De com la veritat és cruel amb els homes justos (XLIX)

És urgent que sapigueu que quan vaig tornar a la costa m'esperaven un parell de bordegassos que em menaren fins a una garjola, acusat d'haver-me cruspit en Farlupí. Havia corregut la brama que jo era un cavaller que, sota la parença d'anar cercant algú que em mossegués, era jo qui clavava queixalades al proïsme. Això, o algun porta-platets em volia mal. Em seguiren la pista per camps i boscos (on anaren trobant cavallers apedaçats; quin cavaller no n'estava en aquelles contrades?) fins a la mar, on uns pescadors els informaren que havia marxat amb en Farlupí mar endins.

-T'has menjat en Farlupí? Contesta!

I jo, que no dic mai mentida:

-Sí, no ho he pogut evitar. Se m'ha ficat a la boca sense voler.

Em declararen culpable i em confinaren a una gàbia penjada d'un pal, a dos metres d'alçada, perquè em podrís i se'm mengessin els animals, aital fou mon turment i vituperi. M'assignaren dos escarcellers, el de dies i el de nits, per impedir que dingú em llancés molletes de pa o m'atansés porronets de garnatxa. Hi eren debades. Se m'escarnia per haver arrencat llengües d'un mos, dits, cabelleres i membres diversos. M'acusaren fins i tot d'haver escapçat cavallers infortunats, sobrevivents migpartits de batalles cruentes i altres destins tràgics. Sunyer de Vànova, l'ase de tots els cops, fou bescantat a la intempèrie. Em llançaren pedres, peles de plàtan (que roseguí), escopinades (que també roseguí) i efluvis corporals diversos, amb la permissivitat i complaença dels meus guardians, nuls en magnanimitat. Vaig haver de trobar conhort en mi mateix, com en l'adolescència, car no tenia res més a fer.