Null (XLII)

Vaig conèixer un altre cavaller. Aquell bosc n'era ple. Talment, semblava que m'esperés. Ens vam fer amics i tota la pesca. Es deia Null, de cognom desconegut. Desitjava que em col·loqués un collaret al coll i m'arrossegués amb una cordeta allà on anés. No sé si només ho vaig desitjar o si va acabar passant. En el meu record, no m'havia d'anar estirant, jo anava al seu costat, ell mirant endavant i jo mirant-lo a ell. Em feia el cansat perquè em carregués una estona en braços. No m'avergonyeixo de dir que al llarg de la vida he actuat de gos, de gat, de formiga, de poltre, d'escurçó i de gallina. I alguna vegada, també de rateta. He fet tots els papers de l'arca.

Me'l mirava pensant que potser ell em podria mossegar de valent. Però la meva timidesa (no us pot sorprendre, a aquestes alçades, que sigui tímid) m'impedia de preguntar-li si em volia clavar les dents. I llavors, arribat el moment de l'ardor incommensurable que espeternega a cor què vols, quan dels desitjos profunds se'n fan borbolls i la saba nova fa un esclafit, només llavors en Null es posava a plorar. Desconcertant, però ver.

-Null, els teus ulls no es mereixen plorar.

Potser tampoc no era el meu cavaller, però que tendre, no? Ja buscaria el mossegador en un altre moment, ara m'havia de dedicar a agombolar en Null per allunyar-lo de les pors que el feien plorar.