Us he parlat d'Arinyolà? Gimfrau d'Arinyolà va ser un cavaller de, com molt bé indica son nom, Arinyolà. Érem molt amics. Tant com ens permetíem de convenir. Em va acompanyar de cavallerissa en cavallerissa, cosa que no oblidaré mai, per triar un bon exemplar per recórrer món. Vam triar un pura sang, un bon poltre a qui es marcaven les venes gruixudes a les cames. Vam recórrer la costa a cavall. Platges verges, paisatges verges, en Gimfrau, jo, tots verges. Trobo que Gimfrau i Sunyer són noms que queden bé junts. Sempre ho he pensat. Com que no trobàvem ningú que s'interposés en el nostre camí, ens traguérem la roba. Però cadascú la seva. Excepte els pantalons, que m'anaven tan estrets que em va haver d'ajudar a baixar-me'ls. Ell estirava per davant i jo per darrere. I així cavalcàvem, nus, per la sorra fina interminable, al so de l'escuma espetegant sota els peus. Esquitxos de mar salada ens activaven la sang, que ens pujava a glopades galopades. Que ens venia de gust aturar-nos a jaure una estona? Doncs aquí o allà, a recer d'una roca que ens fes de racó, el nostre racó. Que volíem accelerar el pas per arribar abans fins a la punta? Doncs fins a la punta corrents! Quin gran membre de la meva colla de dos, en Gimfrau!
Us he dit com el vaig conèixer? Era un matí plujós, encara que amb molta llum que es colava entre gota i gota, com sol fer-ho. En Gimfrau estava assegut en una soca vella, en un marjal. Mirava enlaire i reia i obria la boca de bat a bat. Anys més tard em confessà que volia veure com queia la pluja en contrapicat i no mirar cap avall, com tothom quan es troba sota la pluja. No tenia por dels trons, ni dels llampecs. En Gimfrau era tot un homenàs. Si n'era, de valent! Jo l'admirava, per què no dir-ho. Se'n pot dir admiració o es pot anomenar d'una altra manera, però en direm admiració. En veure'l assegut sota la pluja, aquell dia plujós però lluminós, vaig atansar-m'hi com qui no vol la cosa, com qui passa per allà i s'asseu casualment al costat. Sense deixar de mirar la pluja, en Gimfrau em va posar la mà a l'espatlla i em va dir:
-T'esperava.
I així va començar la nostra bonica amistat, que es pot anomenar d'altres maneres, però en direm amistat o profunda amistat. O potser que en diguem amistat d'aquelles amb qui vas a cavalcar despullat pels 'puestus'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada