Malabaristes

Si n'era un malabarista, que llançava ben amunt les pilotetes per compensar la curta estatura. D'aquelles persones que es toca el pit mentre parla, amb la mà per dins la camisa mig oberta, vinga a fregar la panxa com un hàbit durant mitja conversa. Gestos que denoten que alguna cosa no va bé, de satisfacció d'un mateix. Ben bé es podia estirar els calçotets per posar-ho tot a lloc allà mateix. Vulgar, parlava molt, deia poc. Cada tarda anava al parc de la Ciutadella, a passar l'estona entre gossos, pollosos i gossos pollosos. Un rodamón havia dormit sota el mamut, aquell pobre animal desbancat pel gat del Raval. La Ciutadella és un parc que de petit sembla gegant i que després descobreixes que ja s'ha acabat abans de començar, tan ple de gent fent iogues estranys, amb aquells crits que vénen del zoo però que semblen més sorgits d'una sala de tortures. Els hivernacles haurien de preservar els ciutadans de la calor, que desconsola. I el general Prim cridant que volem córrer massa i podríem caure, un advertiment al Parlament, allà a tocar, ple de polítics malabaristes.