De quan ens dèiem pel nom (IV)

Arinyolà! Jo el cridava pel cognom, per marcar unes distàncies que no m'atrevia a retallar. Sabeu, aleshores la procedència dels cavallers actuava de cognom, igual com jo sóc de Vànova. No sé si es notava en el meu to de veu la veneració cap a n'en Gimfrau, però de fet, quan ell es dirigia a mi, de la seva boca molsuda en sortien melodies. Tonades que després jo taral·lejava tot el dia sense adonar-me'n, i de vegades davant d'ell. Només quan manteníem les converses més íntimes, les converses més íntimes que poden mantenir dos cavallers (és a dir, arran d'orella), l'anomenava pel nom. "Gimfrau!" I aquesta efa seva, l'allargava fins a fer-li voleiar els cabells del clatell. En canvi ell, en veure'm arribar, no tenia problemes per dir-me sempre:

-A veure aquest Sunyer!

I jo, perdut de mi, no sabia si em cridava o si em convidava a jaure.