En Farlupí i la mart (XLVII)

Vagi per endavant que en Farlupí se'm morí. En el moment més dolç de la nostra existència coincident. En Farlupí Farlupí, el cavaller mariner, se n'anà. Se n'anà a buscar pops sota l'aigua i morí aufegat. Aufegat per un pop, que li tapà tots els orificis amb les ventoses. La vida no és compatible amb l'obstrucció d'orificis. Almenys no de tots alhora.

Vaig plorar tot un mar. Se n'anava just quan havia començat a distingir la proa del babord.

-Per què em fas aixòs? Per què t'enduus amb tu els teus records de mi?

Vaig haver d'improvisar. Si l'abocava a l'aigua se l'acabarien menjant els peixos per mi i jo no estava disposat a deixar que ningú més li clavés queixalada. En Farlupí era més meu que mai. Ell anava dient que no amb el cap, amb el vaivé, però era més meu que mai.

Cendres, hauria de cremar-lo abans no comencés a canviar de colors, amb aquell sol a la coberta.

-I tu no hi ets, no hi ets tot -vaig recitar.

N'hauria d'escampar les cendres al mar, no per la cosa romàntica d'un mariner que retorna al mar, no hi havia gaire més opció. Érem a alta mar. Bé, aleshores ja no érem, només hi era jo. D'en Farlupí només en restava el cos, els tatuatges, la natura morta. Inerta, sí, però quina natura! I quin malbaratament!

Vaig fer la crema de Farlupí. Abans li vaig espellar els trossos amb tatuatges, els assecaria al sol i em folraria el sarró, per recordar-lo per sempre més.

Una persona crema igual que un porc, primer fa olor de cabells socarrimats i després de carn, de què si no? Interpretarem que la vostra sensibilitat quedaria afectada si us en contés els detalls. Almenys deixeu-me dir que em va costar de separar les cendres de la fusta amb les d'en Farlupí, però com que en Farlupí quedà ben reduït, com quan fas una sípia a la planxa (em sembla que una sípia no seria el millor exemple, tenint en compte les circumstàncies de la mort d'en Farlupí), doncs, com que en Farlupí quedà ben reduït, vaig engrossir el piló amb la cendra sobrera, el que alguns dirien per fer 'bultu'. Jo penso que en Farlupí no era al piló de cendra. Em va semblar veure'l marxar amb el fum, cap al cel. El fum sempre va cap al cel i jo no sóc científic, però diria que es deu acumular tot el fum del món més amunt del cel. Per això a la nit és fosc. Allà se n'anà en Farlupí.

Per si de cas no fos així i en Farlupí continués a les cendres, igualment les vaig llançar al mart. El vent em va fer un últim favort. M'envià una mica de Farlupí a la boca. En Farlupí tornà a mi. Fou la darrera vegada que se'm ficà a la boca, saladet com sempre. La darrera vegada que el vaig llepar. I vaig empassar.