Tu pistil, jo pistil,
convergència del destí
que, del pol·len, n'és mancada.
Jo estam, tu estam,
el mestral ens portarà
el fruit d'una altra flor...
Endut pel vent de l'emprenedoria, vaig fer un acte de presència:
-Hola! -vaig interrompre.
El jove formós, en edat de casar, es va girar i em va mirar com si amb la meva arribada triomfal hagués profanat el racó més íntim del seu ésser, hagués truncat el poema més bell recitat mai en aquells verals o hagués aparegut la criatura més apetitosa del món conegut i per conèixer.
-Ei -m'adreçà, jovenívol ell.
-Quins poemes més bonics que cantes. M'ensenyaries a escriure'n? Jo no tinc tant talent com tu, però ho puc intentar -vaig flirtejar tot esperant que em dugués la contrària.
-Segur que sí, gamarussot. No puc sinó accedir-hi. Veig tanta poesia en els teus ulls! -va concedir-me, en aquesta dansa d'aparellament literari. Això sí, per ser poeta, era una mica tòpic...
Em va donar una ploma, tinta i com que no teníem res on escriure, em va fiar l'esquena com a suport:
Acompanya'm,
que et mostraré el camí
de la plenitud,
de la immensitat.
Segueix-me
i veuràs la brillantor de la lluna
que ens subjugarà impàvids.
Atansa't,
i t'escapçaré el membre d'un mos.
Aquesta última estrofa no la hi vaig llegir. Se l'endugué posada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada