Farlupí Farlupí (XLV)

De tots els cavallers que recordo d'aquella època, cap no va deixar tanta petjada com en Farlupí Farlupí. Era pescador. Tenia una barca. Salpàvem a la mar. Pescàvem a la mar. Ens gronxava la mar. La mar ens feia tot el que ens podia fer, i nosaltres ens deixàvem acompanyar pels seus moviments, en un marejol de vivències més aviat salades. Era un llop de mar, udolava. Amb tots aquells tatuatges als braços. Visquérem una amistat ultramarina, dins i fora de l'aigua, fonda, fonda fins a l'abisme. Les onades ens gronxaven i nosaltres a elles. En creàvem de noves que s'expandien fins ben enllà. Ens enfilàvem al pal major per atalaiar tot aquell bé de déu d'immensitat. Sentírem l'aïllament, caminàrem per l'aigua, fregàrem l'escuma, es reflectiren els estels a l'aigua en un vaivé sideral. Vaig quedar enrampat en la seva xarxa. I m'ancorà.