Víctimes del plaer (XXXIX)

De vegades donava un tomb per la zona i m'espantava un arbre que parlava. Es camuflaven tan bé els avis, que els confonia amb escorces d'alzina surera.

N'hi havia un que no deia mai res. Algú em va explicar que havia ficat la llengua allà on no tocava i li l'havien mossegada. Jo vaig anar a preguntar-li directament pel tema, perquè no faig cas de les xafarderies. I em va explicar, amb signes, que va ser víctima del plaer. Que va conèixer un cavaller que, en el zenit de la comunió, quan els sentits capitulen irrefrenables en el fragor de la moixaina total, com l'espurna que espetega, mentre es besaven apassionadament, va prémer fortament la mandíbula. I així fou com perdé la llengua. Em va confessar, també amb signes, que al cap i a la fi preferia haver perdut la llengua que segons què. No em va dir el nom del cavaller. Però jo vaig agafar por de ser víctima algun dia del mateix fat, ja que l'escapçador de llengües continuava allà fora, i jo ja havia patit prou maldats amb les Foixardes de les tenalles. Per si de cas, en endavant, més valia no fer petons a dingú.