La senzillesa del món (XLVIII)

Per què era tan complicada la senzillesa del món? Jo tenia ganes de fer petons a tort i a dret, d'arribar i besar i besar. Adesiara un rampell m'hi abocava. Per què havia de refrenar-me com si fos un desfici llord? Un dia vaig fer-ne la prova, que em reportà un regalim de sang al nas i un blau al costat. Però un de cada deu intents fructificava i jo no era dels qui defallien al novè. Per què era tan escadussera la bellesa al món? Nou de cada deu intents no coincidia amb els ideals del cànon de set caps de Policlet. Topava amb xics, tics, mics, camacurts i ballarics. En fi, que no es pot dir que la ventura m'acompanyés. Però ai las, quan s'ajuntaven la sort amb tots els caps necessaris a la faisó clàssica! Allò era verament una filigrana del destí que m'obligava a postrar-me, de bocaterrosa, en senyal d'humiliació.

Aquest cúmul de causalitats fou el que em conduí fins an Farlupí, que se'm morí. Us adoneu ara de la magnitud de la tragèdia?