Va ser més o menys en aquells dies quan van irrompre a les nostres plàcides vides dos, diguem-ne, cavallers toscs d'aire arnat esgarriacries! Enganya-pobres! Enredaires! De noms funestos: Grumoll Mitxeval i Esgroc Verdet. Van arribar amb el mal de cap i la nafra. En Gimfrau, pallús tot ell, influenciable si és que no l'influenciava jo, es va encaterinar amb les batalles guanyades per aquells dos energúmens. Qui l'afaitaria més arranat que jo? Qui li faria uns bons massatges als peus, i li fregaria l'esquena sota la cascada després de la batalla, qui li faria d'escut i de fletxa destrament com jo? Vaig acostar-m'hi en el moment que vaig considerar més oportú i procliu a l'entesa per pidolar:
-Què hi ha entre nosatres?
-Què hi ha entre nosatres? -em va ventar com a resposta.
Els records viscuts s'acumulaven i s'empenyien els uns als altres a la meva gola tot volent sortir alhora per fer justícia:
-El piu-piu, gotetes, el doll de pellofes, pallers rodolats, i jo, i tu, i jo, piu-piu...
Vaig veure que no entenia res del que li deia i vaig entendre que la nostra amistat s'havia esgrogueït, o agrumollat, tant se val. És així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada