Pellofes de l'amor (IX)

La persona que hi havia rere Gimfrau d'Arinyolà, rere l'armadura, rere el cavaller, era jo, que continuava trotant d'esma per encalçar el ritme de les cames fermes del meu jove amistançat. De sentiments, no en vam parlar mai. No calia posar paraules al que sentíem Arinyolà i jo. Era, i punt. És només ara, temps després, per intentar que us en feu una idea, que m'obligo a verbalitzar allò que ens unia. Quan Arinyolà reia, dins meu alguna cosa es glatia. Quan Arinyolà tenia el rostre taciturn, s'esmicolava un món en cristalls de tendresa que es clavaven ben endins. En la nostra amistat maldestre niava un pols incessant de voluptuositat i nervadura. En altres paraules, un estat d'adolescència permanent ens tenallava, ens inflava les venes del coll fins al límit de rebentar. O fins i tot en altres paraules, l'ambigüitat de gest i el dissentiment inexistent aixoplugaven palpitacions a tothora. Jèiem i fruíem convertits, a ulls d'estranys, en pellofes de l'amor, amor en el sentit més càndid que us pugueu imaginar (i compto que tingueu poca imaginació).