-Oh, Llúpol. Ronsegem?
En 'cabat de ronsejar enllardàvem les freixures. Cada dia enllardàvem freixures.
Va arribar el fred i jo tenia por que em sortissin penellons a les extremitats. Així que vaig optar per demanar-li a n'en Llúpol si podia dormir amb ell, per compartir escalf. Em vaig fixar que des d'aleshores, a les nits, la vermellor de les seves galtes s'intensificava. La meva vermellor també s'intensificava. Ens vam acostumar a dormir l'un sobre l'altre, com els gats d'una camada. Compassàvem la respiració de manera que quan ell expirava, jo inspirava. La manta que ens tapava, per tant, no es movia. Ens divertíem mirant d'evitar que la manta es mogués malgrat el moviment que hi pogués haver a sota.
En una d'aquelles nits de moviments soterrats es va obrir la porta d'una revolada. Era Blanca Darragó, la promesa d'en Llúpol que jo no sabia que tenia, que, en veure quatre peus sobresortint de la mateixa manta, pots comptar què interpretà.
-He sentit riures ofegats. Qui hi ha sota la vànova?
-El Sunyer.
-No juguis amb mi. Qui hi ha sota la vànova?
-El Sunyer -va repetir innocentment.
Jo vaig treure el cap per demostrar-li que, efectivament, sota la vànova hi era jo i per explicar-li que estàvem respirant amb les galtes vermelles perquè no em sortissin penellons, que feia fred, i que si volia podia afegir-s'hi. No sé per què, però no em va voler ni escoltar. Va constatar que tinc barba i va començar a esgaripar no sé què de les meves cames peludes i que abans preferia una ovella que jo. Tenia raó, d'una ovella se'n fan jerseis i de mi, com a màxim, extensions. Però no calia que ho digués cridant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada