Em vaig adonar que, qui més qui menys, a tots els avis els faltava un membre. El lòbul d'una orella, el dit gros del peu, tots havien passat per experiències esgarrifoses de plaer, però cap d'ells no recordava el nom del cavaller que els havia estimat tant que s'havia empassat un tros d'ells. Els antics combatents no eren complets sense aquest cavaller misteriós, que en l'instant de màxim esplendor de la foguerada, quan tots els perquès del cos troben una única resposta en forma de gotim visceral, quan la voluptuositat es garratiba, llavors mossega ben fort allà on posa la boca. El cavaller havia fugit amb totes les peces del trencaclosques sentimental d'aquella comunitat d'octogenaris venerables. Suposo que l'amor era això, endur-se part d'algú de manera irreparable. Malgrat el que pogués semblar, ells eren feliços de no ser-hi del tot. I jo em sentia malament per estar complet. En el fons, amb un temor excitant, anhelava poder experimentar aquell estat de mancança, però no acabava de decidir quina part preferia perdre, si s'escaigués. Es clar que primer hauria de trobar-me amb un cavaller que em volgués mossegar.
Em vaig acomiadar del grup per anar a cercar qui em mossegués.
-Ep, tu, cavaller, que potser em voldries mossegar? -vaig dir a un passavolant del bosc.
-Mmm, home, si m'ho demanes així...
-I què em mossegaries?
-Què vols que et mossegui?
-No ho sé, tu què et deixaries mossegar? - vaig preguntar-li.
-Si fossis jo, què voldries mossegar-te?
-Per mossegar-me a mi mateix no et necessito.
Llavors va anar per feina i em va mossegar l'espatlla, però no amb ímpetu. S'assemblava més a un massatge. No, aquell no era el meu cavaller.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada