Sobre tradicions i populeses (LXI)

Potser us farà bé saber que, de bo de bo, només he congeniat de veritat amb una persona, i no és cap de les q'us he presentat. Son nom era Belluc Cavalluga i ballava danses tradicionals i populars quan les danses tradicionals i populars encara no eren ni tradicionals ni populars. Faixa, gralla i espardenya de set vetes. Ens vam fer molt. L'ajudava a cargolar la faixa i a fermar les vetes, cama amunt. Qui balla i canta massa té el cap de carbassa, deia la meva àvia. Quan el recordo penso més en un carbassó, però potser és la meva memòria que me la vol jugar. I dansàvem, i tant si dansàvem! Em feia ballar tot de danses que jo no coneixia ni remotament. Taló, punta; taló, punta; punta, punta; taló, punta. Volta i volta i comencem. Anàvem posant en pràctica tots els passos coneguts i moviments que inventava. Vam deixar de caminar pel bosc, tot eren saltirons, que si t'agafo per 'quí, que si et deixo anar una mica, que si llisco fins allà, i ara un giravolt adés adés sincopat. No sé com dir-ho, no sabia que jo mateix tenia tanta gràcia en el moviment. Com és possible tant de ritme?

Sobre Déu, ves quina cosa (LX)

-L'he morit! L'he morit! He morit la poesia! -van cridar els ecos de la vall amb mi. La poesia, instrument malèvol per cantar l'amor carnal, la impuresa i l'obscenitat dels cossos voluptuosos en solfa. Em va servir de redempció pels pensaments viciosos que mai hagués recreat mentalment, encara que teniu raó que eren pocs, i per la lascívia inherent a l'impuls creador, a la vanitat, vaja. Vaig matar la vanitat que rau en tota escriptura. Perquè jo abominava allò que és va. Perquè el món no es mereixia la poesia si jo no la podia haver. Perquè era el meu món i jo hi era Déu. Qui no ha sigut mai Déu del seu negociat?

Era curiós matar la vanitat sense matar-me a mi. Però per això hom és Déu.

De com vaig matar la poesia (LIX)

Vaig matar la poesia. Els versos, els del poeta o els meus, eren massa intensos, massa atavisme per la realitat circumdant, massa emocions per un deler tan feble com el meu. I me'ls vaig menjar. Vers a vers, rima a rima, vaig anar engolint les paraules, les figures retòriques i els dodecasíl·labs amb mansuetud, sense exaltacions. Fins que no en va quedar rè. De les metàfores en vaig fer xixines, amb les dents, vaig mastegar la melodia dels mots, i em vaig permetre la llicència de fer un rot en forma d'inspiració prosopopeica:

I tu no hi ets,

no hi ets tot.

De com l'amor de veritat es manifesta en forma de poema grotesc (LVIII)

Em parlava d'anàfores, polisíndetons i al·literacions, però se'm feia molt repetitiu. Preferia que m'iniciés en els encavalcaments, què voleu que us digui, o encara millor, en les sinècdoques: agafar la part pel tot, posem per cas. I en aquests casos, evidentment, que no hi faltés una bona hipèrbole. El meu amic era tota una figura poètica.

-Va, pensa en l'experiència amorosa més intensa que hagis viscut mai, en l'amor de veritat, i resumeix què va passar.

Em feia molta vergonya reconèixer que no havia tingut mai cap experiència amorosa intensa, ja ho sabeu, i a més, no parlo mai de la meva vida personal. Així que no em vaig poder inspirar en dingú però vaig posar-hi imaginació, tot sigui per la poesia. Com devia ser, allò de l'amor de veritat?

M'has sembrat de mines,

i ara em trepitges.

M'has cobert d'espines,

i ara te m'abraces.

M'has punxat per dins,

i ara et dessagnes.

De quan vaig aprendre a interpretar metàfores (LVII)

-Mira -em digué-. Per ser un bon poeta has d'experimentar. I experimentarem junts, tu tranquil, jo et mostraré empíricament la creació literària, les fonts on brolla la inspiració, el ritme de les frases, les oracions més intricades, els mots més estimulants, els predicats que més s'ajusten als nostres subjectes. I practicarem metàfores. Va vinga, endevina què et vull dir amb aquesta:

Tu, poma,

jo cuquet.

-Bé -vaig fer jo-. Jo suposo que em vols dir que sóc com una poma i que les pomes tenen cor, i que tu ets un cuc i que els cucs ni tan sols tenen ulls. O sigui que jo et faré de guia espiritual de l'amor.

-Erm... bé, sí, però no hi llegeixes res més?

-Esclar, que com que no tens ni cor ni ulls no tens ulls per ningú.

-I alguna cosa més terrenal?

-Ah, ja sé què vols, dir, pillo! Quins acudits que tens! Ja sé què vols dir, tu, amb la poma i el cuquet, i amb això de terrenal! Vols dir que els cucs van per sota terra i les pomes vénen de l'arbre! Que tenim orígens diferents!

-Realment, estàs dotat per la poesia. Estàs molt ben dotat... -constatà-.

Muntanya (LVI)

Ens férem amiguets, convergència del destí. Ens escrivíem mútuament a l'esquena, però cada vegada havíem d'acostar-nos al rierol per netejar la pissarra improvisada. El sistema d'aprenentatge tenia algunes llacunes: ell mai no em podia corregir les faltes de la seva esquena. Però no vaig voler-lo contrariar. I a més, eren poemes pensats per ser recitats en veu alta:

Una gota caigué en un sim,

partida en dues, per les arestes devallà.

