L'auca (X)

Paller, pal de paller i palla. Gimfrau d'Arinyolà desenvolupava tots els papers de l'auca. Jo em convertia en l'agulla, embolcallada de pallada. Després de dinar i com a bon cavaller, en Gimfrau feia un gran i sonor rot que jo dissimuladament mirava de flairar, com per comprendre millor l'essència d'aquell home, a qui admirava. Al capdavall, l'aire és de tots. També era jo qui l'afaitava, i procurava d'afaitar-me amb la mateixa fulla, sense netejar, per compartir rudesa. El meu bon amic d'Arinyolà tenia por de les navalles i només confiava en mi perquè el rasurés ben rasurat. Jo sentia que tenia poder, quan l'afaitava. Una amiga em va dir una vegada que se sentia poderosa entronitzada en el pinacle de l'amor. Bé, ella emprava altres mots. El cas és que jo sentia una forta garratibança cada cop que li passava la fulla pels plecs, com un sotrac compassat que em conhortava. Amb dedicació.