Vam inventar un joc molt divertit. Es tractava d'agafar embranzida, al mig del camp, saltar traient pit i xocar a l'aire amb el pit de l'altre. Si en aquell moment de col·lisió de tors picàvem amb la boca oberta, la caixa toràcica ressonava i ens feia emetre un so gutural profund, vingut directament dels pulmons, com de 'ha'. Jo ho havia vist fer als cérvols en zel, amb la cornamenta, per impressionar les femelles. Nosaltres no teníem banyam ni ningú a qui impressionar, però, amb molt de zel, ens passàvem l'estona mirant de col·lidir en suspensió. Pit contra pit. Tot un espectacle de la natura.
De vegades practicàvem el nostre ball de bastons particular. Aquell d'embenar-se els ulls i brandar el bastó, sense mans, fins a tocar l'altre. O el tocat i enfonsat. Amb aquest recordo que xalàvem molt. Jo toco i tu enfonses, o a l'inrevés. O el joc de veure qui pixa més lluny. Què us he d'explicar, res que no hàgiu fet mai.
També jugàvem, esclar, a arrencar cebes. Per qui no el conegui, es col·loquen els jugadors en fila índia, asseguts, amb les cames eixarrancades. Algú ha d'estirar el primer de la fila dels braços per separar-lo de la resta mentre els de darrere ho intenten evitar. D'acord, és una mica difícil jugar a arrencar cebes entre dues persones, suposo que per això ens quedàvem asseguts en aquella postura esperant que ens arrenquessin. Ens ho passàvem la mar de bé en el nostre paper de cebes sense arrencar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada