N'Escrot el Vell (XXXVI)

N'Escrot, posem. N'Escrot el Vell era tot un cavaller. Elegant, senyor, gentil, ple d'atencions, com cal, vaja. Conversàvem en llatí de literatura clàssica, d'Aristòfanes, de Sotades de Maronea, Llucià, Príap, Juvenal i Plaute. També de Catul, Horaci i Ovidi. Però especialment de Boccaccio i Beccadelli, sense oblidar Pierre de Brantôme ni tampoc John Cleland (ah, no, aquest encara no havia escrit res, que és del segle XVIII). I sobretot sobretot de l'exquisit John Wilmot, pobre, que morí de sífilis. Debades, em parlava del seu fill pubill, n'Escrot el Jove, com si li volgués passar el testimoni per a glòries ara inaccessibles. Era igual, li tenia una devoció forassenyada, un 'li ho perdono tot': la vellesa i la caiguda de les pells. Amb ell m'entretenia a apartar els plecs de les pelleringues, a sospesar el pengim-penjam de l'edat, a allisar les arrugues, a hidratar la dermis decaiguda. A trenc d'alba, que era quan es llevava, em dedicava a posar-li a lloc les faccions, a recompondre els òrgans i ordenar-li el cos, que no s'estrafés. Fèiem el que podíem.