dijous, 29 d’octubre del 2009

Els nostres jocs (XXXIII)

Vam inventar un joc molt divertit. Es tractava d'agafar embranzida, al mig del camp, saltar traient pit i xocar a l'aire amb el pit de l'altre. Si en aquell moment de col·lisió de tors picàvem amb la boca oberta, la caixa toràcica ressonava i ens feia emetre un so gutural profund, vingut directament dels pulmons, com de 'ha'. Jo ho havia vist fer als cérvols en zel, amb la cornamenta, per impressionar les femelles. Nosaltres no teníem banyam ni ningú a qui impressionar, però, amb molt de zel, ens passàvem l'estona mirant de col·lidir en suspensió. Pit contra pit. Tot un espectacle de la natura.

De vegades practicàvem el nostre ball de bastons particular. Aquell d'embenar-se els ulls i brandar el bastó, sense mans, fins a tocar l'altre. O el tocat i enfonsat. Amb aquest recordo que xalàvem molt. Jo toco i tu enfonses, o a l'inrevés. O el joc de veure qui pixa més lluny. Què us he d'explicar, res que no hàgiu fet mai.

També jugàvem, esclar, a arrencar cebes. Per qui no el conegui, es col·loquen els jugadors en fila índia, asseguts, amb les cames eixarrancades. Algú ha d'estirar el primer de la fila dels braços per separar-lo de la resta mentre els de darrere ho intenten evitar. D'acord, és una mica difícil jugar a arrencar cebes entre dues persones, suposo que per això ens quedàvem asseguts en aquella postura esperant que ens arrenquessin. Ens ho passàvem la mar de bé en el nostre paper de cebes sense arrencar.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Sobre les eines del camp (XXXII)

En Llúpol m'ensenyà a fer anar les eines. Tenia una força animal desmesurada, producte de tants d'esforços sota el sol. No hi havia espiga que es resistís a la seva dalla, ni tronc que no esberlés amb la destral. Múscul, suor. Feia anar la forca amb un mestratge que garratibava i l'aixada, ai l'aixada!, quina manera de cavar! Destriàvem el gra de la palla, segàvem el blat i arrencàvem les males herbes. Jo m'iniciava en el món de la pagesia amb devoció. No hi havia res més enllà de l'amistat, per bé que treballàvem despullats, com pertoca entre els pagesos. Quin sentit té vestir-se per anar al camp?

En Gimfrau, què dic, en Llúpol tenia una arada descomunal, feia respecte. Jo li suplicava que me la deixés utilitzar, però ell s'hi negava, tenia un alt valor sentimental. L'havia heretat del seu pare, que l'havia heretat del seu avi, i així successivament. N'estava molt orgullós i no la deixava a qualsevol. Jo intentava imaginar quants solcs havia fet al llarg dels temps. La veritat és que es veia una mica atrotinada, de tant d'ús, i vaig concloure que en Llúpol era un destraler per segons què.
-Almenys deixa que te l'envernissi. Tinc uns olis que la deixaran relluent -vaig oferir-li.
Finalment vaig vèncer les seves reticències i li vaig revelar els secrets de la restauració, que jo dominava i que ell no havia pogut conèixer mai, sempre dedicat a les faneques. En Llúpol em va demostrar que la vida al camp és molt dura.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Llúpol Iradié (XXXI)

Ho vaig deixar tot enrere. Amistats, amors i altres falòrnies i em vaig dirigir cap a mi. Jo era un cavaller amb molts recursos, deixeble de mi mateix. No estava sol, sentia la presència dels insectes poligonals, feia massatges a les fulles, em refregava en les alzines sureres, com els óssos, però de cara. Saltava de nenúfar en nenúfar sense enfonsar-me i afaitava els captus del camí. Mantenia una vertadera relació amb la natura. M'embolicava amb les plantes enfiladisses i em creixien alguns líquens escadussers pel cos. Havia llegit llibres d'històries personals d'unions espirituals amb un tot místic i perenne, però només jo m'havia fusionat físicament amb la natura. Tant, que dels peus em sortiren arrels, dels narius, flors, i tossia pol·len. Cof cof. Vaig restar una temporada com un vegetal, recuperant-me de les derrotes, catàrtic i eremític.

Fins que un bon dia em trasplantaren. Vaig obrir els ulls en una casa desconeguda. Em feien mal tots els ossos. Per una finestra vaig poder observar un jove ferreny que llaurava un camp despullat. El vaig mirar durant no sé quantes hores. Vinga fer anar l'arada! Em vaig tornar a endormiscar fins que vaig notar l'esguard d'una mirada escrutadora. La veu, no diré rogallosa, però sí una mica ronca del pagès de galtes vermelles, suor al front i mirada franca em digué:
-Calma't, et vaig trobar al bosc arrupit, mig enterrat entre falgueres. Tossies. Et vaig portar a casa meu, et vaig netejar i curar. Em dic Llúpol i ara necessites repòs.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Qüestió d'universos (XXX)

Ens arribaren veus que les Foixardes havien enterrat els trossets dels cavallers desventurats. No tinc clar si els van enterrar o si en realitat el que van fer va ser plantar-los, perquè cresquessin, ben drets, ben amunt.

Per la nostra banda, en Gimfrau semblava un nen amb sabates noves. Ja no es tornà a vestir més. La batalla ens havia unit i em vaig acostumar a tolerar els pèls de tots els racons del seu cos. Sovint es despertava amarat de suor cridant: 'No, la meva no!' Llavors es palpava per corroborar que hi era tot. I m'ho feia comprovar a mi també, com per tenir una segona opinió. Si no, no podia tornar-se a adormir, el pobre.

Passaren els dies i semblà que vivíem una nova esplendor. Grimpàvem pels marges, trescàvem camins, ens deturàvem a explorar caus i rodolàvem pels codolars. Però va resultar ser tot un miratge. En Gimfrau estava més fixat en el fet de saber-se complet que no pas en completar-se amb mi. S'obsessionà, vaja. Allò que passa quan quedes escapçat i et recuperes després de molt desitjar-ho. Per moltes coves que fondegéssim i lianes que enrosquéssim, encara que compartíssim la fullaraca i el sotabosc, ell solament veia la punta de l'univers, el seu univers. I un bon dia es llevà sol.

Pensàveu que hi hauria Gimfrau per sempre? Jo també. Però un món nou se m'atansava, i aquest món es deia Llúpol Iradié.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Temps de bolets (XXIX)

Ja ho veieu. Em vaig quedar sol. Sor Fullarda trencà el vincle que més m'unia als cavallers. Tots anaren a trobar-se a ells mateixos, literalment; caminaren cap-cots xutant les pedretes del camí per si al dessota s'hi descobrien extraviats. Regiraren el camp de punta a punta. N'hi hagué que reeixiren en la recerca, però les peces no acabaven d'encaixar. En fi, desaparegueren per sempre més, en forma d'autèntics cavallers migpartits. Tots menys en Gimfrau, o el que quedava d'ell, que es quedà al meu costat. No volgué despullar-se més en presència d'altri, o en presència meva, però era el mateix. No quedava ningú. Ell hi havia perdut molt, en la contesa.

Havíem de refer-nos de tot allò, però com? Jo volia complaure'l però m'era impossible. N'Arinyolà hi posava dedicació, però es donava cops de cap contra la realitat. M'acompanyava a tot arreu i se m'arrapava a la cama com un gos en zel que no acaba de trobar el camí. De resultes de l'escabetxada, projectava en mi les seves frustracions. Desitjava tant recuperar-se d'aquell infortuni! El veia que posava totes les forces en concentrar-se, es posava vermell de l'esforç. Amb molt d'èmfasi, esma i força de voluntat, en un d'aquells esforços sobrehumans, com un bolet, plop!, li cresqué una punta nova. Jo no sé si li sortí un tros de budell o si realment se li regenerà el pinetell. Misteris de la natura.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

L'aixecament foixard (XXVIII)

No és gaire difícil d'imaginar que tot plegat va acabar com el rosari de l'aurora. Una remor provinent de l'est em despertà. Semblava una cascada, una ventada entre les fulles o el rum-rum d'en Gimfrau amplificat. Cada cop era més forta. S'acostava inexorablement. Clac, clac, clac. No sabíem de què es tractava però venia del bosc. Ens vam posar en guàrdia i ens vam mirar els uns als altres amb ulls d'esglai. Érem cavallers, però teníem por. Ho reconec, érem uns mitja-tites i, despullats com estàvem, encara era més evident.

La venjança de la Fullarda de les Foixardes no tenia aturador. Volia aixafar tots els homes que havia conegut, prendre'ls la virilitat, desbrossar-los d'estultícia, castigar-los per la penúria que havia hagut de patir només pel fet d'anar de flor en flor, com les abelles. Però ella s'havia convertit en abella reina, en la més inspiradora de les Foixardes, que la seguien amb l'ànim esbatanat. La Regarda havia anat explicant maldats dels cavallers a les Foixardes, neòfites en la masculinitat. Tot el que sabien dels homes ho havien après de la ressentida Fullarda, que els havia explicat que per calmar el delit dels homes, i de retruc, el seu, havien de menester unes tenalles.

Clac, clac, clac. La remor de l'aixecament foixard s'apropava. I nosaltres sense saber el fat que ens esperava. El bosc canvià de color en un 'plis' i les fulles passaren del verd al vermell. No, era una munió de foixardes que es barrejaven en l'espessor. S'acostaven assedegades, fulgurants. L'adrenalina les feia escopir i escopir, cosa que esparverà els meus amics cavallers. Ai uix! Clac, clac. Les mongetes, tenalles en mà, s'abraonaren a sobre nostre tot cridant: 'Calma'm, cavallera!' i 'Mostra'm la cosa!'

En el regne de la confusió, tot es viu a càmera lenta. Així fou com vaig poder observar amb detall, com si la cosa no anés amb mi, l'escapçament general dels membres de la meva troupe de cavallers a mans d'un eixam de monges de vermell. No quedà ningú sencer, excepte jo. Tampoc en Gimfrau. ¿Que com vaig aconseguir preservar la meva integritat? Ben fàcil: em vaig tapar amb la flassada.

Quan el clac clac s'acabà, aparegué na Fullarda, triomfal, virginal, que anà recollint un per un trossets dels meus amics cavallers, que van esfumar-se plorant cap al bosc. Si n'eren, de mitja-tites! Més que mai. La Regarda recomptà els trossets i en regalà un a cada mongeta. Per alguna estranya raó, les mongetes no se sentiren sadollades. Com és que el seu ventre continuava regurgitant? Es giraren cap a la Fullarda inquisidores. Per què se sentien més tenallades elles que ells? Que potser na Regarda les havia utilitzades per executar la seva venjança personal? Les havia engalipades! Havia despertat en elles la fam hormonal i els havia tret la mel dels llavis. Seria l'última cosa que faria com a dama de les Foixardes. Les germanetes de la vermellor arrossegaren la Regarda pel cabell fins al convent, on viuria un dels finals més esgarrifosos que s'han llegit mai. Us l'explicaria, però les Foixardes no el deixaren escrit, per allò de la dislèxia.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

El convent de les Foixardes (XXVII)

Les monges del convent de les Foixardes no parlaven gaire entre elles, perquè ja parlaven prou amb Déu. Vestien un hàbit vermell, perquè la fundadora del seu orde, Foixa d'Arda, mai va estar d'acord amb què el blanc fos virginal i pensava que el roig de la sang s'esqueia més, i també era més sofert. Què hi havia més pur que la sang de Crist?

Les monges aprenien de tot: llegir -però no escriure, perquè Foixa d'Arda fou dislèctica-, plantar cols i pastanagues -però no bròquils ni raves ni res que fos masculí-, descosir -però no cosir, perquè na Foixa observava que només Déu pot crear- i escopir -perquè a la d'Arda, ja de gran, li queia la bava i no volien assemblar-s'hi en això-. De fet, quan parlaven, que era poc, ho feien només amb paraules de gènere femení. No tenien plats, sinó plates; ni gots, sinó copes; ni tampoc crucifixos, sinó creus. Si no trobaven la paraula, feien servir 'cosa'.

El convent era ple de proscrites de l'amor, poetesses sense inspiració, vídues virginals, màrtirs de cor i presoneres de la vida, totes per vocació. I ara, també fetilleres. L'arribada de na Fullarda Regarda commocionà el convent, era l'única que havia extraviat la puresa, i de quina manera. Així que totes s'interessaren per les experiències virils de la Regarda, per les tonalitats, les mides i les textures d'aquella cosa que encara que tingués nom femení preferien continuar anomenant cosa.

La nova Fullarda de les Foixardes, adonant-se que tenia informació i que la informació és poder, va anar dosificant els coneixements que havia adquirit pels castells de la contrada a canvi de guanyar llibertats dins el convent. Ja no menjaria només rosegons de pa sucats amb llet. Ella vestiria de blanc. Ben aviat, les monges li descosiren el millor vestit que la Regarda s'hagué emprovat mai. Així fou com totes i cada una de les monges, amb cada detall que escoltaven de la fetillera, experimentà un delit creixent a les entranyes, un nou món que maldava per esclatar al seu ventre, una ànsia incandescent que feia trontollar les parets mil·lenàries del recinte monacal. Ahhhhhh, un crit comunitari refilava claustre enllà cada nit i s'espargia amb el vent fins a les orelles dels meus amics cavallers, i les meves mateix, i sentíem atemorits com creixia una brasa a l'altra banda del bosc que ens escalfava la pell fins al límit de socarrimar-nos.

¿Podrien contenir tanta cremor, les Foixardes?

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Fullarda Regarda (XXVI)

Fullarda Regarda anava de cavaller en cavaller com si fos jo mateix. I esclar, constituïa una competència que no em podia permetre. Perquè jo sóc dels que no vull ingerències en el capteniment del meu partenariat. Així que vaig demanar a un dels meus criats que l'acusés públicament de follia i subrepció. De seguida, tothom sospità d'ella i començaren a córrer enraonies tèrboles i funestes amb na Fullarda de protagonista. Passà a ser Fullarda la Fetillera. La férem tancar en un convent, a purgar-se. He de dir que, pel meu bon cor, em vaig preocupar perquè no passés gana i vaig disposar que cada dia li llancessin, des de la distància, rosegons de pa sucats amb llet. A la Regarda, l'engolí l'oblit. I els meus cavallers continuaren sent això, meus.

Recomptes (XXV)

L'amistat amb en Gimfrau grinyolà. No tinc més remei que contar-vos aquell episodi vora el castell. N'Arinyolà comptava brins d'herba a mig matí quan vaig arribar. Em féu una proposició. Em proposà d'ajudar-lo a comptar l'herbei. Vam deixar la roba a una banda -em pregunto per què ens vestíem al matí si sempre ens acabàvem despullant per sentir la brisa acariciar el pelam del pit-. Davant l'envergadura de la comesa, vaig intentar reformular l'objectiu: I per què no ens posem a comptar els nostres pèls, que acabarem abans? En Gimfrau accedí i vam començar a escanejar-nos la pelussera. Jo tenia més feina que ell, perquè els d'Arinyolà tenen l'esquena peluda. Però vaig iniciar el recompte pel braç, i vaig anar pujant. Ell em feia la zona ventral. Cansat de l'avantbraç vaig llançar-me a repassar-li la cuixa, però una i una altra vegada em descomptava quan arribava al capdamunt. Ell comptava en silenci, movent els llavis durant l'enumeració. Jo diria que comptava en francès, quatre vint disset, quatre vint divuit... encara que no les tinc totes, també pot ser que no sabés comptar a partir d'un cert número, i d'aquí l'interès en practicar. Així passàrem hores i hores. L'espessor no m'aclaparava, era més un repte que un entrebanc. Al cap del dia ja estava rastrejant-li la patilla quan l'alegria s'esvaní: en Gimfrau d'Arinyolà, l'harmoniós, el dels 737.494 pèls al pit, també tenia pèls a les orelles! Oh, natura ignominiosa! Qui podia continuar amb aquell encàrrec amb tal greuge per als sentits?

dilluns, 12 d’octubre del 2009

D'enterraments i fullaraca (XXIV)

D'idiomes no en sabíem. Ni el nostre. Però dialogàvem amb els pistils, la saba i la clorofil·la. Agafàvem fulles seques del terra i jugàvem a cobrir-nos per espantar els animalons passavolants. Gratàvem la terra per buscar cucs i dipositar-los a l'esquena de l'altre, al clatell, a veure quin arribava primer a l'altra banda de la columna vertebral. Més d'un cop, algun cuquet espavilat s'havia colat per llà on no tocava, entre natja i natja. I ens enfilàvem als pollancres per dormir-hi fent equilibris impossibles. A la platja, també ens enterràvem amb la sorra, primer un i després l'altre, i després ens ajudàvem a treure l'arena emprenyadora a trenc d'ona. 'Espera que te'n queda una mica aquí!', 'ep, que te la trec', 'en tens per tot arreu'. Semblàvem mones traient-nos polls. Ens eixugàvem amb el sol i per treure'ns la sal ens llepàvem mútuament.

Plovia (XXIII)

Si m'ho demaneu així, no us puc dir que no. Voleu saber què va passar entre en Gimfrau i jo. Voleu saber si quan dic amistat vull dir amor i si quan corríem despullats pel bosc buscàvem bolets o rostollàvem. Satisfaré la vostra avidesa explicant-vos aquella petita anècdota que il·lustra tan bé allò que sentíem l'un per l'altre. Plovia aquell dia, perquè sí. I en Gimfrau va relliscar. Crec recordar que va trepitjar una granota i va caure. Evidentment, anàvem sense roba, per sentir com la natura trucava per entrar als nostres cossos. Toc toc, feien les gotes. No, no em va caure al damunt. Va caure de cul i va anar lliscant per les pedres molles, pendent avall, entre les falgueres. Jo vaig sentir el cop com a meu i no vaig poder evitar solidaritzar-me amb en Gimfrau, així que vaig llançar-me de cul pendent avall, per viure la mateixa experiència i que no se sentís sol, o almenys el més acompanyat possible en la solitud de la caiguda. Toc toc. Tots dos, amb el cul encetat i l'esquena esquinçada, ens vam quedar quiets sense dir res, estirats de costat, de panxa enlaire, amb el cel caient-nos a trossets, perquè sí. Nus i nuats, vam tancar els ulls per sentir el mal de l'altre intensament. I un instint visceral ens va impulsar a llepar-nos les ferides.

Art (XXII)

Jo, Sunyer de Vànova, em cobria amb una flassada. A les nits, feia fred. Els altres no podien dissimular el tremolor. Vaig pensar que podria dedicar-me a cosir flassades, les unes amb les altres, per tapar-nos tots amb la mateixa. I així ho vaig fer. I cada nit, a l'hora d'anar a dormir, acotxava tots els cavallers, un per un, i m'estava a la vora fins que s'adormien. Quan m'ocupava del segon, es despertava el primer i quan aconseguia adormir el quart, es llevava el tercer. A la fi, em tapava jo. De bon matí, jugàvem a fer peuets. No revelaré què havia arribat a passar allà sota, quedarà entre la flassada i el Sunyer. Només us puc dir que en Gimfrau tenia uns unglots com closques de musclo i una vegada em va fer un tall a la cama, petitet però profund. Encara tinc la cicatriu. És tot el que em queda d'en Gimfrau, la seva signatura, d'autor. La seva obra mestra, jo.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Resumint (XXI)

Estava jo comptant les hores, pensant en què podia oferir-li jo a n'en Gimfrau. Resumint, jo era un cavaller, tenia un cavall, un castell, quatre serfs, un hort i sabia tocar el banjo. I sense resumir, la meva vida consistia en el mateix. Vaig pensar que, a l'hora d'explicar la meva vida a n'en Gimfrau, per si de cas, la resumiria, perquè així semblaria que descartava alguns elements i dissimularia la buidor. Vaig atansar-me an Gimfrau i li vaig preguntar en què consistia la seva vida. Em va dir que era un cavaller, tenia un cavall, un castell, quatre serfs, un bosc i sabia llegir. Ah, i que em tenia a mi.

dijous, 8 d’octubre del 2009

L'home més guapo del món (XX)

Algun home al món és el més guapo. La qüestió és que ell no ho sap. Jo vaig decidir anar-lo a trobar. No em va costar gaire, doncs jo havia voltat molt món i l'home del banjo tenia molts punts per ser-lo. Sí, definitivament, no hi havia dubte que era l'home més guapo sota la capa del cel. Qui, sinó ell, m'ho sabeu dir? Però, què havia de fer-ne, d'aquesta valuosa informació? Anar, i dir-li: 'Eh, home del banjo, que sàpigues que ets l'home més guapo del món'? Si la informació és poder, jo era totpoderós i ell, l'home més guapo del món, encara que ho ignorés. Junts fèiem un tàndem únic. Per bé que ell era un ignorant, jo suplia aquesta mancança i ell completava la meva bellesa fins a la perfecció perquè la seva presència m'il·luminava i em feia sortir de la penombra. Em convertia en l'home més guapo del món. Ep, però qui era més guapo, aleshores? Ell o jo? L'ou o la gallina? El que és clar és que no hi pot haver dos homes més guapos del món. Però jo em sabia el més guapo al seu costat, cosa que em situava un esglaó més amunt, pel fet de saber-ho, sabeu? Per això, sempre que em venia a tocar el banjo li feia notar l'aparició d'arrugues que no tenia, la mala cara que no feia o lamentava la presència d'unes canes que en realitat no feien sinó que convertir-lo en més guapo i interessant.

Fins el dia en què en Gimfrau va trobar-se amb el joglar i li digué:
-Que no ho saps, que ets l'home més guapo del món?
Aquell dia vaig començar a fer ulleres i em va sortir papada.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

L'home del banjo (XIX)

En haver recuperat l'atenció exclusiva d'en Gimfrau, el meu interès va canviar. O, si més no, es va diversificar. En aquell temps aparegué a les nostres vides un joglar que vagava de cort en cort, un poeta de mirada. Tenia múltiples noms, a cada castell se'n construïa un de nou i llegendari. I jo que m'enamoro de les pedres, vaig sentir una mena d'atracció intel·lectual vers aquell jove formós que em tocava instruments. A mi em va deixar que l'anomenés com volgués. Però jo no em vaig atrevir a posar nom a una cosa tant bella, cap nom li faria justícia. Tocava el banjo com si fos una extensió d'ell mateix. Vaig demanar-li que m'ensenyés a tocar-lo, ell que en sabia tant. Llavors me'l posava a la falda, se'm posava a darrere i col·locava les meves mans allà on tocava perquè l'instrument excel·lís. Jo m'interposava entre el seu banjo i ell, i em deixava portar. Posa el dit més amunt. Veus com vibra? Ara, ara, així m'agrada! I així interpretàvem pentagrames d'amor.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Del meu servei de bugaderia (XVIII)

Jo li rentava la roba, l'estenia i me la quedava mirant fins que s'assecava. Em posava les seves samarretes imperi i m'aulorava a mi mateix, imaginant-me que el meu cos era el seu. Em posava la seva calça curta i comparava com l'omplia ell i com l'omplia jo. Després me la treia, la planxava i li la donava. Òbviament, quan el veia vestit pensava en quan l'havia portat jo posada i sentia que tots dos la vestíem alhora. Bé, tot aquest procés de bugaderia el feia sempre després que m'entregués les peces brutes, per rentar, i quan jo les havia dut posades uns quants dies i unes quantes nits, sota l'armadura. Fins que s'esvaïa l'aulor d'en Gimfrau. Tant si me la posava jo, com si ho feia ell, la roba sempre estava usada. Les samarretes duien enganxats pèls del pit d'en Gimfrau. Jo els recollia un per un i els desava en una capseta. Al cap d'unes setmanes els planxava, en feia feixos i els convertia en trenetes que em lligava als cabells com si fossin extensions.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Dels seus talons (XVII)

És moment per explicar-vos com va anar el primer dia que en Gimfrau em va permetre fer-li un massatge als peus. Un bon dia es vestí amb espardenyes d'espart roses, a retaló. Quan voleiàvem despullats no em fixava en els seus peus, però ara que anava de tèxtil només li'n podia admirar els talons. I quins talons, els d'en Gimfrau! Li ho vaig comentar:
-Quins talons que tens!
-T'agraden?
-Ben rodons!
-Toca, toca.
I li vaig engrapar els talons com qui sospesa un préssec per avaluar-ne la maduresa. S'esdevingué que, en tenir-lo ben agafat pels talons, en Gimfrau experimentà un gran alleujament; una sensació d'esgarrifança li recorregué el cos, de punteta a punteta, d'extremitat a extremitat i més enllà. No sabia que les meves mans podien ser l'origen de tant de plaer. I vaig sentir la necessitat de convertir aquella experiència en periòdica. Qui no hauria fet el mateix, per una amistat com la nostra, qualsevol? Amb molta cura, li vaig extraure les espardenyes d'espart roses, les vaig flairar amb curtes i repetides inhalacions, tal com s'han de flairar els bons vins, i vaig col·locar delicadament els seus peus al meu ventre, per donar-los escalf. Aleshores vaig tenir més a prop els bessons.
-Quins bessons més ben posats!
-T'abelleixen?
I vaig emprendre una suau i rítmica frega, amb deteniment, mirant de no estirar-li els pels. Vàrem canviar de postura, perquè em vaig animar i li vaig proposar d'aplicar el mateix procediment a les cuixes. Vaig haver-les-hi de separar, per arribar a tots els racons, acaronant-li els músculs, que tenia molt tensos, pobre.
-Quines cuixes!
-Oi?
-I quin bé de Déu!
Els sons guturals que emetia en Gimfrau no em deixaven aclarir si es tractava de roncs perquè s'havia adormit, d'efectes del desentumiment o de gemecs de ves a saber què. Tot acabà amb un sospir sincopat.