Eliminat n'Esgroc, calia acabar amb en Grumoll Mitxeval. Vaig necessitar l'ajut de la meva bona amiga Pètula Camafreita. En Grumoll era un home abotifarrat amb un nucli de grassa acumulat al coll, com si tingués dues nous, amb la diferència que quan empassava, una de les dues es quedava quieta. Era un home que suava en fer una passa. No vull ni pensar en la calor que devia passar amb l'elm posat. Li eren permanents les marques a la roba, les del sota-braç. No acabo d'entendre què li va veure el meu estimat Gimfrau d'Arinyolà, alguna virtut amagada que jo no vaig saber intuir. En fi, vaig esperar que en Mitxeval ronqués, allà sota el pi gran, per preguntar-li a n'Arinyolà si en Grumoll li havia explicat aquella història del recompte de morts a batalla de Camperdut, quan va identificar divuit dels cadàvers del seu bàndol només mirant-los de cintura en avall. N'Arinyolà s'interessà de seguida per la història i volgué que n'hi expliqués tots els detalls, però jo el vaig adreçar a n'en Grumoll.
-M'ha dit que anava a reflexionar sobre noves tàctiques de guerra sota el gran pi.
En Gimfrau va anar corrents a cercar el seu nou i efímer ídol. En acostar-se al pi, va veure que en Grumoll no estava sol. Jaient al seu costat hi havia un cos nu, el cos nu d'una dona. Així que allò eren uns pits, va reflexionar enmig del xoc emocional. N'Arinyolà no va acostar-se prou com per comprovar que en Grumoll dormia com una soca i tampoc es va adonar que la Camafreita, la molt Pètula, s'aixecà i desaparegué sigil·losament en l'espessor just després que ho fes ell.
En Grumoll, sent com n'era de Mitxeval, no va entendre mai per què n'Arinyolà perdé l'interès en les seves batalletes i com que ja no l'escoltava ningú, es buscà un nou ramat de cavallers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada