A rodolons (VIII)

Gimfrau, Gimfrau, Gimfrau! Em vaig despertar amarat de suor, de la suor d'en Gimfrau, que havia rodolat fins a sobre meu, allà sota un salze, a la vora d'unes brases. Era aquella hora del matí, just abans del despertar, en què l'alegria del subconscient s'enlaira. En obrir els ulls i adonar-me de la presència del cos calent d'en Grimfrau abassegant-me bo i dormint, i jo en aquella situació matinal encrespada, em vaig preguntar si continuava dins del meu somni càlid o si la realitat desperta s'havia empeltat del meu somni. Fos com fos, no vaig gosar moure ni un sol múscul, no fos cas que n'Arinyolà es desvetllés i interpretés que jo havia propiciat aquella positura. El meu delit de l'alba tampoc no davallava i temia pressionar el fetge d'en Gimfrau. Diuen que, segons de quin cop al fetge, no ho expliques. Al seu torn, algun roc afilat em pressionava la melsa. No sé què passa quan et pressionen la melsa, però vaig descobrir que m'agradava. Què volíeu, amb aquell tros de cavaller deixant anar un fil de baba contra el meu pit nu, amb la boca mig oberta, els llavis arran de pell i amb una respiració entretallada, com d'esbufec? Doncs em vaig tornar a adormir i quan em vaig llevar en Gimfrau havia rodolat enllà, de manera que em va quedar per sempre més el dubte de si per ventura tot plegat qui sap si tal vegada s'hagué esdevingut mai.