En Purgí Samalús de Cànoves (XL)

En un d'aquells passeigs pels caminois, entre micció i micció, de quatre passes en quatre passes, un altre dels meus vells amics, en Purgí Samalús de Cànoves m'ensenyà un pit. En realitat m'ensenyà el que no tenia, el mugró esquerre. Em contà que una vegada conegué un cavaller, gentil de cor i ardit de voluntat, amb qui intimà i en el moment de l'eclosió del doll de virtuts, quan la vitalitat curulla apoteòsicament tots els caus que troba pel camí i les tibantors comencen a declinar, en l'instant precís de l'escampall de fermeses, sí, aquell batec definitiu que sadolla el combatent de l'estima que emana sens parar, aleshores, el cavaller, de nom desconegut, li arrencà d'un mos el mugró. Nyac! Us estalviaré tota la part de la sang, del regalim per la barbeta i el coll, tot tacat d'un vermell viscós. No us parlaré del raig i del degoteig constant, com de dida diabòlica. Aquest relat meu no vol ser escabrós, vol estalviar-vos detalls com el forat fosc que quedà a en Purgí al lloc on hi hagué hagut un mugró, o les samarres que tacà en els dies subsegüents. A mi, en Purgí no em va escatimar com la ferida anà canviant de color i tonalitat, ni com supurà, ni com després arribà la crosta, que caigué i fou succeïda per una altra crosta, una secreció, una altra crosta i una altra. Sé que m'ho agraireu. El que sí que us puc dir és que en Purgí no posà prou èmfasi ni prou ardidesa en la recuperació del mugró, com aquell Gimfrau meu i la seva punteta. Sempre li'n quedaria l'altre. Em vaig proposar de no permetre més usufructuaris dels meus mugrons, doncs el mossegador podia continuar campant pels verals, a punt per mutilar algú.