Hi havia una vegada un nen que va créixer envoltat de flors, de confitura, de colors clars i de música alegre. Esclafia a riallades sonores sense motiu i cantava cançons entendridores. Desconeixia la negrúnia que se li atansava. Un dia la foira se li va instal·lar a l'enteniment i va començar a fer llistes de paraules funestes. De mica en mica va anar oblidant les paraules boniques que en altre temps li evocaven les melodies de les arpes i els pianos i les olors del jardí. Al seu vocabulari només hi quedaven mots foscos i amargs. Pel seu cap no hi passaven insults; cap ni un. Però s'imaginava claus clavats al ventre, ulls buidats amb culleres, colls punxats amb plastidecors i mans cremades per planxes. Pensava en vísceres al bany maria, extremitats arrencades i escrots esberlats amb pedres punxegudes, en boques mastegant fulles d'afaitar i en llonzes de porc. El nas se li va tapar perpètuament i ja no podia flairar les fragàncies de l'entorn. De la sensibilitat, en va fer xixines. No es va pansir, es va podrir. Les ulleres delataven una ànima emmalaltida. Podria algun dia recuperar la brillantor als ulls, l'espontaneïtat del cor i la innocència perduda? I si és així, com?
Un bon dia de primavera va aflorar un mig somriure a la cara del nostre amic protagonista. Bé, no sabem si era un mig somriure o era l'efecte Kulechov. El cas és que va tenir una pensada: va agafar la llista de paraules negres i va canviar el significat de cada una d'elles. No recordava la paraula 'felicitat', però sí que associava la felicitat a 'negrúnia'. No recordava el mot 'content', però per ell estar content era estar 'deprimit'. A poc a poc, tot va tornar a lloc i el nen que va créixer entre flors va viure per sempre més en la negrúnia i la depressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada