Aquell dia et podies mirar el sol directament. L'amor va decidir fer vaga i la verdor de les fulles es va apaivagar. Posaves la boca a l'aixeta i en sortia aigua tèbia. Els vidres del món es van entelar, igual com ulls dels gats i dels gossos. Els homes vam deixar d'estar en zel. Tothom es va llevar amb mal de cap i amb les cames entumides. Les secretàries alegres deien bons dies secs i els netejavidres entercs de la Diagonal es van asseure a dormir. Els nens van deixar de botar les pilotes de camí cap al cole. Sense amor, no hi havia música, i sense música, el dia era somort.
Però, qui ja vivia somort va experimentar una sensació nova. Va veure com el món es posava al seu nivell, que compartia amb la resta de la gent la grisor i la monotonia. I això el va empentar cap amunt. Li va insuflar vigor a l'ànima i va començar a cantar...
Era abominable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada