De quan collíem figues (VI)

Si no us e-sap greu, continuaré parlant-vos d'en Gimfrau una estoneta. No és que em faci feliç, més aviat em fa mal al cort quan n'evoco el nom. Però cal, i cal molt, que us expliqui aquell episodi de la nostra relació. El de quan vam anar a collir figues. Sempre he pensat que collir implicava per força ajupir-se. Però es veu que no. El meu amiguíssim estirava el braç i jo parava el cove. Fins que va arribar el moment en què totes les figues més a l'abast ja estaven collides i calia enfilar-se en algun lloc per arribar a les de més amunt. Vaig deixar el cove a terra i em vaig oferir perquè Arinyolà pugés a coll-i-be. Vam muntar-nos-ho. Vam muntar-nos-ho de manera que les seves cames em sobresortien per davant i tot ell, rampant, m'envoltava el clatell en un fregadís constant que m'encetava el coll. N'Arinyolà estava molt entusiasmat. Jo em malfiava pel seu deler per collir figues, però en aquella postura li ho perdonava tot. Aleshores s'esdevingué que, en un intent d'atansar una branca curulla de fruita, n'Arinyolà va arrapar-se a la branca de forma que vam perdre l'equilibri per moments i el meu coll, acompanyat de retruc pel meu cos, va girar 120 graus. En canvi, en Gimfrau no es va moure. En efecte, em vaig trobar en una tessitura comprometedora. Flairava fruits secs fermentats; alguna cosa emanava olor de figa seca, peix cru i naftalina. No semblava importar-li la situació, donat que va continuar amb la fal·lera de les figues. I jo, què voleu que us digui, tampoc no vaig donar-li més importància de la que tenia. Vull dir, que vaig donar-li tota la importància que tenia. Molta.