Ja recordo per què sento aquest amor cap a les hamaques. De petit en tenia una de blanca, plena de nusos, que anava d'arbre a arbre al sorral de baix de la torre dels meus avis, a Sant Pere de Ribes. N'hi cabíem uns quants. Era una època feliç. Al costat del sorral hi havia un hortet. M'imaginava com creixien les pastanagues sota terra (va ser el meu primer pensament lasciu). Un cop em vaig posar a plorar perquè em pensava que l'etiqueta del pijama, que em rascava el clatell, era una abella. El terra era ple de pinassa i de formigues de mida gran que el meu germà jugava a matar amb un encenedor i un aerosol. M'hi vaig passar mesos sencers als estius veient cada tarda Cristal i jugant amb els avis al dòmino (a la garrafina, una paraula que no he utilitzat mai més). Jo creia que m'afegia a les seves partides diàries, però en realitat els avis hi jugaven perquè hi era jo. Dins d'un pot blau hi guardaven les galetes que sucava a la llet de quatre en quatre. Encara avui en menjo de la mateixa marca, de sis en sis, però el gust d'aquelles mai no ha estat superat. Nant amb bici sense frens hi vaig deixar un tros de dent que encara em falta (deu ser per llà) i m'hi vaig partir el llavi superior. Fixeu-vos-hi.
La iaia mirava el Cifras y letras. Quan jo era nen, la iaia tenia més pit. I m'hi adormia al damunt. L'avi el que tenia era panxa, com la que vull tenir jo de gran (de molt gran). Hi reposava el cap i escoltava com li retrunyien els budells. A mi no me'ls escoltarà ningú. Però arribarà el dia en què em compraré una hamaca i em balancejaran els records. Vull morir així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada