Els meus avis (XXXV)

Apa adéu, els vaig dir. I em vaig encaminar cap al bosc, d'on havia vingut. Vaig trobar un grup d'avis, antics combatents, retirats de la guerra, però no de la baralla. I la pugna era constant entre ells, malgrat que es necessitaven mútuament per sobreviure a la muntanya. N'hi havia set o vuit. Els vaig preguntar si em podia unir a ells una temporada, jo que vagava, i de seguida em van dir que sí, que sí, que sí. Vivien entre murtres i branquillons. Què voleu que us digui, vaig començar a notar mirades de reüll, ullades furtives quan em girava, com si els camins fossin passarel·les i jo una musa peluda. D'antuvi em feia cosa, em sentia com el conillet d'índies d'aquella gerontocràcia. Jo els respectava, per allò de l'experiència de la gent gran, però m'adonava que l'alegria que reflectien els seus ulls no es corresponia amb la resta de la seva positura ni l'actitud corporal que adoptaven. Sigui dit de passada que amb l'edat s'aprèn a deixar de banda permanentment la roba, per les vicissituds que comporta anar vestit: frec-a-frecs incòmodes, pells encetades... El temps que queda de vida no es desaprofita cordant i descordant botons.

Més endavant vaig prendre consciència de la importància del meu paper en la comunitat. Només amb l'expressió de la cara em transmetien que jo els insuflava vida. Sempre em deien 'ai, si fos més jove...' però no acabaven mai la frase. Amb el temps les fitades es van fer descarades i inquietants, però jo ja m'havia acostumat a ser el centre d'atenció. Totes les cures abnegades que havia procurat jo a en Gimfrau o en Llúpol les trobava ara amb en Llupià, n'Escrot i tota la resta. Com m'estimava els meus avis!