dimecres, 17 de febrer del 2010

De com vaig matar la poesia (LIX)

Vaig matar la poesia. Els versos, els del poeta o els meus, eren massa intensos, massa atavisme per la realitat circumdant, massa emocions per un deler tan feble com el meu. I me'ls vaig menjar. Vers a vers, rima a rima, vaig anar engolint les paraules, les figures retòriques i els dodecasíl·labs amb mansuetud, sense exaltacions. Fins que no en va quedar rè. De les metàfores en vaig fer xixines, amb les dents, vaig mastegar la melodia dels mots, i em vaig permetre la llicència de fer un rot en forma d'inspiració prosopopeica:

I tu no hi ets,
no hi ets tot.
Publicat per a

1 comentari:

  1. Maria Mandonguilla de Dalt17 de febrer del 2010, a les 15:52

    benvolgut sunyer, no us podeu menjar els versos perquè vos mateix sou poesia... en forma d'eructe, de ventositat, d'aire... quines grans paraules! jo no ho hauria dit millor...

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)