Piu-piu (XI)

Vist amb perspectiva, potser sí que el desenllaç es podia preveure amb antelació suficient. Però en aquells moments de trastocament, quan tot el meu món no gravitava al seu voltant, sinó que trontollava sota el seu pes feixuc, tot semblava que duraria per sempre. Tenia la sensació que els nostres encontres furtius al bosc, on recitàvem poesia, què dic, palpàvem la poesia en estat pur, eren eterns, perennes en un brancatge caducifoli. Què m'havia de fer pensar que aquell vigor dels primers dies es faria fonedís i s'escolaria de badall en badall fins a empetitir-se i desaparèixer a la vista? No era prou lluent el camí que ens menava cap a l'encastament? Pobre de mi, jo, un cavaller del meu rang, el mateix que el d'en Gimfrau, hauria d'heure-me-les amb una pesantor que no m'agombolava, com antany feia n'Arinyolà. Centrem-nos, doncs, en aquells moments de glòria dels sentits, de frec a frec joliu. Perquè en varen ser molts i molt variats. Com dos pardalets, piu-piu, ens sufragàvem les necessitats mútues, sojornàvem en l'altre i els camins rinxolats els transformàvem en erectes. Els arbres s'estremien al nostre pas, piu-piu, les fulles trempaven i es deixaven anar, en una mort sobtada, preludi de l'esdevenidor. Piu-piu, el sotabosc creixia i ens feia de jaç.