No van passar ni quatre dies que vaig concloure quin paio més empallegós. I pensar que jo li havia fet de gosset falder! Era d'aquells que es posava a plorar mirant un paisatge, aulorant una flor o amb una posta de sol. Li queien les llàgrimes per tot. Quan trepitjava una formiga sense voler, quan queien les fulles dels arbres, quan li sortia una cana nova... Si n'era, de fleuma! Deixa't de plors i mossega fort, coi! On hi havia un bon mossegador com el que jo necessitava?
El vaig abandonar, esclar que el vaig abandonar! Feia temps que no em decebia tan ràpid un cavaller, però en el fons, sempre havia tingut la sensació que m'enamorava de la mateixa persona, amb atributs diferents, però sempre la mateixa persona. El següent en entrebancar-se amb mi va ser en Faristol Fatil. Xerrava pels descosits. Quina mandra conèixer una persona nova! Però fet i fet, segur que seria la mateixa de sempre. Amb ell vaig fer-me sangonera, xucla que xuclaràs, energèticament parlant. Jo li esgotava les energies i d'aquesta manera deixava de parlar, així almenys no m'atabalava. Sempre he estat un cavaller amb recursos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada