Hi havia una vegada un nen que va créixer entre flors. El bosc li havia ensenyat com de bonica podia ser la combinació de les bardisses amb les maduixes, però també com de ferotge podia ser la frondositat i el sotabosc. Un dia, tot ensumant un crisantem en una clariana, va pensar que feia molt bona olor. Ensuma que ensumaràs, es va preguntar quina era la flor que feia més bona olor del món. Potser la rosa, el llessamí, el clavell? Va començar a fer una llista de flors oloroses per determinar quina d'elles emanava una fragància més embolcalladora; la que embriagava més. Sabia, d'antuvi, que no es podria decidir per cap perquè totes eren diferents, però igual d'encisadores. Malgrat això, va perseverar. Pensava que la millor aulor del bosc seria una barreja entre totes les flors. Va fer un ram ben gros per mirar d'olorar-les totes alhora, però es trobava que en flairava una o una altra, però mai totes juntes. Tot i això, ho intentava i ho tornava a intentar. S'havia convertit en una frenesia. Va acabar estornudant, marejat i sense poder distingir cap olor. Abaltit, va avorrir les flors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada