Hi havia una vegada una pàtina en una paret blanca. Era petiteta. Ens hi podríem referir, si voleu, com a 'la petita pàtina'. Era negra com el color negre. S'assemblava a un 'topu', però no ho era. Era, com dic, una pàtina. No diré que la pàtina patinava, com espereu. No es movia, només s'engrandia; al mateix ritme que s'empetiteix el baf d'una respiració en un vidre. L'avanç de la pàtina per la paret era inexorable. S'anava estenent i estenent. No tenia aturador. Fagocitava la blancor de la paret sense miraments. Una paret d'una habitació sense portes ni finestres. La petita pàtina s'havia fet gran, havia passat l'adolescència patinil. Ara, l'habitació era més negra que blanca. En poc temps, irremeiablement, ho seria del tot.
Ja ho era, tot fosc, tot pàtina. No, la pàtina ja no hi era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada