De com em vaig desfer d'Esgroc Verdet (XIV)

No sabeu com em va costar redreçar la situació i desempallegar-me d'aquell parell de carcamals. Un cert dia en Gimfrau em descobrí casualment entre les bardisses collint mores, aquest cop sí, ajupit amb n'Esgroc Verdet. Ara jo n'hi poso una a la boca, ara ell me'n posa una als llavis. Em sembla que en aquell moment concret, en Verdet m'eixugava amb el dit gros la comissura dels llavis, que segurament devia tenir morada. El vaig veure de reüll i estic pràcticament segur que ens va esguardar durant una estona entre el fullam. El cas és que des d'aquell dia n'Esgroc ja només m'explicava batalletes a mi, que no m'importaven gens malgrat que simulava el contrari davant de tothom, sobretot quan n'Arinyolà hi era present. Aquella era la meva! Vaig encisar n'Esgroc amb històries de quan veia cultivar l'hort als meus serfs, a la casa-castell de Vànova. Li parlava de com creixien les pastanagues, de les formes que prenien els raves, del diàmetre dels cogombres, de com a les nits, m'escapolia de tota mirada per baixar a l'hort i dialogar amb els fruits, de tu a tu, en converses íntimes. Quan vaig tenir n'Esgroc en un puny, vaig canviar l'estratègia i vaig començar a parlar-li d'antics cavallers que m'havien fet favors, de galans a qui jo havia enriquit, de donzells a qui havia ensenyat el meu saber. A cada història, n'Esgroc s'anava esllanguint més i més, feia cara com de malalt del fetge, fent honor al seu nom. La pell deixava que se li traslluïssin les venetes de les temples, d'un to turquesa, un punt verdoses. Fins que les forces l'abandonaren i no pogué seguir el pas de la nostra caravana de cavallers. Quin greu!