I les mitats se separàren,

com més avall, a més distancia.

Tu i io.

El poeta (LV)

Un poeta! Vaig apartar unes mates i el vaig observar mentre cantava. S'estava pentinant amb una mica de pinassa, emmirallant-se en un bassal. Ara taral·lejava una altra cançó:

Tu pistil, jo pistil,

convergència del destí

que, del pol·len, n'és mancada.

Jo estam, tu estam,

el mestral ens portarà

el fruit d'una altra flor...

Endut pel vent de l'emprenedoria, vaig fer un acte de presència:

-Hola! -vaig interrompre.

El jove formós, en edat de casar, es va girar i em va mirar com si amb la meva arribada triomfal hagués profanat el racó més íntim del seu ésser, hagués truncat el poema més bell recitat mai en aquells verals o hagués aparegut la criatura més apetitosa del món conegut i per conèixer.

-Ei -m'adreçà, jovenívol ell.

-Quins poemes més bonics que cantes. M'ensenyaries a escriure'n? Jo no tinc tant talent com tu, però ho puc intentar -vaig flirtejar tot esperant que em dugués la contrària.

-Segur que sí, gamarussot. No puc sinó accedir-hi. Veig tanta poesia en els teus ulls! -va concedir-me, en aquesta dansa d'aparellament literari. Això sí, per ser poeta, era una mica tòpic...

Em va donar una ploma, tinta i com que no teníem res on escriure, em va fiar l'esquena com a suport:

Acompanya'm,

que et mostraré el camí

de la plenitud,

de la immensitat.

Segueix-me

i veuràs la brillantor de la lluna

que ens subjugarà impàvids.

Atansa't,

i t'escapçaré el membre d'un mos.

Aquesta última estrofa no la hi vaig llegir. Se l'endugué posada.

De com cal deixar les conclusions a banda quan sona una tonada sense saber qui ni on l'interpreta de manera embriagadora (LIV)

Em vaig convertir en un cavaller errant, errant de comalada en comalada, d'erm en erm i d'elm en elm. Això era jo! Un cavaller errant per la vida. Tants i tants homes, el nom dels quals sabeu que no recordo, m'havien ensenyat alguna cosa profunda. Una conclusió vital, una sentència definitiva amb què pontificar, que no acabava d'extreure, per bé que la tenia a la punta de la llengua. Mentrestant, potser que continués aprofundint en el viatge iniciàtic, que ja em sortiria.

Belles fraules,

poncelles bonhomioses,

dringueu, danseu, voleieu,

sarbatanes de l'amor.

Una melodia morisca em foragità de les abstraccions que em subjugaven. Quina cara devia tenir aquella veu harmoniosa?

Dolces fraules,

grumollets de vermellor,

fruïu, fruïu, petites,

joies folles de mon cor.

D'on devia venir aquella música que m'embriagava? Mmm, quina cançó més bonica! On ets, cantor, et clamo!

Delitoses fraules,

farcellets de fruïció,

jo us en daré tres,

jo us en daré mil,

jo us daré vint mil petons.

A mi, a mi! Quina lletra més engrescadora. Hola? Quina tonada més melosa! Et conec? Quin cant més xamós. Ja m'he enamorat!

Ergasme (LIII)

Era flor d'un dia, no patiu. Allò nostre, fos què fos, va durar fins que vaig conèixer per primera vegada l'Ergasme. Dic per primera vegada perquè el vaig conèixer moltes vegades més. Em xuclava l'energia perquè havia d'estar molt per ell, me'l trobava per tot arreu. Que m'asseia a descansar, ja teníem n'Ergasme allà. Que pujava dalt d'un arbre per mirar l'horitzó, n'Ergasme en una branca. De bon matí, Ergasme; a mitjanit, Ergasme; abans de sopar, Ergasme; després de dinar, Ergasme! Ergasme, Ergasme, Ergasme, Oh, Ergasmeeeeee! M'agradaria poder-vos explicar com era, però se'm fa difícil de descriure: quatre cullerades de llum, tres petricons de plaer, un litru de relax, una punteta de suor i una llagrimeta de goig i de nostàlgia. Així el recordo jo, sempre tan sol d'esperit, amb la necessitat d'aferrar-se'm, a mi o al primer passerell del camí.

Bella

Avui recuperem aquest relat escrit el juliol del 2008.

Bella. La vista era esplèndida. Al voral, la pol•lució havia calat en les plantes, que havien deixat de ser verdes. A l’horitzó, una boirina grisosa, flaire de fum. Arbres pansits, flors sense llum, gespa esgrogueïda i la mar, sense fons, amb plàstic surant sobre un tèl oliós, membrana gruixuda estesa sobre un glop d’agror. Sorra de tots colors, brillant en un punt diferent a cada pas, petites engrunes somortes. Sorra cobrint les plantes, sorra damunt de sorra. Muntanyes de bosses de plàstic negres com l’atzabeja. Ocells amarats de suor, piulant amb gravetat, com d’afonia. El cel oferia aquell corol·lari tènue de boira i núvol tèrbol, on la fosca desdibuixa l’encaix amb la mar. El sol més malaltís cremava els núvols per dalt i els esblaïmava. Una gata verge miolava delitosa ran de mar amb crits histèrics de nadó. Sense aturador. Un tuf com de quitrà marcia el moment. La pesantor pal·lidia l’aire pèrfid de baf amortallat. I enmig del paisatge, esplèndid, tu. Bella.