dijous, 18 de febrer del 2010

Sobre Déu, ves quina cosa (LX)

-L'he morit! L'he morit! He morit la poesia! -van cridar els ecos de la vall amb mi. La poesia, instrument malèvol per cantar l'amor carnal, la impuresa i l'obscenitat dels cossos voluptuosos en solfa. Em va servir de redempció pels pensaments viciosos que mai hagués recreat mentalment, encara que teniu raó que eren pocs, i per la lascívia inherent a l'impuls creador, a la vanitat, vaja. Vaig matar la vanitat que rau en tota escriptura. Perquè jo abominava allò que és va. Perquè el món no es mereixia la poesia si jo no la podia haver. Perquè era el meu món i jo hi era Déu. Qui no ha sigut mai Déu del seu negociat?

Era curiós matar la vanitat sense matar-me a mi. Però per això hom és Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada