I tu no hi ets,
no hi ets tot.
dimecres, 17 de febrer del 2010
De com vaig matar la poesia (LIX)
Vaig matar la poesia. Els versos, els del poeta o els meus, eren massa intensos, massa atavisme per la realitat circumdant, massa emocions per un deler tan feble com el meu. I me'ls vaig menjar. Vers a vers, rima a rima, vaig anar engolint les paraules, les figures retòriques i els dodecasíl·labs amb mansuetud, sense exaltacions. Fins que no en va quedar rè. De les metàfores en vaig fer xixines, amb les dents, vaig mastegar la melodia dels mots, i em vaig permetre la llicència de fer un rot en forma d'inspiració prosopopeica:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
benvolgut sunyer, no us podeu menjar els versos perquè vos mateix sou poesia... en forma d'eructe, de ventositat, d'aire... quines grans paraules! jo no ho hauria dit millor...
ResponElimina