De quan vaig aprendre a interpretar metàfores (LVII)

-Mira -em digué-. Per ser un bon poeta has d'experimentar. I experimentarem junts, tu tranquil, jo et mostraré empíricament la creació literària, les fonts on brolla la inspiració, el ritme de les frases, les oracions més intricades, els mots més estimulants, els predicats que més s'ajusten als nostres subjectes. I practicarem metàfores. Va vinga, endevina què et vull dir amb aquesta:

Tu, poma,

jo cuquet.

-Bé -vaig fer jo-. Jo suposo que em vols dir que sóc com una poma i que les pomes tenen cor, i que tu ets un cuc i que els cucs ni tan sols tenen ulls. O sigui que jo et faré de guia espiritual de l'amor.

-Erm... bé, sí, però no hi llegeixes res més?

-Esclar, que com que no tens ni cor ni ulls no tens ulls per ningú.

-I alguna cosa més terrenal?

-Ah, ja sé què vols, dir, pillo! Quins acudits que tens! Ja sé què vols dir, tu, amb la poma i el cuquet, i amb això de terrenal! Vols dir que els cucs van per sota terra i les pomes vénen de l'arbre! Que tenim orígens diferents!

-Realment, estàs dotat per la poesia. Estàs molt ben dotat... -constatà-.