Muntanya (LVI)

Ens férem amiguets, convergència del destí. Ens escrivíem mútuament a l'esquena, però cada vegada havíem d'acostar-nos al rierol per netejar la pissarra improvisada. El sistema d'aprenentatge tenia algunes llacunes: ell mai no em podia corregir les faltes de la seva esquena. Però no vaig voler-lo contrariar. I a més, eren poemes pensats per ser recitats en veu alta:

Una gota caigué en un sim,

partida en dues, per les arestes devallà.

I les mitats se separàren,

com més avall, a més distancia.

Tu i io.