De quan passejàvem (II)

Arinyolà i jo passejàvem per la llera d'un riu, un riu cabalós, que cabriolava i regurgitava solcant les escletxes de la terra. No hi havia escletxes entre Arinyolà i jo. En Gimfrau cantava, joliu, i jo li feia els cors. Una papallona va venir a raure'm a l'espatlla sense que me n'assabentés. I el meu estimat amic de l'ànima em va deturar, sense deixar de cantar, i de les seves mans fermes i colrades en va sortir una sorprenent carícia, d'una delicadesa gens d'acord amb els seus dits ferrenys, que no va espantar la papallona. Ans al contrari: Ella, tota sol·lícita, va estendre les ales tant com el seu petit cos de juntura li permeté. I allà ens estàrem, tots tres, papallonejant.