Agònica Patagònia

Hauria agraït que algú m'ho hagués explicat. M’advertís. Per això ara us en faig cinc cèntims. Hi ha boscos petrificats de pins encrespats, pentinats enrere amb laca. Pujols nevats, quatre brins d'herba groga, de tija curta, escopint la vida amunt. Vastitud hirsuta, tota a l'engròs en l’indòmit sud. Ara un riu congelat, ara una plana blanca. I aquí i allà matolls arrapant-se a la terra, engrapant-la perquè no s'enfonsi en l'oceà. Vaques negres, aigües grises, verdets sota rosada. Els llacs gelats són com blaus de cops propinats al terra. Què és allò? Un tronc, un cavall? Un centaure escapat d'enlloc. Veig una pedra brunyida pel sol, un bon roc de serrell enfarinat. Espera, que ara el cel és blau clar, plastidecor. Els arbres s'estarrufen. Arbres amb corones, nius molsuts de branquillons morts. I amb un cop de cap, al front emergeixen les muntanyes, llepades, amb moltes clenxes en ziga-zaga, ziga-zaga. Bufetades de fred. Còndors, carronyers, jo què sé! Vénen ganes de cridar. Viatjar és anar perdent de mica en mica la molta ignorància que arrosseguem. Els cotxes duen claus a les rodes, pel gel, però tot i això no volen, només rellisquen. Els llacs més grans no tenen peixos més grans.

A la Patagònia encerclen els llacs amb tanques. Els prats, cosits per filferro, estaca rere estaca. És un patchwork gegant que entapissa el sòl d’herbei ressec, esquitxat d’ovelles peludes. A cops l'arbust es transforma en ovella. El terra pren vida en forma d'estruç. De tant en tant, l'esquelet d'una vaca morta. Agònica Patagònia, que fins l’esmorteïda terra retrocedeix i s'escola, en el sentit contrari d’un rellotge de sorra, cap a la fi del món. I a la punta, a les arenes, el baf de la humanitat hi ha creat un núvol fosc. Austràlia és aquí. He oblidat Espanya.