De quan pedregava (III)

Què us penseu! No tots els dies que vam compartir plegats en Gimfrau i un servidor van ser harmoniosos. Una vegada va venir tot enutjat perquè una pedregada havia malmès una collita. Jo li vaig indicar que no es podia enfadar amb els designis de la natura igual com hi ha qui es resigna als avatars amorosos d'altri. Secretament, estava parlant de mi, però alguna cosa en la seva intensa mirada em va fer adonar que en Gimfrau entenia la complexitat dels meus pensaments. O potser m'ho imaginava, però m'agradava pensar que una connexió còsmica lligava les nostres idees i les convertia en una de sola. Per la meva part, només coneixia una manera de calmar la seva ànsia, i era, com podeu imaginar, amb un bon massatge als peus. De manera que cada dia, en llevar-me, mirava al cel tot anhelant que pedregués.