De com cal deixar les conclusions a banda quan sona una tonada sense saber qui ni on l'interpreta de manera embriagadora (LIV)

Em vaig convertir en un cavaller errant, errant de comalada en comalada, d'erm en erm i d'elm en elm. Això era jo! Un cavaller errant per la vida. Tants i tants homes, el nom dels quals sabeu que no recordo, m'havien ensenyat alguna cosa profunda. Una conclusió vital, una sentència definitiva amb què pontificar, que no acabava d'extreure, per bé que la tenia a la punta de la llengua. Mentrestant, potser que continués aprofundint en el viatge iniciàtic, que ja em sortiria.

Belles fraules,

poncelles bonhomioses,

dringueu, danseu, voleieu,

sarbatanes de l'amor.

Una melodia morisca em foragità de les abstraccions que em subjugaven. Quina cara devia tenir aquella veu harmoniosa?

Dolces fraules,

grumollets de vermellor,

fruïu, fruïu, petites,

joies folles de mon cor.

D'on devia venir aquella música que m'embriagava? Mmm, quina cançó més bonica! On ets, cantor, et clamo!

Delitoses fraules,

farcellets de fruïció,

jo us en daré tres,

jo us en daré mil,

jo us daré vint mil petons.

A mi, a mi! Quina lletra més engrescadora. Hola? Quina tonada més melosa! Et conec? Quin cant més xamós. Ja m'he enamorat!