convent. Ja no menjaria només rosegons de pa sucats amb llet. Ella vestiria de blanc. Ben aviat, les monges li descosiren el millor vestit que la Regarda s'hagué emprovat mai. Així fou com totes i cada una de les monges, amb cada detall que escoltaven de la fetillera, experimentà un delit creixent a les entranyes, un nou món que maldava per esclatar al seu ventre, una ànsia incandescent que feia trontollar les parets mil·lenàries del recinte monacal. Ahhhhhh, un crit comunitari refilava claustre enllà cada nit i s'espargia amb el vent fins a les orelles dels meus amics cavallers, i les meves mateix, i sentíem atemorits com creixia una brasa a l'altra banda del bosc que ens escalfava la pell fins al límit de socarrimar-nos.

¿Podrien contenir tanta cremor, les Foixardes?

Fullarda Regarda (XXVI)

Fullarda Regarda anava de cavaller en cavaller com si fos jo mateix. I esclar, constituïa una competència que no em podia permetre. Perquè jo sóc dels que no vull ingerències en el capteniment del meu partenariat. Així que vaig demanar a un dels meus criats que l'acusés públicament de follia i subrepció. De seguida, tothom sospità d'ella i començaren a córrer enraonies tèrboles i funestes amb na Fullarda de protagonista. Passà a ser Fullarda la Fetillera. La férem tancar en un convent, a purgar-se. He de dir que, pel meu bon cor, em vaig preocupar perquè no passés gana i vaig disposar que cada dia li llancessin, des de la distància, rosegons de pa sucats amb llet. A la Regarda, l'engolí l'oblit. I els meus cavallers continuaren sent això, meus.

Recomptes (XXV)

L'amistat amb en Gimfrau grinyolà. No tinc més remei que contar-vos aquell episodi vora el castell. N'Arinyolà comptava brins d'herba a mig matí quan vaig arribar. Em féu una proposició. Em proposà d'ajudar-lo a comptar l'herbei. Vam deixar la roba a una banda -em pregunto per què ens vestíem al matí si sempre ens acabàvem despullant per sentir la brisa acariciar el pelam del pit-. Davant l'envergadura de la comesa, vaig intentar reformular l'objectiu: I per què no ens posem a comptar els nostres pèls, que acabarem abans? En Gimfrau accedí i vam començar a escanejar-nos la pelussera. Jo tenia més feina que ell, perquè els d'Arinyolà tenen l'esquena peluda. Però vaig iniciar el recompte pel braç, i vaig anar pujant. Ell em feia la zona ventral. Cansat de l'avantbraç vaig llançar-me a repassar-li la cuixa, però una i una altra vegada em descomptava quan arribava al capdamunt. Ell comptava en silenci, movent els llavis durant l'enumeració. Jo diria que comptava en francès, quatre vint disset, quatre vint divuit... encara que no les tinc totes, també pot ser que no sabés comptar a partir d'un cert número, i d'aquí l'interès en practicar. Així passàrem hores i hores. L'espessor no m'aclaparava, era més un repte que un entrebanc. Al cap del dia ja estava rastrejant-li la patilla quan l'alegria s'esvaní: en Gimfrau d'Arinyolà, l'harmoniós, el dels 737.494 pèls al pit, també tenia pèls a les orelles! Oh, natura ignominiosa! Qui podia continuar amb aquell encàrrec amb tal greuge per als sentits?

D'enterraments i fullaraca (XXIV)

D'idiomes no en sabíem. Ni el nostre. Però dialogàvem amb els pistils, la saba i la clorofil·la. Agafàvem fulles seques del terra i jugàvem a cobrir-nos per espantar els animalons passavolants. Gratàvem la terra per buscar cucs i dipositar-los a l'esquena de l'altre, al clatell, a veure quin arribava primer a l'altra banda de la columna vertebral. Més d'un cop, algun cuquet espavilat s'havia colat per llà on no tocava, entre natja i natja. I ens enfilàvem als pollancres per dormir-hi fent equilibris impossibles. A la platja, també ens enterràvem amb la sorra, primer un i després l'altre, i després ens ajudàvem a treure l'arena emprenyadora a trenc d'ona. 'Espera que te'n queda una mica aquí!', 'ep, que te la trec', 'en tens per tot arreu'. Semblàvem mones traient-nos polls. Ens eixugàvem amb el sol i per treure'ns la sal ens llepàvem mútuament.

Plovia (XXIII)

Si m'ho demaneu així, no us puc dir que no. Voleu saber què va passar entre en Gimfrau i jo. Voleu saber si quan dic amistat vull dir amor i si quan corríem despullats pel bosc buscàvem bolets o rostollàvem. Satisfaré la vostra avidesa explicant-vos aquella petita anècdota que il·lustra tan bé allò que sentíem l'un per l'altre. Plovia aquell dia, perquè sí. I en Gimfrau va relliscar. Crec recordar que va trepitjar una granota i va caure. Evidentment, anàvem sense roba, per sentir com la natura trucava per entrar als nostres cossos. Toc toc, feien les gotes. No, no em va caure al damunt. Va caure de cul i va anar lliscant per les pedres molles, pendent avall, entre les falgueres. Jo vaig sentir el cop com a meu i no vaig poder evitar solidaritzar-me amb en Gimfrau, així que vaig llançar-me de cul pendent avall, per viure la mateixa experiència i que no se sentís sol, o almenys el més acompanyat possible en la solitud de la caiguda. Toc toc. Tots dos, amb el cul encetat i l'esquena esquinçada, ens vam quedar quiets sense dir res, estirats de costat, de panxa enlaire, amb el cel caient-nos a trossets, perquè sí. Nus i nuats, vam tancar els ulls per sentir el mal de l'altre intensament. I un instint visceral ens va impulsar a llepar-nos les ferides.

Art (XXII)

Jo, Sunyer de Vànova, em cobria amb una flassada. A les nits, feia fred. Els altres no podien dissimular el tremolor. Vaig pensar que podria dedicar-me a cosir flassades, les unes amb les altres, per tapar-nos tots amb la mateixa. I així ho vaig fer. I cada nit, a l'hora d'anar a dormir, acotxava tots els cavallers, un per un, i m'estava a la vora fins que s'adormien. Quan m'ocupava del segon, es despertava el primer i quan aconseguia adormir el quart, es llevava el tercer. A la fi, em tapava jo. De bon matí, jugàvem a fer peuets. No revelaré què havia arribat a passar allà sota, quedarà entre la flassada i el Sunyer. Només us puc dir que en Gimfrau tenia uns unglots com closques de musclo i una vegada em va fer un tall a la cama, petitet però profund. Encara tinc la cicatriu. És tot el que em queda d'en Gimfrau, la seva signatura, d'autor. La seva obra mestra, jo.

Resumint (XXI)

Estava jo comptant les hores, pensant en què podia oferir-li jo a n'en Gimfrau. Resumint, jo era un cavaller, tenia un cavall, un castell, quatre serfs, un hort i sabia tocar el banjo. I sense resumir, la meva vida consistia en el mateix. Vaig pensar que, a l'hora d'explicar la meva vida a n'en Gimfrau, per si de cas, la resumiria, perquè així semblaria que descartava alguns elements i dissimularia la buidor. Vaig atansar-me an Gimfrau i li vaig preguntar en què consistia la seva vida. Em va dir que era un cavaller, tenia un cavall, un castell, quatre serfs, un bosc i sabia llegir. Ah, i que em tenia a mi.

L'home més guapo del món (XX)

Algun home al món és el més guapo. La qüestió és que ell no ho sap. Jo vaig decidir anar-lo a trobar. No em va costar gaire, doncs jo havia voltat molt món i l'home del banjo tenia molts punts per ser-lo. Sí, definitivament, no hi havia dubte que era l'home més guapo sota la capa del cel. Qui, sinó ell, m'ho sabeu dir? Però, què havia de fer-ne, d'aquesta valuosa informació? Anar, i dir-li: 'Eh, home del banjo, que sàpigues que ets l'home més guapo del món'? Si la informació és poder, jo era totpoderós i ell, l'home més guapo del món, encara que ho ignorés. Junts fèiem un tàndem únic. Per bé que ell era un ignorant, jo suplia aquesta mancança i ell completava la meva bellesa fins a la perfecció perquè la seva presència m'il·luminava i em feia sortir de la penombra. Em convertia en l'home més guapo del món. Ep, però qui era més guapo, aleshores? Ell o jo? L'ou o la gallina? El que és clar és que no hi pot haver dos homes més guapos del món. Però jo em sabia el més guapo al seu costat, cosa que em situava un esglaó més amunt, pel fet de saber-ho, sabeu? Per això, sempre que em venia a tocar el banjo li feia notar l'aparició d'arrugues que no tenia, la mala cara que no feia o lamentava la presència d'unes canes que en realitat no feien sinó que convertir-lo en més guapo i interessant.

Fins el dia en què en Gimfrau va trobar-se amb el joglar i li digué:

-Que no ho saps, que ets l'home més guapo del món?

Aquell dia vaig començar a fer ulleres i em va sortir papada.

L'home del banjo (XIX)

En haver recuperat l'atenció exclusiva d'en Gimfrau, el meu interès va canviar. O, si més no, es va diversificar. En aquell temps aparegué a les nostres vides un joglar que vagava de cort en cort, un poeta de mirada. Tenia múltiples noms, a cada castell se'n construïa un de nou i llegendari. I jo que m'enamoro de les pedres, vaig sentir una mena d'atracció intel·lectual vers aquell jove formós que em tocava instruments. A mi em va deixar que l'anomenés com volgués. Però jo no em vaig atrevir a posar nom a una cosa tant bella, cap nom li faria justícia. Tocava el banjo com si fos una extensió d'ell mateix. Vaig demanar-li que m'ensenyés a tocar-lo, ell que en sabia tant. Llavors me'l posava a la falda, se'm posava a darrere i col·locava les meves mans allà on tocava perquè l'instrument excel·lís. Jo m'interposava entre el seu banjo i ell, i em deixava portar. Posa el dit més amunt. Veus com vibra? Ara, ara, així m'agrada! I així interpretàvem pentagrames d'amor.

Del meu servei de bugaderia (XVIII)

Jo li rentava la roba, l'estenia i me la quedava mirant fins que s'assecava. Em posava les seves samarretes imperi i m'aulorava a mi mateix, imaginant-me que el meu cos era el seu. Em posava la seva calça curta i comparava com l'omplia ell i com l'omplia jo. Després me la treia, la planxava i li la donava. Òbviament, quan el veia vestit pensava en quan l'havia portat jo posada i sentia que tots dos la vestíem alhora. Bé, tot aquest procés de bugaderia el feia sempre després que m'entregués les peces brutes, per rentar, i quan jo les havia dut posades uns quants dies i unes quantes nits, sota l'armadura. Fins que s'esvaïa l'aulor d'en Gimfrau. Tant si me la posava jo, com si ho feia ell, la roba sempre estava usada. Les samarretes duien enganxats pèls del pit d'en Gimfrau. Jo els recollia un per un i els desava en una capseta. Al cap d'unes setmanes els planxava, en feia feixos i els convertia en trenetes que em lligava als cabells com si fossin extensions.

Dels seus talons (XVII)

És moment per explicar-vos com va anar el primer dia que en Gimfrau em va permetre fer-li un massatge als peus. Un bon dia es vestí amb espardenyes d'espart roses, a retaló. Quan voleiàvem despullats no em fixava en els seus peus, però ara que anava de tèxtil només li'n podia admirar els talons. I quins talons, els d'en Gimfrau! Li ho vaig comentar:

-Quins talons que tens!

-T'agraden?

-Ben rodons!

-Toca, toca.

I li vaig engrapar els talons com qui sospesa un préssec per avaluar-ne la maduresa. S'esdevingué que, en tenir-lo ben agafat pels talons, en Gimfrau experimentà un gran alleujament; una sensació d'esgarrifança li recorregué el cos, de punteta a punteta, d'extremitat a extremitat i més enllà. No sabia que les meves mans podien ser l'origen de tant de plaer. I vaig sentir la necessitat de convertir aquella experiència en periòdica. Qui no hauria fet el mateix, per una amistat com la nostra, qualsevol? Amb molta cura, li vaig extraure les espardenyes d'espart roses, les vaig flairar amb curtes i repetides inhalacions, tal com s'han de flairar els bons vins, i vaig col·locar delicadament els seus peus al meu ventre, per donar-los escalf. Aleshores vaig tenir més a prop els bessons.

-Quins bessons més ben posats!

-T'abelleixen?

I vaig emprendre una suau i rítmica frega, amb deteniment, mirant de no estirar-li els pels. Vàrem canviar de postura, perquè em vaig animar i li vaig proposar d'aplicar el mateix procediment a les cuixes. Vaig haver-les-hi de separar, per arribar a tots els racons, acaronant-li els músculs, que tenia molt tensos, pobre.

-Quines cuixes!

-Oi?

-I quin bé de Déu!

Els sons guturals que emetia en Gimfrau no em deixaven aclarir si es tractava de roncs perquè s'havia adormit, d'efectes del desentumiment o de gemecs de ves a saber què. Tot acabà amb un sospir sincopat.

De quan vaig recuperar la centralitat (XVI)

Encara quedaven per superar els recels que en Gimfrau servava calladament després de veure'm al bosc amb n'Esgroc Verdet, menjant mores, però jo li vaig dir que eren verdes i em vaig centrar en donar-li consol després de la decepció amb en Grumoll. I així, qui dia passa any empeny, van tornar els dies de glòria, l'ombra d'altres cavallers s'esvaní i jo vaig recuperar la centralitat i el protagonisme que em mereixia. Recordo que m'agradava d'enllustrar-li amb saliva les botes, sense escopir ni utilitzar les mans. Sempre he considerat una cosa molt íntima enllustrar les sabates d'algú, i més si es tracta d'en Gimfrau, i li demanava d'allunyar-nos una mica del campament (certament, les hi enllustrava posades). En un d'aquells passeigs entre les acàcies i les prímules, els cocos i les falgueres, ens vam punxar amb captus i embolicar amb lianes. Collons, ens havíem ficat en un jardí botànic. I riguérem i riguérem. Atacs de riure d'aquells en què aprofites per posar la mà a l'espatlla de l'altre, o a la cintura, o a la cama.

Pètula Camafreita (XV)

Eliminat n'Esgroc, calia acabar amb en Grumoll Mitxeval. Vaig necessitar l'ajut de la meva bona amiga Pètula Camafreita. En Grumoll era un home abotifarrat amb un nucli de grassa acumulat al coll, com si tingués dues nous, amb la diferència que quan empassava, una de les dues es quedava quieta. Era un home que suava en fer una passa. No vull ni pensar en la calor que devia passar amb l'elm posat. Li eren permanents les marques a la roba, les del sota-braç. No acabo d'entendre què li va veure el meu estimat Gimfrau d'Arinyolà, alguna virtut amagada que jo no vaig saber intuir. En fi, vaig esperar que en Mitxeval ronqués, allà sota el pi gran, per preguntar-li a n'Arinyolà si en Grumoll li havia explicat aquella història del recompte de morts a batalla de Camperdut, quan va identificar divuit dels cadàvers del seu bàndol només mirant-los de cintura en avall. N'Arinyolà s'interessà de seguida per la història i volgué que n'hi expliqués tots els detalls, però jo el vaig adreçar a n'en Grumoll.

-M'ha dit que anava a reflexionar sobre noves tàctiques de guerra sota el gran pi.

En Gimfrau va anar corrents a cercar el seu nou i efímer ídol. En acostar-se al pi, va veure que en Grumoll no estava sol. Jaient al seu costat hi havia un cos nu, el cos nu d'una dona. Així que allò eren uns pits, va reflexionar enmig del xoc emocional. N'Arinyolà no va acostar-se prou com per comprovar que en Grumoll dormia com una soca i tampoc es va adonar que la Camafreita, la molt Pètula, s'aixecà i desaparegué sigil·losament en l'espessor just després que ho fes ell.

En Grumoll, sent com n'era de Mitxeval, no va entendre mai per què n'Arinyolà perdé l'interès en les seves batalletes i com que ja no l'escoltava ningú, es buscà un nou ramat de cavallers.

De com em vaig desfer d'Esgroc Verdet (XIV)

No sabeu com em va costar redreçar la situació i desempallegar-me d'aquell parell de carcamals. Un cert dia en Gimfrau em descobrí casualment entre les bardisses collint mores, aquest cop sí, ajupit amb n'Esgroc Verdet. Ara jo n'hi poso una a la boca, ara ell me'n posa una als llavis. Em sembla que en aquell moment concret, en Verdet m'eixugava amb el dit gros la comissura dels llavis, que segurament devia tenir morada. El vaig veure de reüll i estic pràcticament segur que ens va esguardar durant una estona entre el fullam. El cas és que des d'aquell dia n'Esgroc ja només m'explicava batalletes a mi, que no m'importaven gens malgrat que simulava el contrari davant de tothom, sobretot quan n'Arinyolà hi era present. Aquella era la meva! Vaig encisar n'Esgroc amb històries de quan veia cultivar l'hort als meus serfs, a la casa-castell de Vànova. Li parlava de com creixien les pastanagues, de les formes que prenien els raves, del diàmetre dels cogombres, de com a les nits, m'escapolia de tota mirada per baixar a l'hort i dialogar amb els fruits, de tu a tu, en converses íntimes. Quan vaig tenir n'Esgroc en un puny, vaig canviar l'estratègia i vaig començar a parlar-li d'antics cavallers que m'havien fet favors, de galans a qui jo havia enriquit, de donzells a qui havia ensenyat el meu saber. A cada història, n'Esgroc s'anava esllanguint més i més, feia cara com de malalt del fetge, fent honor al seu nom. La pell deixava que se li traslluïssin les venetes de les temples, d'un to turquesa, un punt verdoses. Fins que les forces l'abandonaren i no pogué seguir el pas de la nostra caravana de cavallers. Quin greu!

Tant se val (XIII)

Va ser més o menys en aquells dies quan van irrompre a les nostres plàcides vides dos, diguem-ne, cavallers toscs d'aire arnat esgarriacries! Enganya-pobres! Enredaires! De noms funestos: Grumoll Mitxeval i Esgroc Verdet. Van arribar amb el mal de cap i la nafra. En Gimfrau, pallús tot ell, influenciable si és que no l'influenciava jo, es va encaterinar amb les batalles guanyades per aquells dos energúmens. Qui l'afaitaria més arranat que jo? Qui li faria uns bons massatges als peus, i li fregaria l'esquena sota la cascada després de la batalla, qui li faria d'escut i de fletxa destrament com jo? Vaig acostar-m'hi en el moment que vaig considerar més oportú i procliu a l'entesa per pidolar:

-Què hi ha entre nosatres?

-Què hi ha entre nosatres? -em va ventar com a resposta.

Els records viscuts s'acumulaven i s'empenyien els uns als altres a la meva gola tot volent sortir alhora per fer justícia:

-El piu-piu, gotetes, el doll de pellofes, pallers rodolats, i jo, i tu, i jo, piu-piu...

Vaig veure que no entenia res del que li deia i vaig entendre que la nostra amistat s'havia esgrogueït, o agrumollat, tant se val. És així.

De dessota la cascada estant (XII)

Com hi ha món, que quan em banyo sota la cascada, a la bassa dels pagesos, tot regalimat, me'n recordo de les braçades amb en Gimfrau sota l'aigua, amb la nuesa per vestit. Jugàvem a submergir-nos en el nostre món particular. Quan érem amb el cap a la superfície, n'Arinyolà em tapava les orelles perquè em volia reproduir l'aïllament que vivíem sota l'aigua. Jo tancava els ulls i la resta de sentits se'm disparaven. Doll, raig, esquitx, regalim, esquitx. Ja us ho podeu imaginar. Érem gotetes immergides en aigua. I totes les gotes de la bassa eren una.

Piu-piu (XI)

Vist amb perspectiva, potser sí que el desenllaç es podia preveure amb antelació suficient. Però en aquells moments de trastocament, quan tot el meu món no gravitava al seu voltant, sinó que trontollava sota el seu pes feixuc, tot semblava que duraria per sempre. Tenia la sensació que els nostres encontres furtius al bosc, on recitàvem poesia, què dic, palpàvem la poesia en estat pur, eren eterns, perennes en un brancatge caducifoli. Què m'havia de fer pensar que aquell vigor dels primers dies es faria fonedís i s'escolaria de badall en badall fins a empetitir-se i desaparèixer a la vista? No era prou lluent el camí que ens menava cap a l'encastament? Pobre de mi, jo, un cavaller del meu rang, el mateix que el d'en Gimfrau, hauria d'heure-me-les amb una pesantor que no m'agombolava, com antany feia n'Arinyolà. Centrem-nos, doncs, en aquells moments de glòria dels sentits, de frec a frec joliu. Perquè en varen ser molts i molt variats. Com dos pardalets, piu-piu, ens sufragàvem les necessitats mútues, sojornàvem en l'altre i els camins rinxolats els transformàvem en erectes. Els arbres s'estremien al nostre pas, piu-piu, les fulles trempaven i es deixaven anar, en una mort sobtada, preludi de l'esdevenidor. Piu-piu, el sotabosc creixia i ens feia de jaç.

L'auca (X)

Paller, pal de paller i palla. Gimfrau d'Arinyolà desenvolupava tots els papers de l'auca. Jo em convertia en l'agulla, embolcallada de pallada. Després de dinar i com a bon cavaller, en Gimfrau feia un gran i sonor rot que jo dissimuladament mirava de flairar, com per comprendre millor l'essència d'aquell home, a qui admirava. Al capdavall, l'aire és de tots. També era jo qui l'afaitava, i procurava d'afaitar-me amb la mateixa fulla, sense netejar, per compartir rudesa. El meu bon amic d'Arinyolà tenia por de les navalles i només confiava en mi perquè el rasurés ben rasurat. Jo sentia que tenia poder, quan l'afaitava. Una amiga em va dir una vegada que se sentia poderosa entronitzada en el pinacle de l'amor. Bé, ella emprava altres mots. El cas és que jo sentia una forta garratibança cada cop que li passava la fulla pels plecs, com un sotrac compassat que em conhortava. Amb dedicació.

Pellofes de l'amor (IX)

La persona que hi havia rere Gimfrau d'Arinyolà, rere l'armadura, rere el cavaller, era jo, que continuava trotant d'esma per encalçar el ritme de les cames fermes del meu jove amistançat. De sentiments, no en vam parlar mai. No calia posar paraules al que sentíem Arinyolà i jo. Era, i punt. És només ara, temps després, per intentar que us en feu una idea, que m'obligo a verbalitzar allò que ens unia. Quan Arinyolà reia, dins meu alguna cosa es glatia. Quan Arinyolà tenia el rostre taciturn, s'esmicolava un món en cristalls de tendresa que es clavaven ben endins. En la nostra amistat maldestre niava un pols incessant de voluptuositat i nervadura. En altres paraules, un estat d'adolescència permanent ens tenallava, ens inflava les venes del coll fins al límit de rebentar. O fins i tot en altres paraules, l'ambigüitat de gest i el dissentiment inexistent aixoplugaven palpitacions a tothora. Jèiem i fruíem convertits, a ulls d'estranys, en pellofes de l'amor, amor en el sentit més càndid que us pugueu imaginar (i compto que tingueu poca imaginació).

A rodolons (VIII)

Gimfrau, Gimfrau, Gimfrau! Em vaig despertar amarat de suor, de la suor d'en Gimfrau, que havia rodolat fins a sobre meu, allà sota un salze, a la vora d'unes brases. Era aquella hora del matí, just abans del despertar, en què l'alegria del subconscient s'enlaira. En obrir els ulls i adonar-me de la presència del cos calent d'en Grimfrau abassegant-me bo i dormint, i jo en aquella situació matinal encrespada, em vaig preguntar si continuava dins del meu somni càlid o si la realitat desperta s'havia empeltat del meu somni. Fos com fos, no vaig gosar moure ni un sol múscul, no fos cas que n'Arinyolà es desvetllés i interpretés que jo havia propiciat aquella positura. El meu delit de l'alba tampoc no davallava i temia pressionar el fetge d'en Gimfrau. Diuen que, segons de quin cop al fetge, no ho expliques. Al seu torn, algun roc afilat em pressionava la melsa. No sé què passa quan et pressionen la melsa, però vaig descobrir que m'agradava. Què volíeu, amb aquell tros de cavaller deixant anar un fil de baba contra el meu pit nu, amb la boca mig oberta, els llavis arran de pell i amb una respiració entretallada, com d'esbufec? Doncs em vaig tornar a adormir i quan em vaig llevar en Gimfrau havia rodolat enllà, de manera que em va quedar per sempre més el dubte de si per ventura tot plegat qui sap si tal vegada s'hagué esdevingut mai.

D'aquella piga (VII)

Ara que ho recordo, en Gimfrau d'Arinyolà tenia una piga a l'abdomen.

(Perdoneu, però ara mateix no puc continuar, els records m'aclaparen.)

De quan collíem figues (VI)

Si no us e-sap greu, continuaré parlant-vos d'en Gimfrau una estoneta. No és que em faci feliç, més aviat em fa mal al cort quan n'evoco el nom. Però cal, i cal molt, que us expliqui aquell episodi de la nostra relació. El de quan vam anar a collir figues. Sempre he pensat que collir implicava per força ajupir-se. Però es veu que no. El meu amiguíssim estirava el braç i jo parava el cove. Fins que va arribar el moment en què totes les figues més a l'abast ja estaven collides i calia enfilar-se en algun lloc per arribar a les de més amunt. Vaig deixar el cove a terra i em vaig oferir perquè Arinyolà pugés a coll-i-be. Vam muntar-nos-ho. Vam muntar-nos-ho de manera que les seves cames em sobresortien per davant i tot ell, rampant, m'envoltava el clatell en un fregadís constant que m'encetava el coll. N'Arinyolà estava molt entusiasmat. Jo em malfiava pel seu deler per collir figues, però en aquella postura li ho perdonava tot. Aleshores s'esdevingué que, en un intent d'atansar una branca curulla de fruita, n'Arinyolà va arrapar-se a la branca de forma que vam perdre l'equilibri per moments i el meu coll, acompanyat de retruc pel meu cos, va girar 120 graus. En canvi, en Gimfrau no es va moure. En efecte, em vaig trobar en una tessitura comprometedora. Flairava fruits secs fermentats; alguna cosa emanava olor de figa seca, peix cru i naftalina. No semblava importar-li la situació, donat que va continuar amb la fal·lera de les figues. I jo, què voleu que us digui, tampoc no vaig donar-li més importància de la que tenia. Vull dir, que vaig donar-li tota la importància que tenia. Molta.

Pedregot de Rocsfreds (V)

No, us heu fet una idea equivocada de la meva relació amb Arinyolà. Hi havia molts altres cavallers al nostre voltant, interactuant -si voleu- amb nosaltres. Sense anar més lluny, recordo en Pedregot de Rocsfreds, que venia de les contrades més allunyades. El meu món era molt més ampli que Arinyolà i Arinyolà. Però en Pedregot era d'un caràcter estirabotat, i de pell aspra. Ho sé perquè una vegada vaig haver-li de fer unes fregues. A contracor, evidentment, però vaig haver-me de sacrificar. És que em posa molt tens quan criden si hi ha voluntaris per fer una cosa i de seguida m'ofereixo, sigui pel que sigui. I en Pedregot va demanar si hi havia alguna ànima caritativa que li fes unes fregues, perquè havia cavalcat moltes hores i tenia les cames entumides, del genoll a l'entrecuix. Pobre, vaig haver d'aplicar-m'hi a fons.

De quan ens dèiem pel nom (IV)

Arinyolà! Jo el cridava pel cognom, per marcar unes distàncies que no m'atrevia a retallar. Sabeu, aleshores la procedència dels cavallers actuava de cognom, igual com jo sóc de Vànova. No sé si es notava en el meu to de veu la veneració cap a n'en Gimfrau, però de fet, quan ell es dirigia a mi, de la seva boca molsuda en sortien melodies. Tonades que després jo taral·lejava tot el dia sense adonar-me'n, i de vegades davant d'ell. Només quan manteníem les converses més íntimes, les converses més íntimes que poden mantenir dos cavallers (és a dir, arran d'orella), l'anomenava pel nom. "Gimfrau!" I aquesta efa seva, l'allargava fins a fer-li voleiar els cabells del clatell. En canvi ell, en veure'm arribar, no tenia problemes per dir-me sempre:

-A veure aquest Sunyer!

I jo, perdut de mi, no sabia si em cridava o si em convidava a jaure.

De quan pedregava (III)

Què us penseu! No tots els dies que vam compartir plegats en Gimfrau i un servidor van ser harmoniosos. Una vegada va venir tot enutjat perquè una pedregada havia malmès una collita. Jo li vaig indicar que no es podia enfadar amb els designis de la natura igual com hi ha qui es resigna als avatars amorosos d'altri. Secretament, estava parlant de mi, però alguna cosa en la seva intensa mirada em va fer adonar que en Gimfrau entenia la complexitat dels meus pensaments. O potser m'ho imaginava, però m'agradava pensar que una connexió còsmica lligava les nostres idees i les convertia en una de sola. Per la meva part, només coneixia una manera de calmar la seva ànsia, i era, com podeu imaginar, amb un bon massatge als peus. De manera que cada dia, en llevar-me, mirava al cel tot anhelant que pedregués.

De quan passejàvem (II)

Arinyolà i jo passejàvem per la llera d'un riu, un riu cabalós, que cabriolava i regurgitava solcant les escletxes de la terra. No hi havia escletxes entre Arinyolà i jo. En Gimfrau cantava, joliu, i jo li feia els cors. Una papallona va venir a raure'm a l'espatlla sense que me n'assabentés. I el meu estimat amic de l'ànima em va deturar, sense deixar de cantar, i de les seves mans fermes i colrades en va sortir una sorprenent carícia, d'una delicadesa gens d'acord amb els seus dits ferrenys, que no va espantar la papallona. Ans al contrari: Ella, tota sol·lícita, va estendre les ales tant com el seu petit cos de juntura li permeté. I allà ens estàrem, tots tres, papallonejant.

Gimfrau d'Arinyolà (I)

Us he parlat d'Arinyolà? Gimfrau d'Arinyolà va ser un cavaller de, com molt bé indica son nom, Arinyolà. Érem molt amics. Tant com ens permetíem de convenir. Em va acompanyar de cavallerissa en cavallerissa, cosa que no oblidaré mai, per triar un bon exemplar per recórrer món. Vam triar un pura sang, un bon poltre a qui es marcaven les venes gruixudes a les cames. Vam recórrer la costa a cavall. Platges verges, paisatges verges, en Gimfrau, jo, tots verges. Trobo que Gimfrau i Sunyer són noms que queden bé junts. Sempre ho he pensat. Com que no trobàvem ningú que s'interposés en el nostre camí, ens traguérem la roba. Però cadascú la seva. Excepte els pantalons, que m'anaven tan estrets que em va haver d'ajudar a baixar-me'ls. Ell estirava per davant i jo per darrere. I així cavalcàvem, nus, per la sorra fina interminable, al so de l'escuma espetegant sota els peus. Esquitxos de mar salada ens activaven la sang, que ens pujava a glopades galopades. Que ens venia de gust aturar-nos a jaure una estona? Doncs aquí o allà, a recer d'una roca que ens fes de racó, el nostre racó. Que volíem accelerar el pas per arribar abans fins a la punta? Doncs fins a la punta corrents! Quin gran membre de la meva colla de dos, en Gimfrau!

Us he dit com el vaig conèixer? Era un matí plujós, encara que amb molta llum que es colava entre gota i gota, com sol fer-ho. En Gimfrau estava assegut en una soca vella, en un marjal. Mirava enlaire i reia i obria la boca de bat a bat. Anys més tard em confessà que volia veure com queia la pluja en contrapicat i no mirar cap avall, com tothom quan es troba sota la pluja. No tenia por dels trons, ni dels llampecs. En Gimfrau era tot un homenàs. Si n'era, de valent! Jo l'admirava, per què no dir-ho. Se'n pot dir admiració o es pot anomenar d'una altra manera, però en direm admiració. En veure'l assegut sota la pluja, aquell dia plujós però lluminós, vaig atansar-m'hi com qui no vol la cosa, com qui passa per allà i s'asseu casualment al costat. Sense deixar de mirar la pluja, en Gimfrau em va posar la mà a l'espatlla i em va dir:

-T'esperava.

I així va començar la nostra bonica amistat, que es pot anomenar d'altres maneres, però en direm amistat o profunda amistat. O potser que en diguem amistat d'aquelles amb qui vas a cavalcar despullat pels 'puestus'.

Malabaristes

Si n'era un malabarista, que llançava ben amunt les pilotetes per compensar la curta estatura. D'aquelles persones que es toca el pit mentre parla, amb la mà per dins la camisa mig oberta, vinga a fregar la panxa com un hàbit durant mitja conversa. Gestos que denoten que alguna cosa no va bé, de satisfacció d'un mateix. Ben bé es podia estirar els calçotets per posar-ho tot a lloc allà mateix. Vulgar, parlava molt, deia poc. Cada tarda anava al parc de la Ciutadella, a passar l'estona entre gossos, pollosos i gossos pollosos. Un rodamón havia dormit sota el mamut, aquell pobre animal desbancat pel gat del Raval. La Ciutadella és un parc que de petit sembla gegant i que després descobreixes que ja s'ha acabat abans de començar, tan ple de gent fent iogues estranys, amb aquells crits que vénen del zoo però que semblen més sorgits d'una sala de tortures. Els hivernacles haurien de preservar els ciutadans de la calor, que desconsola. I el general Prim cridant que volem córrer massa i podríem caure, un advertiment al Parlament, allà a tocar, ple de polítics malabaristes.

Presumpció

Odio moltes coses: la gent imbècil, com jo, però que no sap que n'és. Els dèspotes, la mediocritat inconscient, a parts iguals la intolerància i la tolerància, odio tant com puc l'estupidesa mundana, la depressió per virtut, el mal humor, el compromís cec en ideologies prefabricades, l'estereotip incrustat, el desconeixement radical perpetu, la injustícia humana, la pol·lució. Vull insultar, condemno els peus de plom, la diplomàcia i el protocol. Censuro l'autocensura i la pretensió. El tòpic, la congruència. No desitjo la mort de ningú, desitjo el no naixement de molts. Sovint la incompetència em corrou. Però suposo que haig de triar. Doncs em quedo amb la mediocritat immobilista, no la puc sofrir. No, no haig de triar: si l'amor és immens, puc odiar encara més i més i més, fins a l'extenuació. Maleeixo el verb fàcil, façana immunda, de pallussos que enganyen altres pallussos. La manca d'autenticitat. M'enerva la por al canvi i l'evolució estruncada i el desperdici. Els que donen lliçons i no se saben cordar els cordons. Merda, el món és brut, put.

Moments verds

En aquell moment, tot era verd. Hi havia pau. Tres rierols baixaven cristal·lins cap a la platja. No només els rierols confluïen. També els desitjos del nostre petit protagonista i el seu nou amic.

- Els pensaments es poden controlar -va dir l'un a l'altre. Però els desitjos no.

Els rierols havien degradat el pendís. Entre tartera i tartera, el corrent havia serpentejat la baixada. La degradació era bella. A través de l'aigua pura es veia un fons net. El tall del rierol penetrava en el paisatge i en mostrava la cara més autèntica, com en el cas del nostre petit protagonista, a qui la degradació havia fet aflorar la humanitat soterrada.

Sobre les hamaques

Ja recordo per què sento aquest amor cap a les hamaques. De petit en tenia una de blanca, plena de nusos, que anava d'arbre a arbre al sorral de baix de la torre dels meus avis, a Sant Pere de Ribes. N'hi cabíem uns quants. Era una època feliç. Al costat del sorral hi havia un hortet. M'imaginava com creixien les pastanagues sota terra (va ser el meu primer pensament lasciu). Un cop em vaig posar a plorar perquè em pensava que l'etiqueta del pijama, que em rascava el clatell, era una abella. El terra era ple de pinassa i de formigues de mida gran que el meu germà jugava a matar amb un encenedor i un aerosol. M'hi vaig passar mesos sencers als estius veient cada tarda Cristal i jugant amb els avis al dòmino (a la garrafina, una paraula que no he utilitzat mai més). Jo creia que m'afegia a les seves partides diàries, però en realitat els avis hi jugaven perquè hi era jo. Dins d'un pot blau hi guardaven les galetes que sucava a la llet de quatre en quatre. Encara avui en menjo de la mateixa marca, de sis en sis, però el gust d'aquelles mai no ha estat superat. Nant amb bici sense frens hi vaig deixar un tros de dent que encara em falta (deu ser per llà) i m'hi vaig partir el llavi superior. Fixeu-vos-hi.

La iaia mirava el Cifras y letras. Quan jo era nen, la iaia tenia més pit. I m'hi adormia al damunt. L'avi el que tenia era panxa, com la que vull tenir jo de gran (de molt gran). Hi reposava el cap i escoltava com li retrunyien els budells. A mi no me'ls escoltarà ningú. Però arribarà el dia en què em compraré una hamaca i em balancejaran els records. Vull morir així.

Les mitges veritats

Hi havia una vegada un petit mentider que deia sempre la veritat. No sentia el que deia, però era el que hi havia en realitat. Li deia lleig a un lleig, però ell el veia maco. D'acord, li mentia, però també era cert el que deia. Amb el temps, es va acabar fent especialista en mitges veritats. A tots els homes amb qui s'arrambava els deia 't'estimo'. Si bé no se'ls estimava d'aquella manera, se'ls estimava d'alguna manera.

Un dia es va enamorar de veritat. Bojament. La boca de l'estómac se li va estretir. Anava al wàter però no feia caca. Els budells se li van paralitzar durant setmanes. S'havia tornat com un gos espantadís; qualsevol soroll l'exaltava. Això era amor, sí senyor! Tenia nàusees i es marejava tot sovint i no es concentrava ni per fer una suma. Una nit, al llit, tot fent el cigarret, va mirar als ulls del seu estimat per dir-li que l'estimava, però va ser incapaç de fer-ho. No podia expressar l'amor que sentia amb la mateixa paraula mig vertadera de sempre. En lloc d'això i amb els ulls negats, la seva boca va pronunciar 't'odio'.

...s'ho estava dient a ell mateix.

El nen del clot

Aquell nen, el que va créixer entre flors, ara vivia entre arbustos. Toc toc!, feia un pica-soques al seu cap. No acabava de despertar. Encara s'embadalia amb la flaire del romaní, però ja havia oblidat com n'era, de flonja, la fullaraca. Es passava l'estona buscant coses, com a distracció. Un dia es va encaparrar en trobar la realitat. Es va ficar les mans a les butxaques, però res, no hi era. Va mirar sota la sola de les sabates i tampoc. Va pensar que la realitat s'amagava més enllà del bosc. Però caminava i caminava i no en sortia mai. Va pujar a un arbre per viam si l'atalaiava. Però no veia més que una mar selvàtica. Qui sap si la realitat era sota terra. Va començar a cavar i a cavar, amb les mans. Va fer un sot que déu n'hi do. Quan se'n va cansar, es va ajaure al clot en posició fetal. Plorava, frustrat. Tot d'una, va pensar que la realitat s'amagava sota la pell. Va agafar un sílex (d'aquells que es troben en qualsevol moment, quan vas al bosc i en necessites) i es va fer un tall a la mà... Li va sortir sang, esclar. Va perseverar. Se'n va fer un altre al braç. I un altre a la cama. A la panxa, a l'esquena, al coll... La sang no parava de rajar pertot. Se li escolava per les ferides. Enclotat i dessagnat, va morir feliç perquè finalment havia trobat el que buscava.

La roda

Aquell dia et podies mirar el sol directament. L'amor va decidir fer vaga i la verdor de les fulles es va apaivagar. Posaves la boca a l'aixeta i en sortia aigua tèbia. Els vidres del món es van entelar, igual com ulls dels gats i dels gossos. Els homes vam deixar d'estar en zel. Tothom es va llevar amb mal de cap i amb les cames entumides. Les secretàries alegres deien bons dies secs i els netejavidres entercs de la Diagonal es van asseure a dormir. Els nens van deixar de botar les pilotes de camí cap al cole. Sense amor, no hi havia música, i sense música, el dia era somort.

Però, qui ja vivia somort va experimentar una sensació nova. Va veure com el món es posava al seu nivell, que compartia amb la resta de la gent la grisor i la monotonia. I això el va empentar cap amunt. Li va insuflar vigor a l'ànima i va començar a cantar...

Era abominable.

El nen que va créixer entre flors II

Hi havia una vegada un nen que va créixer entre flors. El bosc li havia ensenyat com de bonica podia ser la combinació de les bardisses amb les maduixes, però també com de ferotge podia ser la frondositat i el sotabosc. Un dia, tot ensumant un crisantem en una clariana, va pensar que feia molt bona olor. Ensuma que ensumaràs, es va preguntar quina era la flor que feia més bona olor del món. Potser la rosa, el llessamí, el clavell? Va començar a fer una llista de flors oloroses per determinar quina d'elles emanava una fragància més embolcalladora; la que embriagava més. Sabia, d'antuvi, que no es podria decidir per cap perquè totes eren diferents, però igual d'encisadores. Malgrat això, va perseverar. Pensava que la millor aulor del bosc seria una barreja entre totes les flors. Va fer un ram ben gros per mirar d'olorar-les totes alhora, però es trobava que en flairava una o una altra, però mai totes juntes. Tot i això, ho intentava i ho tornava a intentar. S'havia convertit en una frenesia. Va acabar estornudant, marejat i sense poder distingir cap olor. Abaltit, va avorrir les flors.

La petita hiena

La petita hiena havia nascut com un pet. Va sortir disparada de l'úter de la seva mare. Com que estava llefiscosa, les comadrones no van poder-la agafar al vol i va relliscar fins a l'altra punta del cau. Es va donar un cop ben fort al cap. Això explicava, per exemple, la manca de memòria o l'orientació sexual. Sigui per una cosa o per una altra, al llarg de la seva vida s'havia anat arrossegant llefiscosament pels puestus. Va visitar tota mena de locals de depravació, perversió, vici i degradació mental; va conèixer gent sense cor, freda, distant, altiva, estirada, decebedora i grisa. Gent morta, vaja. Va pensar que tota aquesta gent menyspreava la vida per viure d'aquella manera i per ser com eren. I se'ls va començar a menjar. Un per un. Ella era una hiena i ells, carronya.

El nen que va créixer entre flors

Hi havia una vegada un nen que va créixer envoltat de flors, de confitura, de colors clars i de música alegre. Esclafia a riallades sonores sense motiu i cantava cançons entendridores. Desconeixia la negrúnia que se li atansava. Un dia la foira se li va instal·lar a l'enteniment i va començar a fer llistes de paraules funestes. De mica en mica va anar oblidant les paraules boniques que en altre temps li evocaven les melodies de les arpes i els pianos i les olors del jardí. Al seu vocabulari només hi quedaven mots foscos i amargs. Pel seu cap no hi passaven insults; cap ni un. Però s'imaginava claus clavats al ventre, ulls buidats amb culleres, colls punxats amb plastidecors i mans cremades per planxes. Pensava en vísceres al bany maria, extremitats arrencades i escrots esberlats amb pedres punxegudes, en boques mastegant fulles d'afaitar i en llonzes de porc. El nas se li va tapar perpètuament i ja no podia flairar les fragàncies de l'entorn. De la sensibilitat, en va fer xixines. No es va pansir, es va podrir. Les ulleres delataven una ànima emmalaltida. Podria algun dia recuperar la brillantor als ulls, l'espontaneïtat del cor i la innocència perduda? I si és així, com?

Un bon dia de primavera va aflorar un mig somriure a la cara del nostre amic protagonista. Bé, no sabem si era un mig somriure o era l'efecte Kulechov. El cas és que va tenir una pensada: va agafar la llista de paraules negres i va canviar el significat de cada una d'elles. No recordava la paraula 'felicitat', però sí que associava la felicitat a 'negrúnia'. No recordava el mot 'content', però per ell estar content era estar 'deprimit'. A poc a poc, tot va tornar a lloc i el nen que va créixer entre flors va viure per sempre més en la negrúnia i la depressió.

La petita pàtina

Hi havia una vegada una pàtina en una paret blanca. Era petiteta. Ens hi podríem referir, si voleu, com a 'la petita pàtina'. Era negra com el color negre. S'assemblava a un 'topu', però no ho era. Era, com dic, una pàtina. No diré que la pàtina patinava, com espereu. No es movia, només s'engrandia; al mateix ritme que s'empetiteix el baf d'una respiració en un vidre. L'avanç de la pàtina per la paret era inexorable. S'anava estenent i estenent. No tenia aturador. Fagocitava la blancor de la paret sense miraments. Una paret d'una habitació sense portes ni finestres. La petita pàtina s'havia fet gran, havia passat l'adolescència patinil. Ara, l'habitació era més negra que blanca. En poc temps, irremeiablement, ho seria del tot.

Ja ho era, tot fosc, tot pàtina. No, la pàtina ja no hi era.

L'home no decebedor

Hi havia una vegada un home no decebedor. Se sentia l'únic home no decebedor del món. Es trobava sol, decebut amb tota la resta d'homes del planeta. La gent feia coses que el decebien a tothora i no se'n sabia avenir. Un dia va decidir anar a voltar per trobar algú que fos com ell. Va trepitjar camps i muntanyes, va passar per rius i mars. Allà auonta anava preguntava a qui es trobava pel camí: 'Coneixeu algun home que no sigui decebedor?' Però sempre rebia la mateixa resposta negativa. Va tornar cap a casa, decebut per la recerca infructuosa, i va caure en una llarga nit de letargia. Quan era jove encara pensava que trobaria homes al món que no en fossin. Confiava un cop i un altre en homes que resultaven ser diferents de com s'havia imaginat. I cada vegada la seva decepció es feia més gran i més gran i més gran. Fins al punt que havia desaparegut definitivament el bri d'esperança del fons del seu cor. Un dia van trucar a la porta. Cansat i amb la mirada perduda, la va obrir i va aparèixer un home igual de cansat i perdut de la vida. L'home li va preguntar: 'Coneixeu algun home que no sigui decebedor?' I l'home no decebedor va respondre que no.

Agònica Patagònia

Hauria agraït que algú m'ho hagués explicat. M’advertís. Per això ara us en faig cinc cèntims. Hi ha boscos petrificats de pins encrespats, pentinats enrere amb laca. Pujols nevats, quatre brins d'herba groga, de tija curta, escopint la vida amunt. Vastitud hirsuta, tota a l'engròs en l’indòmit sud. Ara un riu congelat, ara una plana blanca. I aquí i allà matolls arrapant-se a la terra, engrapant-la perquè no s'enfonsi en l'oceà. Vaques negres, aigües grises, verdets sota rosada. Els llacs gelats són com blaus de cops propinats al terra. Què és allò? Un tronc, un cavall? Un centaure escapat d'enlloc. Veig una pedra brunyida pel sol, un bon roc de serrell enfarinat. Espera, que ara el cel és blau clar, plastidecor. Els arbres s'estarrufen. Arbres amb corones, nius molsuts de branquillons morts. I amb un cop de cap, al front emergeixen les muntanyes, llepades, amb moltes clenxes en ziga-zaga, ziga-zaga. Bufetades de fred. Còndors, carronyers, jo què sé! Vénen ganes de cridar. Viatjar és anar perdent de mica en mica la molta ignorància que arrosseguem. Els cotxes duen claus a les rodes, pel gel, però tot i això no volen, només rellisquen. Els llacs més grans no tenen peixos més grans.

A la Patagònia encerclen els llacs amb tanques. Els prats, cosits per filferro, estaca rere estaca. És un patchwork gegant que entapissa el sòl d’herbei ressec, esquitxat d’ovelles peludes. A cops l'arbust es transforma en ovella. El terra pren vida en forma d'estruç. De tant en tant, l'esquelet d'una vaca morta. Agònica Patagònia, que fins l’esmorteïda terra retrocedeix i s'escola, en el sentit contrari d’un rellotge de sorra, cap a la fi del món. I a la punta, a les arenes, el baf de la humanitat hi ha creat un núvol fosc. Austràlia és aquí. He oblidat Espanya.